Mala conducta?
Autora: Mercè Mabres
Encara que el càstig és una pràctica bastant estesa en molts àmbits de la nostra societat, ens referirem concretament al familiar i a l’escolar, ja que són els pares, mestres i tutors les persones amb les quals dialoguem més habitualment sobre aquests aspectes en la nostra consulta.
Molts pares ens comuniquen amb preocupació, desconcert i, de vegades, irritació, els càstigs que han posat, i ens demanen que els orientem.
El càstig s’utilitzacom a manera d’eliminar la “mala conducta” entesa com a conducta disruptiva que es considera nociva per al mateix nen o adolescent, o per als altres. La majoria de vegades el càstig es concreta a treure o prohibir quelcom que li agrada per un temps limitat o indefinit com a manera d’advertiment o dissuasió de la mala conducta. D’altres, és en forma de petites sancions que, en acumular-se, posen en marxa tot un dispositiu de sancions més importants, com passa en alguns instituts i escoles d’ensenyament secundari.
Generalment, encara que no sempre, ve després d’advertiments i explicacions que han resultat inútils i que han provocat el desconcert i l’exasperació dels pares i/o mestres, que es veuen desbordats per la situació.
Amb el disgust o frustració que el càstig provoca, s’espera que s’associï una memòria desagradable a aquella conducta i que aquesta associació, actuant com a reforç negatiu, porti a l’extinció de la mateixa.
Però molts cops el càstig no dóna el resultat que s’esperava, i crea sempre rancor en el nen que el pateix. La conducta segueix apareixentuna vegada i una altra de manera repetitiva; es disparen novament les represàlies en una espiral inacabable d’accions i reaccions que arriben fins i tot a fer perdre de vista aquella conducta davant la qual, en un principi, s’havia ordenat el càstig. Estaríem aleshores davant d’una espiral d’augment de la mala conducta provocada per la mateixa dinàmica del càstigque pretén extingir-la sense tenir en compte els factors personals que són en la base d’aquella i que, si no s’atenen, tornaran a sorgir d’una manera o d’una altra.
La mala conducta és l’expressió viva i simptomàtica d’alguna cosa que no va bé o que li està sent difícil d’entendre, tolerar o acceptar.
Encara que el càstig pot fer desaparèixer momentàniament una conducta, sempre serà per la por a la represàlia, no perquè s’entengui el quepassa o per què passa, i es trobi la contenció dels aspectes emocionals que estan implicats en la mateixa, creant en el nen que, fins i tot abandona la conducta, el sentiment de ser poc entès o maltractat.
Sovint ens trobem amb la creença que el noi podria fer bé les coses i “expressament” o “per fastiguejar-nos” escull fer-ho a l’inrevés. Això és del tot erroni, ja que sabem que la majoria de vegades, tant el nen com l’adolescent volen complaure els pares, sentir que no els defrauden i quecreuen en ells. Generalment, si no ho aconsegueixen és perquè no poden o perquè no saben com fer-ho. És bastant freqüent observar en situacions d’enfrontament, o posteriorment, expressions d’inquietud i culpa, i conductes reparatòriesen un intent de refermar el vincle i comprovar que, malgrat tot, no ha quedat danyat de forma irreparable.
Un dels aspectes més rellevants i costosos en el procés de creixementde la persona és el d’anar substituint el principi de plaer pel de realitat, és a dir, el d’anar renunciant als aspectes infantils de la personalitat per donar pas als que porten al contacte amb la realitat i les seves limitacions. Desenvolupar un pensament i una identitat propis que permetin l’autonomia. Hi intervenen les capacitats amb què es compta, el nivell de tolerància a la frustració, de comprensió dels sentiments propis i els dels altres, així com la tolerància a l’esforç i al procés de les coses.
En un procés tan ric i complex pot tenir-hi alguna funció el càstig? Resulta obvique no.
L’alternativaacastigar i queresultanecessàriaentotprocéseducatiu és posar límits a les conductes que considerem inadequades, però d’una manera raonada buscant l’acord amb el nen o l’adolescent davant la dificultat que presenta, parlant amb ell del que ens preocupa, tenint en compte el que sent, el quepassa i el que és en la base d’aquella conducta.
Així doncs, ens referim a la possibilitat i al deure ineludible de l’adult pare, mestre o tutor de posar uns límits que siguin coherents, adequats i raonables, que orientin la conducta del nen o l’adolescent cap al progrés, el desenvolupament i la maduració de la seva personalitat.
Es tracta d’estimular la capacitat de pensar i diferenciar sobre els seus sentiments i els dels altres, sobre els seus anhels i els mitjans que hi posa per aconseguir-los, sobre el patiment que una frustració o un límit li provoquen i les seves reaccions enfurismades, ajudant-lo a tolerar, posposar o substituir una actitud que resulta inadequada o un desig que no es pot aconseguir.
En definitiva, posar els límits des de fora, mitjançant el diàleg i la relació positiva,perquè aquests siguin assumits i incorporats dins d’un mateix, i arribi un moment en què aquesta funció formi part del bagatge personal necessari per enfrontar les situacions.
Pensem que molts cops, sobretot si es fa des de l’inici, el to ferm però afectuós amb el qual verbalitzem el que creiem i comprenem que passa, la recerca d’alternatives, el mostrar el que ell també vol, les contradiccions en què es troba, el que sí que és possible o el que sí que hi ha, pot ser suficient per clarificar i reconduir una conducta.