Iniciación del lenguaje en niños ciegos
Autores: M. Leonhardt, F. Cantavella i R. Tarragó
ONCE, 1999, pàg. 234
Recensió: Griselda Tubau, psicóloga clínica, psicoterapeuta, especialista en l'atenció a nens amb deficiència visual i les seves famílies
El proppassat 16 de desembre de 2000 es presentà a Barcelona, a la seu de la Fundació Eulàlia Torras de Beà, el llibre Iniciación del lenguaje en niños ciegos: un enfoque preventivo.
Editat per ONCE, aquest llibre és el resultat d'un estudi realitzat per l'Equip d'Atenció Precoç del Centre Joan Amades de Barcelona. Aquest equip compta amb una dilatada experiència en el treball d'atenció a nens cecs i llurs famílies. El seu ampli treball pràctic sobre el desenvolupament de molts nens cecs el valida certament per a la interessant recerca que ara ens han presentat.
Coordinat per Mercè Leonhardt, i amb l'assessorament de la Dra. Remei Tarragó, aquest treball ha comptat amb la inestimable participació del que va ser dinamitzador de molts treballs de recerca en l'àmbit de la ceguesa, el Dr. Francesc Cantavella.
El llibre es pot dividir en dos grans apartats. D'una banda, s'hi exposen un conjunt de reflexions generals sobre el llenguatge i el seu desenvolupament en els nens cecs. De l'altra, prenent com a punt de partida les anteriors consideracions generals, es presenta un estudi de camp sobre l’inici del llenguatge en cinc nens cecs des del naixement fins als dos anys.
Respecte de les reflexions generals, cal destacar els apartats següents.
En la introducció, Leonhardt fa un excel·lent recull de la literatura sobre les primeres interrelacions entre les mares i els seus bebès cecs. Aquest apartat és de gran interès per als qui ens dediquem a la docència.
En el capítol Consideraciones generalessobre los fundamentos de la adquisición del lenguaje, Cantavella i Trevarthen fan una reflexió sobre el llenguatge, proposant analitzar-lo des del rastreig de la interacció mare-fill, relació que entenen com a «nen-amb-un altre», és a dir com una funció eminentment dialogant.
En l'apartat Nociones generales para la detección de los trastornos del habla, Leonhardt mostra les conductes comunicatives específiques del nen cec per tal de poder-ne avaluar la parla i el llenguatge i, com a conseqüència, detectar-hi els signes d'alerta que ajudin en la prevenció dels trastorns que es puguin presentar en aquesta àrea.
En Modalidad diferencial del niño ciego, Leonhardt i Cantavella fan una magnífica exposició de l'originalitat evolutiva del nen cec, és a dir, d'aquells trets que li són específics i que, per tant, constitueixen la seva normalitat com a cec. Com ens diu Cantavella,
«El estudio del niño ciego requiere situarse en una postura fundamental: comprenderlo en su esencia de ser ciego. No podemos situarnos enfocando el defecto y considerar la deficiencia, compararlo con el vidente y resaltar la minusvalía.»
Respecte del segon gran apartat, el treball de camp, l'estudi pren com a punt de partida la constatació, avalada per l'amplíssima experiència de l'equip investigador, que hi ha una gran diversitat de situacions en el desenvolupament del llenguatge entre els nens cecs. N'hi ha que són precoços. D'altres que presenten un retard significatiu. Uns altres que tenen dificultats en la comunicació interpersonal. I d'altres que viuen tancats en si mateixos i no es comuniquen.
A partir d'aquesta constatació, el llibre planteja una hipòtesi central. Si bé la ceguesa comporta especificitats pròpies en el desenvolupament del llenguatge, aquestes especificitats, com a tals, no haurien de ser la causa de les possibles dificultats que en alguns casos hom pugui observar.
O el que és el mateix,
- Quina és la importància dels altres, especialment de la mare, en el desenvolupament particular de cada nen cec?, en quina mesura el tipus d'interacció que estableix la mare determina l'aparició del llenguatge i els posteriors nivells que assoleix?
- Quin és el paper del nen cec?, és a dir, quines són les seves característiques particulars com a cec?, com inicia la comprensió verbal (i no verbal) del món que l'envolta?, com descobreix el significat i els mecanismes de la comunicació?
- En quina mesura les modalitats d'interacció de la mare i el nen aniran evolucionant durant les diferents etapes?, en quina mesura les estratègies d'un canviaran en funció dels mecanismes desenvolupats per l'altre?, s'adaptaran les mares a l'específica evolució del seu infant cec?, provocaran els nens estratègies pròpies davant «mares enfrontades a la ceguesa dels seus bebès»?
Com els mateixos autors expliciten, en la base d'aquesta hipòtesi central hi ha tot un ampli marc teòric desenvolupat per autors com Stern, Kaye, Brazelton i Trevarthen. D'acord amb aquest punt de vista, la qüestió central en tota anàlisi sobre l'evolució dels nens és el paper de la interacció que aquests estableixen amb les persones que en tenen cura. Tota evolució en general, i molt especialment l'evolució lingüística, és social, està construïda a través de procediments establerts en col·laboració.
Per respondre aquestes preguntes, l'estudi pren com a corpus la filmació en vídeo de les primeres interaccions entre cinc nens, amb una ceguesa total congènita, i els seus respectius pares, des del naixement fins als dos anys. Si bé és cert que a primera vista aquesta pot semblar una mostra molt petita, tal com ens diuen les autores, resulta, en canvi, representativa si es té en compte que a Catalunya neixen cada any d'un a dos nens cecs sense altres trastorns.
Les comunicacions «pares-fill» observades són analitzades en dos grans àmbits. En primer lloc, es cataloguen segons el tipus d'interacció que la díade posa en marxa. En aquest cas, la classificació distingeix entre conductes no corresponents, sincròniques, contingents, simètriques, interactives, i dialogants. En segon lloc, l'estudi analitza la forma comunicativa a través de la qual uns i altres vehiculen els anteriors tipus d'interacció. Aquí, pares i nens, de manera independent, són analitzats segons facin servir formes comunicatives vocals,
gestuals, expressives, i de llenguatge. Finalment, totes aquestes dades són analitzades estadísticament.
Pel que fa a les conclusions aportades pel treball, en voldria remarcar sobretot tres.
- Els nens amb un bon desenvolupament del llenguatge tenen pares que, com a mínim des dels 13 mesos, utilitzen conductes dialogants de parla. És a dir, pares que construeixen relacions de tipus dialogant vehiculades a través de formes expressives i/o lingüístiques riques.
- Una correspondència de conductes interactives entre pares i fills sembla que configura un bon desenvolupament del llenguatge per part del nen cec.
- En els casos de pares amb una menor activitat de respostes interactives, sovint són els mateixos nens cecs els qui desenvolupen estratègies per iniciar aquesta relació. No obstant això, si la falta de contacte per part dels pares persisteix, aquests mateixos bebès es retiren i van quedant immersos en les seves pròpies sensacions.
En general, doncs, una major o menor utilització d'aquestes conductes, especialment de les dues primeres per part dels pares, seria un bon predictor del posterior desenvolupament lingüístic dels nens.
En definitiva, la lectura d'aquest llibre ens ajuda sobretot a entendre que no és la ceguesa, com a trastorn sensorial, la responsable de les dificultats en l'adquisició del llenguatge, sinó que els possibles problemes provenen principalment de la naturalesa i la qualitat de les relacions que pares i fills poden establir en les primeres interaccions diàdiques.
Com diu Trevarthen,
«Dado que el bebé ciego no tiene ninguna disfunción en el cerebro, salvo la falta de visión, está perfectamente capacitado para encontrar un compañero con quien conversar, a no ser que, debido a prejuicios, la falta de visión se haya convertido en una barrera para relacionarse.»
Aquest llibre permetrà certament que el futur lector pugui conèixer millor les primeres conductes que els nens cecs estableixen en col·laboració amb les persones que en tenen cura, i que, com sabem, són tan importants en el desenvolupament de tot infant. Aquesta és molt possiblement la seva aportació més important: oferir-nos una valuosa eina en la prevenció d'aquells trastorns de comunicació i llenguatge que una inadequada interacció primerenca pot arribar a comporta.