Fins que els nens tenen edat de relacionar-se entre ells i gaudir d’aquesta relació, els és més positiu estar al càrrec d’un adult que pugui conèixer-los a fons i respondre en cada moment del que el nen necessita. Això ajudarà el menut a començar a ser conscient de les seves necessitats, aprendre a comunicar-les (primer pel gest i després parlant), aprendrà a jugar a través del joc amb l‘adult, etc. Quan el nen es pugui fer entendre, estarà preparat per anar unes hores al dia a un centre educatiu i aprofitar l’experiència per continuar progressant. Si ha d’anar unes hores a la llar d’infants per necessitats de la família, els pares poden compensar-ho oferint-li prou temps de relació i joc que complementi el temps passat a la llar d’infants.

La parla sorgeix, d’una banda, de la imitació dels sons que el nen sent de l’adult que li parla. També de l’interès que el nen té per comunicar-se amb les persones que són importants per a ell, centralment els seus pares. Per això, poder tenir estones de joc, compartir activitats amb el nen que ell pugui entendre i que li interessin, serà un bon estímul per al seu desenvolupament i el de la seva parla. En canvi, exigir, renyar, fer xantatge al nen perquè parli, li genera neguit i malestar i el posa en pitjors condicions per als aprenentatges.

L’eix central quant al desenvolupament dels nens és la relació amb el seu entorn —en especial, els seus pares— i l’interès que aquests els desperten. Això és el que motiva la seva curiositat, les ganes d’avançar en la seva motricitat, el desig d’entendre’ls i després de fer-se entendre per ells. Perquè tot això sigui possible, cal que els pares puguin disposar de temps per gaudir de la relació amb el seu fill; això permetrà que el nen els vagi coneixent i que els pares entenguin el menut i donin respostes comprensibles i coherents a les seves demandes, que reforçaran el desig del nen d’anar endavant. A vegades, els pares, volent oferir el millor al seu fill, segueixen programes d’ estimulació feixucs, que els donen molta feina i els resten la possibilitat de relacionar-se espontàniament amb el seu fill, de conèixer-lo a fons i de saber què necessita en cada moment. El millor estímul és la relació i el joc amb el bebè.

La preocupació perquè els nens vagin ben alimentats porta molts pares a voler decidir ells quina és la quantitat que el seu fill ha de menjar, sovint encara que el nen vagi prou ben alimentat i fins i tot si està grassonet i no té tanta gana. De vegades opten per entretenir-lo, distreure’l, jugar-hi, etc., perquè mengi sense adonar-se’n. Això fa que el nen no aprengui a reconèixer la seva gana ni que el menjar la calma. En canvi, el porta a confondre l’hora de menjar amb les estones de relació i joc amb els pares, amb la qual cosa alimentar-se es converteix en una acció que es fa per obtenir joc i que, per tant, convé allargar al màxim. El millor és seguir el ritme del menut, organitzant l’alimentació perquè sigui equilibrada i adequada, però que ell en graduï la quantitat convenient per a la seva salut.

Durant tota la primera infància, la necessitat bàsica del nen, la qual cosa li permet aprendre, és ser cuidat per un adult que s’interessi per ell, que li dediqui tot el temps possible i que el conegui bé i pugui respondre a les seves necessitats, a les seves expressions i als seus desitjos de relació de la forma més adequada. A través de la relació amb aquest adult —generalment els pares o un d’ells—, el nen podrà anar desenvolupant diferents formes de comunicació, es podrà anar interessant puix que li envolta i el podrà anar coneixent i comprenent. A l’any o poc després, si a més va a espais en els quals hi ha altres nens amb els seus pares o cuidadors, se li podrà anar ensenyant a relacionar-se amb ells; a jugar, a tolerar esperar el seu torn, etc.

Els CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) són equips on s’atenen els nens de 0 a 6 anys  que presenten trastorns en la seva evolució de qualsevol causa (motriu, de la parla, del caràcter, de relació, etc.) o que tenen risc de tenir alguna dificultat.
Els nens prematurs, per la immaduresa amb què neixen, tenen més risc que els altres d’evolucionar amb alguns problemes i per això hi ha serveis de neonatologia que els deriven per seguiment al CDIAP, de manera que es pugui orientar els pares respecte a la millor manera de facilitar-los una evolució harmònica i sana a tots nivells. Òbviament, doncs, derivar a un d’aquests centres no implica per força que hi hagi d’haver dificultats.
Pel que fa a la feina que s’hi fa, depèn del que calgui. S’ha d’avaluar tota la situació global per veure què és el més aconsellable. Algunes vegades es resol amb una entrevista amb els pares per valorar l’evolució del nen i poder suggerir-los la millor manera d’ajudar el nen a créixer. Altres vegades cal demanar exploracions mèdiques i/o fer tractaments específics (per al nen) amb el fisioterapeuta, el logopeda o el psicòleg. Així, doncs, la consulta no implica que hi hagi un problema ni indica un determinat tipus d’intervenció terapèutica.

En l’evolució, els nens diferencien a les persones pròximes a ells. A l’edat del seu fill és habitual que prefereixin tenir tracte amb les figures més pròximes a ells, aquelles amb les quals han establert relacions d’afecte i cura, perquè és amb els qui se senten més segurs i per tant més tranquils. Entre ells, sens dubte, destaca la figura de la mare que és qui, generalment, ha assumit més les cures primàries del bebè o nen. A vegades semblen fins i tot “pegar-se” massa a la mare. En absència d’aquesta persona —si no es prolonga massa—  poden mantenir-se tranquils i contents amb els qui la substitueixen, per exemple, el pare o els avis.
Progressivament, els nens van gaudint de relacionar-se amb els altres adults pròxims, però durant molt de temps continuen reclamant la presència de la mare en els moments de major inquietud: quan s’han fet mal, si es desperten a la nit, etc. El seu fill és encara petit i no és estrany que tingui aquesta relació intensa amb vostè. Al mateix temps, el fet que pugui estar tranquil quan vostè no està és un bon indicatiu. No sembla que sigui ara com ara qüestió de preocupar-se. A més, és millor que de moment no faci gens precipitat per “desenmadrarlo”, per tallar aquesta inclinació; és millor que les coses evolucionin per elles mateixes, ja que forçar-les i “tallar” la relació pot augmentar l’ansietat del nen i la necessitat d’apegar-se més.

Als tres anys, els nens solen tenir ja un llenguatge força complet, amb un vocabulari ric i frases gramaticals. Per això, és aconsellable que al seu petit el vegi ja ara un psicòleg o psiquiatre de nens que li faci una exploració completa. Es tracta de valorar els diferents factors que poden intervenir en el problema que vostè explica, i arribar a un diagnòstic i a una orientació terapèutica si és el cas. Aquest professional podrà indicar si cal que hi intervingui un logopeda o què cal fer.
En problemes com el que vostè explica val més no deixar passar el temps. Si es deixa, no és només el llenguatge el que evoluciona amb retard, sinó que totes les experiències del nen se’n ressenten ja que es veuen afectats en bona part la comunicació i l’intercanvi amb els altres.
A Catalunya hi ha una xarxa pública de Centres de Desenvolupament i Atenció Precoç (CDIAP) on podran atendre al seu fill i orientar-la. El seu pediatre o l’escola del nen li podran dir quin és el CDIAP que els correspon segons el lloc on viuen. Evidentment, si ho prefereix, també pot adreçar-se a una consulta privada.
Si desitja alguna cosa més de nosaltres, no dubti a tornar-nos a escriure.

En l’evolució, els nens diferencien a les persones pròximes a ells. A l’edat del seu fill és habitual que prefereixin tenir tracte amb les figures més pròximes a ells, aquelles amb les quals han establert relacions d’afecte i cura, perquè és amb els qui se senten més segurs i per tant més tranquils. Entre ells, sens dubte, destaca la figura de la mare que és qui, generalment, ha assumit més les cures primàries del bebè o nen. A vegades semblen fins i tot “pegar-se” massa a la mare. En absència d’aquesta persona —si no es prolonga massa—  poden mantenir-se tranquils i contents amb els qui la substitueixen, per exemple, el pare o els avis.
És possible que, com vostè diu, la gelosia cap a la seva germaneta tinguin a veure amb la dificultat en el control d’esfínters del seu fill. Possiblement expressa d’aquesta manera la seva inquietud i el malestar davant les atencions que la nena rep, encara que això no significa que no la vulgui molt. De moment no és capaç si es fes càrrec de controlar les seves necessitats, encara que abans ja sabés fer-ho. Semblaria que, fins i tot sense proposar-li-ho, els estigui recordant que ell encara és molt petit també.
Suposem que el seu fill evoluciona satisfactòriament en totes les altres àrees; en aquest cas, el més probable és que si continuen tenint paciència amb ell, valoren els seus assoliments i toleren les seves “insuficiències”, a poc a poc podrà reorganitzar-se i controlar de nou les seves necessitats fisiològiques.
És important al seu torn evitar la creació de situacions negatives circulars, com l’empipament dels pares o les conductes repressives, que podrien portar a fixar més el símptoma, fent així més difícil i lenta la seva remissió.
No dubtin a tornar-nos a escriure si necessiten alguna cosa.

Els Centres de Desenvolupament i Atenció Precoç (CDIAP) atenen a tots els nens que presenten trastorns evolutius, risc de patir-los, o els pares del qual tenen alguna preocupació pel que fa a la seva criança. Pel que vostè diu, el seu fill semblaria tenir dificultats en diverses esferes del desenvolupament (atenció, motricitat, alimentació). Així, doncs, és cert que seria aconsellable la consulta amb el CDIAP que li correspongui perquè —a través de les dades que vostès els subministrin i del coneixement directe del petit— puguin aconsellar-los respecte a la millor manera d’afavorir la seva evolució en totes les àrees. La pròpia educadora —o bé el pediatre— sabrà donar-li la direcció d’aquest centre.
Qualsevol cosa més que desitgin consultar-nos, no dubtin a tornar a escriure. Una salutació.

Les dades que vostè ens dóna sobre el seu fill fan pensar que, en aquest moment, li està costant d’assumir els canvis que el creixement comporta. Se li estan fent difícils i durs i s’ho està passant malament. Manifesta el seu patiment a través de la conducta d’oposició i del plor que vostè refereix com a molt freqüent. A més, el fet que vostès estiguin absorbits per la germaneta petita, quan ell encara és també molt menut i, per tant, necessita encara molta atenció, li és probablement una dificultat afegida.
A l’escola, on els afectes no són intensos com a casa i a més no hi ha la germaneta, la seva conducta, tal com passa sovint, és diferent. Allà són molts nens, tots en condicions semblants. És una mostra de maduresa que pugui diferenciar i allà pugui integrar-se, aguantant el malestar quan n’hi ha. Tota l’ansietat que la separació de vostès comporta, el patiment, l’enyorament i la gelosia pot mantenir-los controlats les hores que és al centre escolar, però un cop és a casa, on ell se sent estimat i segur, surt, naturalment, la seva banda regressiva i es descarrega amb les conductes que vostè descriu.
Pensem que seria aconsellable que ho consultés amb un centre psicològic. Vostè té a la seva disposició el Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç (CDIAP) que li pertoqui segons el lloc de residència. Els CDIAP són centres públics gratuïts que formen part de la xarxa assistencial de Catalunya. El pediatre o bé l’escola li’n sabran donar l’adreça. Si ho desitja, naturalment, també pot consultar un servei privat.

Quan els nens van a una llar d’infants des de tan petits s’acostumen a haver-se de relacionar amb molta gent i, per tant, no s’estranyen tant amb la presència d’estranys. Naturalment, això es fa més evident en uns nens que en uns altres. Els seus, a més, pel fet de ser dos, s’han de “repartir” sempre la seva atenció —i la dels altres— facilitant que també en busquin en altres adults.  A més, sovint, quan comencen la llar d’infants o bé han de separar-se temporalment de la mare, els nens poden manifestar la seva inquietud no “reconeixent” els estranys, per no haver de notar tant l’absència de la mare i així disminuir el patiment.
És possible també que si vostè està preocupada, trista o ferida per la conducta dels nens, tingui ara més dificultat per establir-hi una relació fàcil i distesa.
Anar a la llar d’infants des de tan aviat és, evidentment, una dificultat per a l’evolució dels nens. Però es minimitza si se’ls hi porta el mínim d’hores possible i si els pares els dediquen la màxima atenció les hores que els tenen. Així, pares i nens enforteixen al màxim el coneixement mutu i els pares, amb la relació diària i continuada amb el nen, poden compensar els estímuls que l’educadora (que té molts nens al seu càrrec) no pot oferir.
Si vostè continua preocupada, estaria bé que fes una consulta al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que li correspongui per districte (el pediatre o l’escola dels nens li podran donar l’adreça)  o a una consulta privada d’atenció precoç, per tal de sortir de dubtes i rebre idees per millorar l’evolució dels nens.
Si desitja algun aclariment més, no dubti a escriure’ns.

Ens descriu vostè a un nen sensible que, encara que ha après les “màximes” de la família i, quan li peguen, les hi repeteix als seus companys, no és capaç de respectar-les ell mateix, ja que la seva inquietud de fons no li ho permet (no pot parar quiet). Probablement se sumen les seves característiques personals —ho descriu vostè com un nen “explorador”, és a dir, mogut, inquiet des de sempre— juntament amb l’embaràs, l’arribada de la seva germaneta i l’entrada en el col·legi.  Aquestes últimes són situacions que sempre generen ansietat en els nens.
El que sembla també clar és que s’està generant un cercle viciós en la família i en el col·legi: el seu fill els irrita amb la seva conducta, amb el que no troben maneres d’ajudar-lo a tranquil·litzar-se. Al seu torn, vostès, sentint-se fins i tot sense voler, tibants, enfadats i impotents,  lògicament augmenten la seva inquietud i temor. Igualment, en el col·legi va de càstig en càstig, i tot això per força el fa sentir cada vegada més rebutjat i també cada vegada menys bo i menys digne d’amor.
Davant aquesta situació creiem que el més adequat seria que consultés vostè amb un equip psicològic que, després de conèixer la situació a fons, els ajudés a encarar-la de manera que poguessin donar al seu fill el tracte necessari perquè ell pogués anar tranquil·litzant-se i encarrilant-se adequadament. A més, els professionals que coneguin al nen valoraran si fa falta alguna ajuda específica per a ell.
Pot posar-se en contacte amb el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) o amb el Centre de Salut Mental Infantojuvenil (CSMIJ) que li correspongui segons el seu lloc de residència. Naturalment, també pot consultar en un centre privat.
Si desitgen qualsevol altra cosa, no dubtin a tornar a escriure.

Aquesta conducta pot tenir a veure amb diferents factors: que la nena tingui angúnies relacionades amb la contenció d’esfínters, amb el fet d’haver de contenir i que, per por d’embrutar-se a sobre, hagi desenvolupat alguna tendència a retenir. Pot ser que això estigui provocant un cert restrenyiment de resultes del qual la defecació realment li faci una mica de mal. Amb això es pot estar produint un cercle viciós que portaria a més retenció. Tot això pot estar potenciat pel naixement del germà, circumstància que de segur afavoreix que estigui neguitosa. Hi pot haver encara altres possibilitats.
Podria proposar-se una dieta una mica laxant, amb fruita i verdura, per fer disminuir el restrenyiment, reduir un factor de la retenció i facilitar que es recuperi el funcionament normal. Però això podria complicar la qüestió alimentària, especialment si algun del aliments recomanables no agradessin a la nena. Per això, creiem que seria millor fer directament una consulta al Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç (CDIAP) que els correspongui per districte. El seu pediatre podrà donar-los l’adreça del Centre que els correspon a vostès. Allà estudiaran la situació i podran orientar-los sobre què està passant i què cal fer perquè la conducta no es fixi. De passada, podran explorar i orientar-los pel que fa a la relació amb el germanet i tot el que la nena deu estar vivint en aquests moments. És una bona manera de fer prevenció. Naturalment, també poden dirigir-se a una consulta privada.
Si desitgen alguna cosa més, no dubtin a tornar a escriure.

La qüestió de la mort sol interessar i sovint preocupar molt els nens de 4 o 5 anys, ja que és quan se’ls fa clara la seva irreversibilitat. En el cas de la seva filla, no és estrany que s’hagi avançat el seu interès per aquest tema pel fet d’haver viscut una experiència tan propera i tan colpidora com és la mort d’un company de classe. A més, el fet que vostès tractin d’evitar la conversa més aviat li deu generar encara més angoixa. El sentiment ve a ser una cosa com “els pares també tenen por de la mort, per això no en poden parlar i no em poden protegir d’ella que deu estar molt a prop”. Per això, ajudarà més a la seva filla si li permet parlar del seu company difunt, recordar-lo, parlar de l’enyorança que potser sent, de la inquietud que té, potser de la por, i també, si vostè li reconeix que sí,  que la família del nen deu estar molt trista. El fet de poder-ne parlar, de poder-ho compartir, contràriament al que sovint es creu, ajuda a perdre la por a les situacions angoixants, les converteix en nomenables, en temes que es poden comentar, en lloc de quedar en el transfons com una amenaça més o menys fantasmal.
A la seva filla també li pot dir que és excepcional que un nen es mori, que la gent sol morir quan ja és molt velleta, i que, per tant, no és fàcil que ni ella ni vostès es morin abans que ella sigui gran i capaç de cuidar-se; aquest és un punt que preocupa sempre molt els nens. Pot recordar-li les persones que han arribat a grans que té al seu voltant. També serà bo que aprofiti per diferenciar que estar malalt —com a ella li deu passar de tant en tant— no  vol pas dir morir-se; si no, cada vegada que emmalalteixi, ella o algú estimat, tindrà la impressió que aquesta persona es morirà.
Dit tot això, és cert que vostè descriu una criatura molt sensible i patidora, més del que correspondria a les angoixes pròpies de l’edat. Pensem que els seria útil fer una consulta a un centre psicològic perquè després d’escoltar-los a vostès i d’estudiar la situació de la nena, els ajudin a donar-li suport o fins i tot, si ho consideren necessari, els proposin un ajut psicoterapèutic per a la seva filla.
Si volen, poden consultar al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) que els correspon segons el lloc de residència. Són centres públics finançats per la Generalitat. Òbviament, també pot consultar-ho a un centre privat.
Si desitja alguna cosa més, no dubti a tornar a escriure.

Ens descriu un nen capaç, avançat en la parla i amb molta facilitat per expressar-se verbalment i, fins aquest moment, amb certes dificultats per al grafisme i per a la producció escrita. També ens indica que des del punt de vista emocional és un nen sensible, patidor, exigent amb ell mateix, que quan les coses no li surten defalleix i se sent insegur. A més, ens explica el vessant enutjat del seu caràcter, que el porta  a conflictes i enfrontaments. Aquestes diferents facetes del nen naturalment s’influeixen unes a altres; així, si les coses no li surten com ell voldria, se sent més insegur, més trist i decaigut, i com ell mateix diu, amb por, situació que no li permet aprofitar millor les seves capacitats, per la qual cosa tot plegat encara li surt menys. Les feines escrites li costen i ell —que se n’adona perfectament— augmenta encara més els nivells d’angoixa, inseguretat i tristesa. Es crea un cercle viciós.
En aquesta situació de patiment pensem que val la pena parlar amb ell, donar-li suport, ajudar-lo a donar-se temps, recordar-li que els seus companys són més grans i que ell també anirà aprenent a dibuixar i a fer grafisme com tots.
De tota manera, a més, creiem que sí que val la pena que consultin amb un especialista que, després de conèixer el nen i recollir tota la informació que necessiti, faci equip amb vostès i amb l’escola per mirar d’ajudar-lo a disminuir els nivell d’angoixa i patiment. Els aspectes esmentats del caràcter del seu fill que vostè descriu, com ara la tendència a estar enfadat i a crear conflictes i enfrontaments, així com el neguit i la tensió que ens explica, i també la mateixa inseguretat i por, preocupen amb vista al caràcter i a l’estabilitat emocional del seu fill en el futur.
Si ho desitgen, poden adreçar-se al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) que els correspongui per la zona on viuen. El seu pediatre o bé l’escola els en sabran donar l’adreça. Naturalment, també poden decidir-se per una consulta privada. Si desitgen qualsevol altra cosa, no dubtin a tornar-nos a escriure.

És evident que el seu fill s’adona de quan fa les deposicions, però li costa fer-les a l’orinal. Aquesta no és una situació infreqüent, ja que hi ha nens als quals se’ls fa difícil —o els espanta— haver de fer força asseguts, tenint a més la sensació que perden alguna cosa de dins que no acaben d’entendre. Això s’accentua encara més quan van restrets, situació que convé evitar mitjançant la dieta. És molt important no entrar amb el fill en un pols de retrets, esbroncades, crits, càstigs…  que no farien més que augmentar-li la inquietud i la tensió sobre la utilització de l’orinal. Convé més aviat animar-lo a asseure-s’hi encara que de moment no aconsegueixi fer-hi res; anar-li recordant que allà pot fer les necessitats, acompanyar-lo, estar amb ell l’estona que li calgui, parlar-ho i donar-li temps perquè pugui anar-ho acceptant.
Tot això encara més tenint en compte el proper naixement del germanet i la inquietud que, amb tota seguretat, li generen tots els canvis que es produeixen al seu voltant. Si li donen temps, no el forcen gaire i l’acompanyen en el procés d’acceptar l’orinal, ho acabarà aconseguint.
De tota manera, per a qualsevol qüestió que vulgui plantejar-nos, no dubti a tornar a escriure i, si la situació persistís massa temps o vostès estiguessin molt preocupats, seria aconsellable fer una consulta especialitzada a un psicòleg o psiquiatre de nens petits.

Un es pregunta què deu haver passat o què li deu estar passant a la seva nena per “haver-se tornat” tímida fins a aquest punt. És difícil saber-ho només amb la informació que ens dóna. Però el que sí que és clar és que cal acompanyar-la, donar-li temps i suport, parlar amb ella, destacar-li les qualitats que té i les coses que fa bé, tranquil·litzar-la en relació amb les que li costen, ajudar-la (com sembla que vostès ja fan) pel que fa a la por, tal vegada al temor de les coses que puguin fallar-li. D’aquesta manera, ella se sentirà estimada, tant si s’atreveix a fer les coses com si no, i podrà anar agafant més confiança en si mateixa.
De tota manera, si aquesta situació de temor i timidesa persistís, sí que seria recomanable consultar un professional (un psicòleg dedicat a nens petits) que pogués conèixer la nena i, d’acord amb vostès, encarrilar la situació. Podrien consultar-ho al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que correspongui al seu Districte. Aquests centres pertanyen a la xarxa d’assistència pública i atenen nens de zero a sis anys. L’escola mateixa els en podrà donar l’adreça i el telèfon per concertar una hora.
Si tenen alguna consulta més, no dubtin a tornar a escriure.

Cap als 2 anys, tots els nens passen per un període d’autoafirmació, en què mostren que tenen idees pròpies i les defensen amb totes les seves forces. A més, com que encara són molt menuts, no saben explicar-se, ni poden ser flexibles, de manera que les rebequeries són sovint molt freqüents. Cal donar-los temps, acompanyar-los, ser ferms i a la vegada afectuosos, donar-los suport i explicar-los —encara que no sapiguem fins a quin punt ens comprenen— per què no poden fer tot el que volen. A poc a poc, el model dels pares tolerants i afectuosos amb ells, va ajudant-los a madurar i a poder ser ells també —progressivament— més flexibles i tolerants. Generalment els càstigs només empitjoren la situació —encara que sigui “anar al racó de pensar”, que d’altra banda no saben què vol dir.
Vostè descriu una situació força estancada amb el seu fill.  És possible que si estan molt ocupats els sigui difícil poder donar al nen tot el temps que necessita, i que ell, enyorat i neguitós, estigui més difícil. De fet, haurien de ser vostès els primers a canviar d’actitud, ja que d’ell, menut i immadur, no es pot esperar que exerceixi la tolerància.
Si la situació no evoluciona, li aconsellem consultar-ho al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) que li pertoca per Districte, perquè puguin conèixer el nen i donar-los orientacions que s’escapen a l’espai d’aquesta consulta. El pediatre —o la llar d’infants, si hi va— li’n sabran donar l’adreça. Són centres públics i cadascun atén el sector de població que li correspon.
Per a qualsevol altra cosa que necessiti, no dubti a tornar-nos a escriure.

En realitat, vostè ens fa diverses consultes en una. Anant per parts, el nivell de llenguatge que descriu del seu fill seria justet per a un nen que acabés de fer dos anys, però encara es podria considerar en la franja del que és normal. Si el nen estigués a prop de fer-ne tres, sí que seria molt escàs i preocupant, i caldria no esperar a fer una consulta.
Un altre punt és la qüestió de fingir que no s’entén el nen per obligar-lo a parlar o a parlar més correctament. Malgrat la bona intenció, mai no és una bona idea forçar els nens a parlar o tractar que parlin millor fent veure que no se’ls entén. Si el nen no té la paraula adquirida, no la pot dir.  Però, a més, la sensació que té el nen que no se l’entén, el sentiment de fracàs i de solitud per no aconseguir fer-se entendre, és molt frustrant i no fa anar més de pressa, sinó al contrari: fa que el nen se senti incapaç, insegur i que es bloquegi més. Tot i que a vostè li poden haver aconsellat que ho faci així, val més no fer-ho. Els seus enuigs no són mala conducta, sinó patiment, desesperació. La insistència i els renys li generen més malestar i ansietat —que surt en forma de rebequeria— i el posen en pitjors condicions per aprendre.
Serà molt més útil, tranquil·litzador i estimulant que vostè faci tot el possible per entendre’l, i que li repeteixi a ell amb una frase senzilla, clarament pronunciada, el que vostè ha entès. Així tots dos hi posaran esforç i ell podrà confirmar-li que vostè hi posa tot el possible de la seva banda. D’aquesta manera es preserva i s’amplia  la comunicació entre tots dos i ell pot anar aprenent la parla.
Els problemes de menjar i dormir podrien anar associats a la situació de tensió que ara es viu entre tots dos.
Haver de criar un fill tota sola és sempre molt difícil i s’entén molt bé que estigui neguitosa. Per això, seria positiu que fes una consulta al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) que li correspon per Districte. El pediatre o la llar d’infants —si hi va— li’n sabran donar l’adreça. Ells podran orientar-la i donar-li suport per fer-li menys difícil la funció de mare.
Per a qualsevol altra cosa que necessiti, no dubti a tornar-nos a escriure.

El que vostè explica no és excepcional. Sovint els nens treuen el més madur d’ells mateixos a l’escola, on els afectes són menys intensos que a casa, on hi ha altres nens que serveixen de model, en comparació amb els quals no es vol quedar malament… i el més regressiu a casa, on les necessitats i els afectes són més intensos i on hi ha més confiança. De fet, que la nena tregui les tensions a casa, tot i que li faci les coses més difícils, és una mostra de confiança cap a vostè, que ja es veu que és la persona central per a ella i, per tant, l’atenció de la qual es desitja i necessita més. Es clar que vostè dirà: “Quina gràcia!”. En realitat, els adults sovint fem el mateix: fora ens contenim i tenim més tendència a treure el mal humor a casa. A més, a casa hi ha el germanet i amb la gelosia hi hem de comptar, ja que no solament tenen gelosia els fills grans dels petits, sinó que els petits també en tenen del grans i ella potser nota que vostè està lògicament preocupada per donar-li l’atenció necessària al gran.
El problema és que es pot estar iniciant un cercle viciós: com més absorbent i “capritxosa” és ella (que, en realitat, no és tal, ja que es tracta de necessitats normals en els nens, tot i que més o menys intenses segons cadascun), més nerviosa, lògicament, es deu posar vostè, més es tensa l’ambient i més angoixada i culpable se sent ella…, la qual cosa deu portar novament a més necessitat d’atenció, de comprovar que vostè l’estima, a més reclamació…..
Recomanar-li paciència és fàcil. Tenir-la és molt més complicat. Però aquesta situació pot canviar molt, millorar, tot i que requereixi temps i tot sembli una eternitat. Si vostè es fa el càrrec que la nena està patint i que no és dolenta (com potser es pensa ella) ni té ganes de fastiguejar, sinó que fa allò que es pot esperar per les seves necessitats, potser això li servirà per aguantar-ho una mica millor. Donar-li a ella mostres d’afecte, seguretats, parlar-li, explicar-li que ja ho entén, potser la tranquil·litzaria una mica i faria les coses menys difícils. Els nens als quals els passa el que a la seva filla solen sentir-se dolents, no dignes de ser estimats i entenen els enuigs dels pares com que ja han perdut l’afecte d’ells.
De tota manera, si la situació es manté, potser seria útil l’ajut d’un professional, en la mesura en què ho podrien anar parlant i buscant maneres d’enfocar la situació. Podria consultar-ho al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que els correspongui per districte. L’escola o el pediatre els sabran donar l’adreça i el telèfon perquè demanin hora. Aquests centres atenen els nens entre els 0 i els 6 anys. Són d’assistència pública i, per tant, els pares no han de fer cap despesa econòmica.
Si desitgen alguna cosa més, no dubtin a tornar a escriure.

Vostè ens descriu un nen molt intel·ligent, molt capaç especialment per a les funcions verbals, però tanmateix bastant fràgil emocionalment, com comenta quan parla d’immaduresa. Sembla molt exigent, tant amb ell mateix com amb els altres, i que necessita que tot sigui molt correcte i estigui molt ben fet, que mai no falli res. Per ell, que alguna cosa no surti bé és un gran fracàs o un desastre, per això pateix i es desespera. Diríem que li costa acceptar ser nen, o sigui ser petit, i que les coses costin o no sempre surtin bé. De fet, ell rebutja els nens de la seva edat perquè són nens, són petits, estan tot just aprenent, mentre que ell “ja sap”. Semblaria com si ell mateix hagués estat molt exigit o hagués pres la valoració de vostès com a exigència: potser, lògicament, se li ha celebrat  molt la seva capacitat i ell ha sentit que per ser aprovat, per complaure’ls, calia fer-ho tot molt bé, i ara necessita destacar per sentir-se segur.
Pensem que haurien de fer-li molt de costat, quan una cosa falla i ell es desespera reconfortar-lo, dir-li que no sempre pot sortir tot bé, que ja se sap que de vegades les coses no surten, ajudar-lo a esperar, a tornar a provar. No li exigeixin que demani les coses de manera correcta; si és ell qui s’ho exigeix, mostrin-li que no cal, que l’estimen encara que no sigui tan capaç. En definitiva, es tracta d’ajudar-lo a poder ser  nen, a aprendre les coses de manera progressiva, no haver de fer-les totes bé ara. No sembla que el que li calgui sigui passar més estones amb nens —que ja n’hi ha passat moltes fins i tot des de bebè—, sinó que necessita més suport de vostès en la seva fragilitat. El camí no serà ràpid, però pot ajudar molt.
Serà molt important l’evolució. Si vostès el reconforten, li fan costat i l’ajuden a tolerar el seu nivell de nen menut, pot evolucionar cap a sentir-se més segur, en lloc de ser tant capaç per una banda, però tan insegur en el fons. Si observen que la situació d’ara no es modifica prou i el nen continua patint i vostès també, els aconsellaríem que consultessin al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que els correspon segons el districte on viuen. Són centres d’assistència pública gratuïts. L’escola o el pediatre els en podran donar el telèfon i l’adreça. Evidentment, també poden dirigir-se a una consulta privada.
Si desitgen alguna cosa més, no dubtin a tornar-nos a escriure.

Vostè ens diu que el seu fill és un bebè molt nerviós, molt ansiós, amb un estat de tensió que li impedeix dormir les hores normals d’un nen de la seva edat, i al qual algunes situacions, com anar amb cotxe o en el seu cotxet,  l’intranquil·litzen moltíssim i el desorganitzen. També ens diu que solament és possible tranquil·litzar-ho en braços i que si no ho poden prendre en braços no deixa de plorar. Evidentment, aquesta és la seva manera de descarregar la tensió. És lògic que, en aquestes situacions, vostè li prengui la mà, li parli i li canti per a acompanyar-ho, com diu que fa, però a ell, el fet de sentir-la i tocar-la, tenir-la tan a prop i no ser als seus braços, ha de fer-se-li insuportable. Tot això ens suggereix temors, o fins i tot pànic, que expressa amb el seu estat d’alerta i la seva necessitat de control que li impedeixen dormir. Creiem que és molt important que vostès li ofereixin contacte corporal sempre que sigui possible, fins que el nen, quan sigui una mica major, s’hagi anat tranquil·litzant i pugui separar-se progressivament. Cada nen té els seus ritmes i les seves necessitats. Potser de moment podrien sortir al carrer portant-ho en un mocador o en una motxilla per a bebès, fent que noti el contacte amb el cos de la mare o del pare i intentar el màxim temps de relació i de contacte corporal per a donar-li seguretat. Suggeriríem que ara com ara intentin evitar en la mesura que sigui possible les situacions que més inquieten al nen, per a anar-les recuperant gradualment a mesura que es pugui. Es tracta que puguin anar fent les coses normals, però sense de moment forçar al nen més de l’imprescindible, amb la finalitat que es vagi tranquil·litzant i el seu nerviosisme i el seu caràcter no s’agreugin. Queda clar que en la seva família, ara, tots l’estan passant mal i vostès viuen l’angoixa que representa sentir el bebè plorar constantment. En aquestes situacions no és gens fàcil per a la mare —per als pares— tenir la suficient calma com per a atendre-ho convenientment i poder ajudar-ho a tranquil·litzar-se.

Sí que sembla convenient que ho consultin. Encara que en efecte la nena que vostès descriuen sembla molt intel·ligent, hi ha el risc que passin desapercebuts altres factors que motiven que una criatura necessiti anar molt avançada, que necessiti aprendre-ho tot molt precoçment i destacar en aquest sentit. Potser el més habitual d’aquests factors és l’ansietat que fa que una criatura necessiti exercir molt de control sobre qualsevol cosa del seu voltant de la qual es pugui sentir temorosa. Aquests temors o ansietats poden ser totalment inconscients per a la criatura i als pares, i el seu estat d’alerta davant tot el que motiva ansietat pot passar per sobredotació. La nena pot necessitar conèixer, anticipar, adaptar-se en excés, i en general, escrutar-ho tot al seu voltant per no tenir cap sorpresa. Mostraria així que el problema té a veure amb vulnerabilitat i manca d’estabilitat per poder vincular-se més normalment a novetats i estímuls. La seva intel·ligència, en determinats nivells pot veure’s molt afavorida si ella és ja ben dotada, és clar; però això no impedeix que el malestar latent per sota corri també el risc de manifestar-se tard o d’hora, per exemple fent-la desadaptada en altres àmbits o en altres edats. El risc més gran, d’altra banda, és que determinades formes de desadaptació es poden valorar com si fossin justament això que vostès plantegen, o sigui que es poden veure com a hiperdotació de la criatura, la qual queda aleshores classificada en un grup que no és el seu, i que no li convé. Fins i tot en l’hipotètic cas que una criatura sigui molt, molt intel·ligent, el que aconsellaríem nosaltres seria que tingués un tracte i una educació al més possible semblant a qualsevol criatura normal de la seva edat, evitant en el possible esperar-ne més que allò que li pertoqui, per permetre-li una infantesa que no la condicioni en cap sentit. Els errors en aquest àmbit es descobreixen sovint massa tard i no faciliten gens que la criatura pugui desenvolupar una identitat ben definida, coherent i estable.

La situació que ens descriu no és estranya, ja que per a alguns bebès passar a menjar amb cullera és un pas complicat. Quan no la veu a vostè accepta menjar alguna altra cosa perquè ell sap que aquella persona no ofereix possibilitats de pit, però si és vostè qui li dóna el menjar, sap ben bé que li pot donar el pit i no accepta cap altra cosa. Deu enfadar-se i fer la guerra perquè sent que vostè, podent-li donar el pit que ell tant vol, li’n priva i el frustra. Sembla que vostè està preocupada amb la impressió que, si continuen així, no es desenganxarà mai, ni a l’any ni més tard, i que, a més, anirà mal nodrit segons indica la infermera. Pensem que no passarà res d’això, ja que vostè és una persona sensible que se’n pot sortir molt bé.
Hi ha bebès que pateixen molt a la hora d’anar deixant el pit i substituir-lo per altres aliments, com si sentissin que van a perdre la mare, que ho perdran tot. Moltes vegades entre la por del nen i la preocupació de la mare es fa un cercle viciós amb molt de patiment. Per això és tan important que pugui ser la mare mateixa qui majoritàriament doni els aliments complementaris i qui introdueixi la cullereta a la boca del nen, en lloc que la mare doni solament el pit i algú altre s’ocupi de les farinetes. Així el nen veu que no la perd a ella, sinó que és compatible menjar coses noves i seguir tenint la mare i, de moment, fins i tot el pit. Però la introducció d’altres menges no ha de ser ràpida, val més que sigui gradual.  Vostè podria per exemple donar-li una culleradeta de farinetes abans del pit, de moment un cop al dia, perquè ho vagi tastant i es vagi acostumant al sabor, a la consistència i a la cullereta!! Val més començar per les farinetes que a ell li agradin més o li molestin menys. El nen farà les ganyotes habituals davant del gust desconegut. Després d’una o dues culleradetes, li dóna el pit. A mesura que el nen faci menys ganyotes i rebutgi menys l’aliment nou, vostè pot anar donant-li més quantitat, fins que l’accepti bé i ja pugui donar-li la quantitat sencera, la quantitat que ell vulgui. Anant augmentant poc a poc i progressivament les diverses farinetes, estaria molt bé que vostè pogués també arribar a donar-li el pit fins a l’any, com s’havia proposat: això seria molt bo per al seu fill, tant en l’aspecte de nutrició com pel que fa a la relació amb vostè. Potser haurà d’aguantar enuigs i rebutjos del nen, però amb paciència i calma ho anirà aconseguint.
Créixer, fer-se gran, sempre implica haver d’acceptar situacions noves que al principi poden costar. Per a l’evolució global del nen és millor anar a poc a poc amb els canvis, al ritme que el bebè els pugui anar acceptant. En aquest cas, val més que pugui menjar a gust que no forçar-lo i que l’hora dels àpats es converteixi en una situació tensa i desagradable per als dos, ja que l’hora de menjar és, a més del moment d’alimentar-se, també un moment de relació i d’intercanvi amb els altres.
Si ho necessita, torni’ns a escriure.

La situació que vostè ens refereix és bastant usual. No és estrany que als bebès els costi acceptar els canvis en l’alimentació, ja que es troben de cop amb sabors desconeguts i amb una manera de menjar diferent de l’habitual: la cullera. De totes maneres, en un mes el seu fill ha fet bons progressos ja que accepta la fruita!
És cert que és necessari que progressivament prenguin una dieta més variada, amb nous nutrients, però el seu fill ja ha començat, i d’això és del que es tracta.
El fet que vostè pugui donar-li temps, no ho forci, i li permeti anar-se familiaritzant progressivament amb els nous sabors, consistències, etc., permetrà que ell pugui realitzar el procés de diversificar els aliments que pren sense sentir-se pressionat i, per tant, amb menor ansietat i malestar. Es tracta que tingui una alimentació correcta, però també una situació emocional tranquil·la. El moment de menjar és també un bon moment de relació i de joc, que pot ser molt agradable, preparant un bon futur en aquesta àrea.
Perquè el seu fill pugui anar-se acostumant, val la pena que cada dia li ofereixi les farinetes de cereals abans d’una presa de pit. Prepari molt poqueta i doni-li solament una cucharadita de les de cafè. Davant el sabor que no coneix o no li agrada, segurament farà les ganyotes que ja sabem. Després, que mami tranquil·lament. A poc a poc s’anirà acostumant al sabor i vostè veurà que podrà augmentar la quantitat de farinetes i reduir la presa de pit. Cada bebè necessita un temps diferent, i com dèiem més amunt, és millor donar-l’hi. Quan ja prengui bé les papillas de cereals, serà el moment de començar amb les papillas de verdures. Sol ser bona idea començar amb les hortalisses dolces (pastanaga, carabassó, patata i alguns pèsols); també es poden fer proves per a veure què li agrada més. Perquè a vostè no li sigui tan complicat, pot preparar una quantitat i congelar petites dosis. D’aquesta manera podrà repetir això d’anar-ho acostumant a poc a poc, començant per una cucharadita i anar ampliant segons a ell li vagi resultant atractiu.
De totes maneres, si necessita qualsevol altra orientació no dubti a tornar a escriure’ns.

La televisió i el vídeo poden ser eines de distracció i fins i tot d’aprenentatge, però massa sovint tant els nens com els adults en fan un consum desmesurat i empobridor, que els fa perdre estona que podrien dedicar a tasques més creatives i enriquidores. Cal parlar amb els nens i ensenyar-los des de ben petits a triar quin programa (o quina pel·lícula) veuran; en els altres moments, val més deixar el televisor apagat i oferir-los alternatives que els interessin i agradin prou. En general, si ens oferim a jugar, mirar contes, pintar, anar a passeig, etc., amb ells, els nens renuncien de bon grat a la televisió. A poc a poc van fent seva la cultura de veure només allò que més els interessa i dediquen la resta del temps a jugar i a altres tasques més actives.

Catalunya té una xarxa de Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ). Per tant, podrien consultar-ho al CSMIJ de la zona on viuen. El seu pediatre i/o metge de família els indicarà la seva ubicació exacta. Probablement també sabran orientar-los a l’escola on assisteix. Òbviament, poden consultar qualsevol dels centres de salut mental infantojuvenil que atenen de manera privada. Entre ells hi ha —efectivament— la nostra Fundació, on els atendrem amb molt de gust si decideixen venir. Trobaran la nostra adreça i el nostre telèfon per demanar hora a la mateixa pàgina WEB.

Té vostè raó en pensar que és necessari un diagnòstic a fons, que consideri no sols els símptomes, el visible, del nen, sinó també el que hi ha darrere, la qual cosa el nen està vivint i li està inquietant. Hem de recordar, a més, que la medicació pot tenir efectes secundaris i això fa encara més necessari un diagnòstic precís i un tractament adequat.
L’aconsellable és portar-ho a un Centre de Salut Mental on estudiïn bé el problema i els proposin una pauta de tractament àmplia, que tingui en compte els diferents aspectes.
Si vostè ho desitja, pot acudir al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que li correspon per districte. El seu pediatre o l’escola del nen sabran donar-li l’adreça i el telèfon corresponents. També pot, per descomptat, consultar a un centre privat. Si decideix venir al nostre, trobarà el telèfon per a demanar hora en la nostra WEB.

Teniu raó de plantejar-vos la consulta a un especialista, ja que els dibuixos que fan els nens, com els seus jocs i la seva imaginació en general, són expressions del que tenen a la ment, és a dir, de la seva vida interior i, per tant, expressen les seves vivències, ansietats i benestar. A més, tot i que el nen, pel que dieu, va bé en conjunt i té moltes bones qualitats —sociabilitat, bon rendiment escolar, habilitat per al dibuix, etc.—, també és cert que expressa ansietat a través dels malsons i de les imatges de monstres que poblen la seva ment i que l’envaeixen sense que ell ho pugui controlar. Aquest és un patiment latent, que no es manifesta obertament més que pels malsons, però que és allà i que és un signe de risc.
La consulta a l’especialista hauria de servir per conèixer tot això millor i poder diferenciar la importància o no d’aquestes manifestacions. Consultar no vol dir haver de fer forçosament alguna cosa més, però poder parlar-ho, rebre unes orientacions i potser un seguiment, sí que serien mesures preventives vàlides i higienitzants, que sortirien al pas de qualsevol situació de risc que requerís ser atesa.
A Catalunya existeix una xarxa pública de Centres de Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ). De ben segur l’escola o el pediatre dels vostres fills us sabran donar l’adreça del que us pertoca. Podeu, òbviament, també consultar el centre privat que decidiu.
Si desitgeu alguna cosa més, no dubteu a escriure’ns.

Pel que diu, sembla que el seu fill ha estat atès per un especialista i que el programa terapèutic està anant bé. Seria indicat que aquest professional fes també el seguiment, la qual cosa inclou modificar la medicació o arribar a suprimir-la quan sigui correcte fer-ho. Tanmateix, és millor replantejar-se periòdicament si el pla terapèutic segueix sent l’aconsellable i si la medicació s’ha de continuar prenent. Hem de recordar que el fàrmac té alguns efectes secundaris. Per tant, podria demanar hora de revisió al psiquiatre que ha prescrit tant el tractament farmacològic com el psicològic per fer una actualització de la situació del nen.

Té vostè raó en pensar que és necessari un diagnòstic a fons, que consideri no sols els símptomes, el visible, del nen, sinó també el que hi ha darrere, el conjunt de les seves característiques, la qual cosa el nen està vivint, les seves sensibilitats; tot el que pugui ser causa del trastorn. L’aconsellable és portar-ho a un Centre de Salut Mental on estudiïn bé el problema i els proposin una pauta de tractament àmplia, que tingui en compte els diferents aspectes de la seva personalitat i de la seva evolució.
Si ho desitja, pot acudir al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que li correspon per districte. El seu pediatre o l’escola del nen sabran donar-li l’adreça i el telèfon corresponents. També pot, per descomptat, consultar en el centre privat que vostè triï.
Si desitja consultar alguna cosa més, no dubti a escriure’ns.

Pel que vostè ens explica, la seva filla té dificultats per acceptar aquestes tasques que li proposen com a manera de col·laborar en les obligacions domèstiques.
Reacciona amb molta ràbia a la frustració que li suposa haver de complir determinades obligacions, que probablement no entén i segur que no li vénen gens de gust. Tenen raó quan es plantegen que l’educació ha d’anar cap aquí: que els fills col·laborin en les tasques casolanes i que les coses es facin entre tots. No fer res de la feina de casa significa quedar-se en una posició regressiva de no aprendre i de fer-se servir, gens útil en el futur dels joves.
Ara bé, pel que fa a la seva filla cal tenir en compte l’edat: és petita i les coses noves es van assumit progressivament: cal donar-li temps, demanar-li una col·laboració progressiva, que de moment pot ser fins i tot intermitent, en el sentit de que ho faci alguns dies, però altres, en què li costi més, de moment encara no ho faci. També cal tenir en compte la manera com li proposem o demanem a la nena aquesta col·laboració. Potser la nena ho sent com una imposició i no com un “fer les coses entre tots”, “posar-hi el seu gra de sorra”, “fer com els pares”. Potser ho sent com una obligació que no sempre pot assumir i en alguns moments pot sentir que la ultrapassa.
Fóra bo que aquest ensenyament fos progressiu, gradual i sense forçar, més basat a motivar a la nena i il·lusionar-la que no pas obligar-la o forçar-la.
Pel que fa a la seva reacció, caldria poder tranquil·litzar-la i ajudar-la a través de la tolerància de vostès a la situació. La rebequeria és, de fet, l’expressió de la manca de recursos per elaborar i acceptar la frustració que sent en aquell moment. Si vostès li ofereixen un model diferent, mostrant-li com són capaços d’aguantar l’ansietat i la ràbia d’ella, estaran mostrant a la nena una fermesa i una manera de fer que ella podrà anar interioritzant progressivament.
Si desitgen algun aclariment, no dubtin a escriure’ns.

Si bé tenim totes les ganes d’aportar alguna cosa per ajudar-los, ens trobem que necessitaríem molta més informació per poder-ho fer. Coses com el caràcter del noi, la manera de ser, les afeccions, els amics, les seves capacitats intel·lectuals i tants altres factors relacionats amb l’aprenentatge i les capacitats socials influeixen en la manera com es reacciona a qualsevol dificultat.
Desitgem afegir que multitud de treballs seriosos demostren que tenir la “lateralitat creuada” no ha de donar necessàriament problemes; de fet, és comuna a molta part de la població, i no li representa cap dificultat.
Per això, creiem que haurien de fer una consulta a un servei de psiquiatria i psicologia de nens i adolescents. Amb totes les dades que els calgui recollir, ells podran dir quina és la manera més adequada d’ajudar el seu fill.
A Catalunya hi ha una xarxa de Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) desplegada a tot el territori. Haurien de preguntar a l’escola del nen o al pediatre quin els correspon a vostès segons la seva adreça. Allà els sabran orientar sobre el que ens pregunten. Evidentment, també poden consultar privadament.
Qualsevol altra cosa que desitgin, no dubtin a tornar-nos a escriure.

Se sol anomenar lateralitat creuada al fet que el nen tendeixi a usar preferentment, per exemple, la mà esquerra i l’ull i la cama drets, o la mà i l’ull drets i la cama esquerra, o qualsevol altra combinació. Hi ha autors que afirmen que això produeix dificultats en l’organització de l’espai de les persones que ho presenten i, en conseqüència, en l’aprenentatge, especialment en l’àrea del llenguatge. Aquesta manera de pensar estava de moda sobretot fa uns 25 o 30 anys. De tota manera, hi ha professionals que l’han continuat sostenint. D’altra banda, hi ha estudis seriosos que ho rebaten i, de fet, sabem que bona part de la població té lateralitat creuada i això no li presenta cap problema. Fins i tot més, hi ha persones amb lateralitat creuada que són brillants per als idiomes. Així que, al nostre entendre, no es pot parlar de tractament de la lateralitat creuada. Si el nen de 7 anys que vostè ens presenta té algun problema, hauria de fer una consulta a un centre especialitzat per aclarir què li passa. Si necessita alguna cosa més, no dubti a tornar-nos a escriure.

El que vostè descriu fa realment pensar que, prop de l’aniversari de la mort de l’avi, el nen està revivint el dol per la seva pèrdua. A més, està en una edat —els 5-7 anys— en què els nens pregunten i es preocupen per la mort i necessiten fer-ne la seva elaboració. Segurament s’hi afegeixen altres elements, que podrien tenir a veure amb el que s’estigui vivint a la família, amb la manera com han elaborat el dol els adults o amb alguna cosa que el nen està vivint, que potser serà difícil de trobar, que intensifica la seva situació emocional.
El millor seria que fessin una consulta a un psicòleg que pogués conèixer el nen i veure fins a quin punt es tracta d’un dol normal, que evoluciona i va cap a resoldre’s, o si es tracta d’un dol complicat que pot involucrar altres àrees i que podria deixar conseqüències. En aquest cas, el nen potser necessitaria alguna ajuda específica. Podrien fer la consulta al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui segons el seu domicili. El pediatre del nen o l’escola els podran indicar quin és. Naturalment, també poden fer una consulta privada.

El que vostè explica fa pensar que la seva filla està travessant, per la raó que sigui, o desencadenat pel motiu que sigui —que el més segur és que ella realment no sàpiga— un període de decaïment, amb elements depressius de fons. L’ajuda de vostès, que estiguin al seu costat, que l’escoltin i que a ella li quedi clara la seva presència incondicional, és enormement important. Ho és que vostès segueixin amb ella encara que la nena no els sàpiga explicar què li passa. Però sembla que ara, a més, necessitaria ajuda especialitzada, o sigui, la consulta a un psicòleg que entengui en funcionament emocional i funcionament humà en general, que faci una exploració completa i que pugui aconsellar-los sobre què cal fer. Pensem que val més fer aquesta consulta abans no s’estableixin cercles viciosos que empitjorin la situació i facin més difícil modificar-la i encarrilar-la. Vostè descriu una nena maca, amb una pila de recursos, que si rep l’ajuda adequada se’n sortirà bé i tirarà endavant tan bé o millor del que ho feia.
Poden fer la consulta al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui per zona. L’escola o el pediatre de la nena els en podrà donar l’adreça i el telèfon. Naturalment, també poden fer la consulta a un centre privat.

Pel que ens diu, pot tractar-se d’un nen intel·ligent però amb algun problema de maduració d’alguns aspectes o facetes, que donin com a resultat aquest símptoma: la dificultat de mantenir l’atenció prou estona. Si fos així, s’entén molt bé que el nen ho pateixi i no hi pugui fer res pel seu compte, és a dir, que necessiti ajuda per madurar aquestes funcions. Vostè diu que el nen se n’adona i ho pateix, el descriu conscient del problema i desitjant arreglar-lo encara que no sap com. Tot el que sigui pressionar-lo, renyar-lo o castigar-lo és contraproduent, ja que augmenta el malestar, la preocupació, l’ansietat i el patiment del nen i empitjora la situació, fent que encara sigui menys capaç de concentrar-se. Es tracta de fer una consulta a un psicòleg que, després que vostès li expliquin a fons la situació i els antecedents que calguin, explori el nen i un cop tingui clar quin és el problema pugui orientar-los sobre què cal fer per millorar la situació. El fet que ell se n’adoni i hi pateixi és ja un pas perquè vulgui ser ajudat i hi posi de la seva banda.
La consulta la poden fer al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els toca per districte. Són centres d’assistència pública i gratuïta. Pot preguntar el lloc i el telèfon al pediatre del nen o a l’escola. Naturalment, també poden fer una consulta privada.

Per la manera en què vostè ens planteja la situació, sembla que s’ha donat un canvi dràstic i sobtat en l’estat d’ànim del seu fill, coincidint amb un període vacacional en el qual probablement ha pogut gaudir més de la seva família, la seva llar, etc. Probablement ni ell mateix sap les causes del seu malestar, i això fa que la situació li resulti, si cap, més angoixant.
Vostè valora que possiblement el nen els està cridant l’atenció sobre alguna cosa, i és per això que val la pena acompanyar-ho en el seu neguit, ajudant-lo a donar-li sentit a les coses que està sentint i mostrant-li que vostès són allí, comprenent-li, escoltant-ho i oferint-li suport en aquesta i qualsevol altra situació que es pugui presentar. Això pot calmar el seu fill i mostrar-li un bon model per a poder enfrontar-se a l’angoixa que li produeix “tornar” a separar-se dels seus després d’un temps tan gratificant com sembla haver estat el descans de Nadal.
De totes maneres, si la situació persisteix, seria recomanable una consulta a un psicòleg que pogués valorar, a través d’una exploració àmplia, què li està succeint al seu fill.
Aquesta consulta la poden realitzar en el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui per districte, o bé optar, si ho prefereixen, per una consulta privada.

Si en el col·legi li diuen que al nen li passa alguna cosa que li dificulta atendre i aprendre i vostè ho nota “mogut”, hem de recomanar que consulti a un psicòleg que faci un estudi psicològic a fons del nen, amb tests i tot el que sigui necessari per a orientar-se bé sobre què li succeeix, ja que les dades que vostè té fins ara no són suficients. El fet de ser mogut (inquiet) i que li costi atendre pot deure’s a factors molt diversos i cadascun d’ells necessita una forma específica de tractar-ho psicològicament. El primer i bàsic és saber bé i àmpliament en què consisteix el problema del nen i, per tant, què és el que cal fer. Vostè té raó a tenir els seus dubtes sobre la medicació, ja que és necessari cerciorar-se bé de què succeeix, si realment es necessita medicació i quina és la indicada. Sovint succeeix que una medicació per si sola no és suficient per a millorar problemes com el que vostè ens explica. Fins i tot és possible que el nen necessiti l’ajuda d’un tractament psicològic.
La consulta poden fer-la en el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspon per districte. La mateixa escola o el pediatre poden dir-los on està i donar-los el telèfon per a demanar hora. Per descomptat, també poden dirigir-se a una consulta privada.
Per a qualsevol altra cosa que desitgin consultar-nos, no dubtin a tornar a escriure.

Té vostè raó a voler realitzar aquesta consulta sense perdre temps. Sí, senyora, nosaltres podem fer un estudi a fons del problema del seu fill per a arribar a un diagnòstic i a una orientació sobre el que és necessari fer. En la nostra web trobarà el telèfon per a demanar hora. En principi també podem ocupar-nos del tractament o d’indicar un professional adequat per a realitzar-lo, però això s’hauria de parlar una vegada realitzada l’exploració, quan es tingui clar què ha de fer-se.
També poden vostès consultar en el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui per districte. Aquests centres són sectoritzats, públics i a càrrec de la Seguretat Social. L’escola o el pediatre els podran donar l’adreça i el telèfon per a demanar hora. De totes maneres, si desitja consultar en el nostre centre, l’atendrem amb molt de gust. I per a qualsevol altra cosa que desitgi consultar-nos, no dubti a tornar a escriure.

Pel que vostè ens diu, seria convenient que fessin una consulta al CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) que correspongui al seu districte. El col·legi del seu fill o el pediatre els podran donar l’adreça i el telèfon per a demanar hora. Per descomptat, també poden dirigir-se a una consulta privada.
Creiem que la situació que vostè descriu, que potser ja porta un cert temps d’evolució, requereix ser atesa aviat, ja que suggereix problemes en la relació del noi amb els altres i també entre vostès i el risc (si no s’ha establert ja) de cercle viciós que empitjori progressivament les coses. La consulta hauria d’aclarir el fons de la situació i hauria d’aportar orientacions (i potser també tractament psicològic) que millorin l’evolució.

Pel que vostè explica és evident que la Judith ha establert una forta relació de dependència de la seva amiga. En aquestes formes de relació les dues persones implicades hi participen amb aspectes del seu propi caràcter i de la seva personalitat. En la de la Judith i la seva amiga hi intervenen, evidentment, les característiques de personalitat de l’amiga, però també les de la Judith, que la porten fins i tot a acceptar aquest maltractament. La dependència excessiva no li permet fer crítica de la situació ni trobar formes de resoldre-la per ella mateixa. Tot i que no ens ho diu, podria ser que, per aquesta amistat, la Judith s’hagi anat allunyant d’altres nenes amb qui el tracte podria haver estat més igualitari, fet que fa que encara s’uneixi més a “l’amiga”. Pensem que seria útil que professionals especialitzats poguessin estudiar a fons aquesta situació i els ajudessin —fent equip amb l’escola— a fer que la seva filla modifiqués la seva manera de relacionar-se, pogués ampliar el cercle d’amistats i no hagués d’aguantar de ningú cap situació de maltractament.
Pot consultar al Centre de Salut Infanto-Juvenil que li correspon per zona de residència; el pediatre o bé l’escola li’n sabran donar l’adreça. Naturalment, també pot consultar en un centre privat.
Per a qualsevol aclariment que desitgi, no dubti a tornar a escriure.

A aquesta edat, en cas de dubte, com el que els està succeint a vostès, és millor que la nena no vagi a les colònies. Mes encara quan les nenes que l’han pres amb la de vostès estaran també en elles. Abans seria necessari explorar bé la situació, aclarir què està succeint i resoldre-ho. Pel que compten sembla que, clarament, hi ha una situació de relació entre les nenes en la qual la seva filla rep la pitjor part i en la qual l’escola hauria d’intervenir. D’altra banda, seria necessària una consulta sobre la seva filla, per a conèixer el seu caràcter, les seves tendències i reaccions, les formes en què es relaciona, les dificultats que pugui tenir, per a arribar a entendre el que ha viscut i les raons per les quals li costa defensar-se. Aquest estudi podria a més ser important per a orientar-se en relació al futur de la nena en qualsevol situació de dificultat. Per descomptat, també estaria bé que es consultés per les altres nenes, almenys les promotores de l’assetjament, però això no és a la nostra mà resoldre-ho.
Per a l’estudi, els aconsellem que es dirigeixin al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui per districte. La mateixa escola o el seu pediatre els podran donar la direcció i el número de telèfon. Naturalment, també poden dirigir-se a una consulta privada de psicologia.
Si desitgen consultar alguna cosa més, no dubtin a tornar a escriure’ns.

Amb la trajectòria que vostè explica, seria aconsellable no esperar més a fer una consulta al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui segons el lloc del seu domicili. Es tractaria d’aclarir la situació subjacent a aquest símptoma, o sigui, s’hauria de fer una exploració psicològica del nen i de la seva relació amb l’entorn per tenir més clar què està passant. Vostè mateixa nota canvis, no solament en el control d’esfínters, sinó també en la relació amb vostè, que deuen tenir a veure amb les vivències per les quals ell està passant en aquests moments. Ja es veu que encara que el símptoma remeti en alguns períodes, en el fons la situació està latent i es pot tornar a manifestar en qualsevol moment. Caldria també valorar l’orientació terapèutica a seguir. L’escola o el pediatre els podran donar l’adreça del CSMIJ. Naturalment, també poden adreçar-se a una consulta privada.
Si desitgen algun aclariment, no dubtin a tornar-nos a escriure.

Pel que vostè diu, sembla que aquesta és la primera vegada que succeeix una cosa així, la primera en què el seu fill pren un objecte d’un company, mentint i dient que es tracta d’una broma. Si és així, el millor seria que el poguessin parlar (ell i vostè o ell i el seu pare, el que tingui més capacitat per a conversar amb el fill), el poguessin escoltar i li poguessin expressar la seva preocupació pel tipus de “broma”, per la mentida, pel malestar que li va fer passar al company… Es tractaria d’aconseguir una conversa el més distesa possible, en la qual li aclarissin que no ho volen renyir, i molt menys castigar, i que realment creuen que no volia fer-li mal al company. Renyir-ho o castigar-ho no serviria més que per a disminuir la confiança del seu fill en vostès i, per tant, seria negatiu, però tractar de conversar amistosament pot, per contra, ampliar la confiança i facilitar converses posteriors, que si es poden portar bé seran possibles fins i tot en situacions difícils.

El símptoma al qual generalment es diu “mutisme selectiu” pot correspondre a nens molt diferents els uns dels altres: pot tractar-se de nens vergonyosos, als quals els costa parlar quan no coneixen a les persones; en l’altre extrem, pot tractar-se d’un “bloqueig”, encara que també existeixen moltes altres possibilitats… Més que el símptoma, de totes maneres, el més important és el conjunt de la personalitat del nen, és a dir, les coses que succeeixen en el seu fons, les seves maneres de viure les situacions i de reaccionar, l’ansietat que pugui patir, l’estructura de la seva personalitat, les seves emocions, la seva intel·ligència…
En el cas de la seva filla, cal prendre molt de debò que fa set anys que es manté el símptoma, encara que s’hagi atenuat quan ella és a la seva aula. Per tot això hem d’aconsellar-li una consulta psicològica que permeti arribar a un diagnòstic ampli i complet, en el qual s’aclareixin les diferents facetes del problema i s’arribi a l’orientació terapèutica necessària per a resoldre’l. Cal pensar que la nena pot necessitar tractament psicològic.
Si ho desitgen, poden consultar en el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que li correspongui per zona. La mateixa escola podrà donar-li el telèfon per a demanar l’hora. Per descomptat, poden també realitzar una consulta privada.
Si desitgen algun aclariment, no dubtin a tornar-nos a escriure.

La nostra impressió és que vostè ho encara molt bé: els diu les coses tal com les pensa, sense crear més neguits ni inquietuds de les que ja hi ha. Diríem que hauria de continuar en aquesta línia. El que passa és que no es pot esperar que les seves filles, ni ningú, arribin a pair i a encaixar la qüestió de la mort ràpidament. És un dels temes i angúnies difícils de superar per part de tothom. Cadascú s’ho planteja a la seva manera i alguns opten per negar-ne la importància i dir que no els fa res. Però, de fet, tothom necessita un temps per assumir-ho i, en realitat, és una qüestió que queda plantejada per a tota la vida, encara que de maneres diferents en les diverses etapes. Pensem que vostè ja va ben encaminada, però que haurà de seguir parlant-ho amb les filles i continuar acompanyant-les durant molt de temps, fins que elles hagin desenvolupat un criteri propi i ho puguin assimilar com allò que és: una de les dificultats d’aquesta vida.

Generalment, l’edat d’aprendre a llegir i escriure es considera que són els 6 anys, primer de primària. Per tant, la seva filla encara és petita i potser no s’ha interessat gaire per aquests aprenentatges. No tots els nens s’hi interessen a la mateixa edat. En general, als 5 anys, l’escola els hi va introduint, però sense posar-hi gaire exigència; més aviat com un joc o quelcom que pot ser divertit. Si la manera de fer-ho fos massa exigent i poc atractiva, el problema podria ser fer-li avorrir la lectura i l’escriptura i això després es fa difícil de canviar. Això sí que seria un problema. Val més seguir tant com sigui possible el ritme d’ella, interessar-la, fer-li atractiu l’aprenentatge, donar-li temps, buscar tècniques que l’estimulin, encara que ho aprengui una mica més tard.
Vostè té la sospita que li marca massa el ritme i potser aquest és un punt fonamental: l’excés de pressió, d’ exigència. Com que no hi ha cap retard en el temps, convindria oferir-li suport, estímul i valoració.
Li recomanaríem que en parlés amb l’escola per obtenir el parer i l’orientació d’ells. Si vol, també pot consultar-ho al CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) que li correspongui per districte. Són centres públics i gratuïts. Tant el pediatre com la mestra li’n podran donar l’adreça i el telèfon.
Si ho desitja, ens pot tornar a escriure sense cap problema.

Consultar un especialista no és greu. La consulta en si mateixa no ens indica encara res, no és signe de gravetat. També, en general, es consulta regularment el pediatra, per exemple. La consulta seria per aclarir què passa i per orientar-se sobre com enfocar-ho per millorar la situació.

L’edat d’aprendre a llegir i escriure és cap als 6 anys, al primer curs de primària, potser amb una introducció prèvia a P-5. Però la professora deu notar coses —potser la dificultat de concentrar-se de la nena— que li fan pensar que és millor no tardar a consultar per tal d’anar orientats des d’ara i fer el que calgui per ajudar la nena. Ens semblaria una bona idea fer cas de la professora.

La primera impressió que ens causa la seva pregunta és que sí, que convindria que ho consultessin. Perquè el que ens diu suggereix que hi ha estats emocionals que afecten la nena amb intensitat i potser sense que ella mateixa se n’adoni. Vostès veuen que passa “nervis”, o sigui tensió i ansietat, i amb tota seguretat és molt bona cosa que se n’adonin, ja que vol dir que l’observen, que la coneixen bé i, per tant, la podran ajudar millor. El fet que vagi bé en els estudis i en el comportament tant a casa com a l’escola és, en principi, una dada favorable. Però també ens fa pensar que, per exemple, ella podria necessitar portar-se de manera exemplar en tots els àmbits —pares, companys, escola— i que aguanta un fons d’ansietat que es manifesta en determinades situacions amb aquests moviments. Aleshores, situacions que semblaria que no l’haurien d’afectar, o no l’haurien d’afectar tant, d’alguna manera la sobrepassen i es desborden sense trobar una millor via d’expressió. Els moviments que vostès refereixen serien la manera de descarregar la tensió que acumula. Al cap i a la fi, vostès fan notar que és tant davant de novetats com davant d’alegries o moments emocionals diversos, fet que suggereix que tots ells d’una manera o altra la posen a prova i l’afecten d’una manera que li impedeix elaborar-ho millor. Els suggerim que ho consultin al CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) que els correspongui per districte. Aquests centres són públics i gratuïts. El pediatre o l’escola els en poden donar l’adreça i el telèfon. Si ho desitgen, ens poden tornar a escriure.

Sembla desprendre’s de la seva pregunta que de preocupada pel nen ja n’està, cosa ben natural veient que pateix, està apàtic i es mostra infeliç. Pel que ha parlat amb ell, vostè ha deduït que la causa és la gelosia, però probablement les causes siguin múltiples, sense que el nen mateix en sigui totalment conscient. Ell, anant a l’habitació i fent els deures tot sol, donava la impressió d’una autonomia que no tenia tan assolida com semblava. Cal remarcar que no és habitual que els nens de 7 anys en tinguin tanta, d’autonomia; a aquesta edat sempre és preferible que estudiar i els deures siguin una activitat en la qual se l’acompanyi, per la qual se l’interessi, en què ell vegi un estímul, no pas una obligació. El mateix pel que fa als problemes amb el germanet; els càstigs no faran més que augmentar el sentiment d’infelicitat i de ser dolent per part del nen, tot i que sembli que ell sap el que fa quan molesta el germà. Més i tot: els càstigs augmenten també el sentiment de gelosia, d’inadequació, d’haver perdut l’estima dels pares, i així successivament. Si hi ha un problema de gelosia, caldria que vostè l’ajudés a sentir-se estimat i cuidat, a la vegada que el separés del menut, impedint així que el molesti i mortifiqui. Quan un nen fa patir el germanet després se sent malament, dolent, culpable, cosa que no fa més que estimular la inquietud, el malestar i el sentiment que no l’estimaran, i el porten a estar més gelós i a sentir-se més infeliç.
De tota manera, si tot i fer costat al seu fill gran la situació persisteix, li aconsellem que ho consulti, perquè un psicòleg el pugui conèixer i mirar d’entendre quin és el fons de la qüestió per veure com ajudar-lo. Pot adreçar-se al CSMIJ (Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil) que li correspongui per districte. El pediatre, o bé l’escola, li’n sabran donar la referència.

Vostè ens descriu part de l’ambient de casa seva, sobretot relacionat amb el fill de 14 anys, però no ens formula cap pregunta; per tant, li comentarem una mica la impressió que ens fa.
Semblaria que aquest xicot, en plena adolescència, i mogut pels sentiments que sigui —potser, com vostè diu, gelosia— està posant-los les coses difícils tot i que, segons el seu relat, vostès tenen força paciència i el noi força qualitats i possibilitats.
D’altra banda, aquestes dificultats ens donen la mesura del malestar i el patiment del noi, que es manifesta així perquè no sap fer-ho d’altra manera. El risc que hi veiem és que, a les relacions, es fixin uns cercles viciosos que ja es comencen a entreveure. Un tendeix a pensar que aquí caldria una consulta amb un psiquiatre o psicòleg especialitzat en adolescents, per tal de parlar aquesta situació detingudament amb els pares i amb el noi, i arribar a trobar les intervencions necessàries perquè les coses puguin millorar.

Pel que ens diu, el seu fill podria tenir algun problema d’aprenentatge de l’escriptura de tipus dislèxic, però tal i com vostè ja apunta caldria saber més al respecte i fer una exploració global del noi. Pot consultar al Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ) que li pertoqui segons la zona de residència. Els CSMIJ són centres públics, finançats per l’Institut Català de la Salut. El metge de capçalera o l’escola sabran donar-li l’adreça del que els correspon segons el lloc on viuen. També pot consultar a algun centre privat. Si desitja fer-ho a la nostra Fundació, en trobarà el número de telèfon a la pàgina web.
Si necessita alguna cosa més, no dubti a escriure’ns.

Pel que vostè ens diu, la seva filla ho passa molt mal a causa de temors i ansietat que segurament van amb ella des de fa molt temps; durant un període, a l’inici del curs amb totes les seves novetats, s’havien exacerbat, i més recentment només li ha faltat l’esglai de l’intent d’atracament per a agreujar la seva situació i que ella se senti encara pitjor. Tot això suggereix que es tracta d’una situació emocional de fons, alguna cosa de la seva personalitat que s’agreuja si viu situacions traumàtiques o inquietants per a ella. Es tracta d’un problema que hauria d’estudiar-se bé. Per això, seria recomanable realitzar una consulta professional psicològica o psiquiàtrica, que ajudés a aclarir el rerefons emocional, de personalitat, de les pors de la seva filla i, a partir d’aquí, poder-los tractar i resoldre de la manera més adequada. Per a això poden acudir al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que li correspongui per districte. El seu pediatre o l’escola de la nena sabran donar-li l’adreça i el telèfon corresponents. També pot, per descomptat, consultar en un centre privat.

Els problemes de tipus dislèxic poden tenir una gravetat molt variada, des de petites dificultats que entorpeixen poc fins a ser molt invalidants. Pel que expliques, a tu fins ara t’ha entrebancat poc. Però és cert que, justament en aquests casos, de vegades la consulta es fa ja de gran, o de no tan petit, i de fet, a totes les edats, si cal, es poden fer coses per millorar-ho. La idea de fer una consulta ens sembla molt raonable.
Per contactar amb un professional que conegui la qüestió de la dislèxia creiem que seria millor que ho fessis en un servei per a nens i adolescents, que en general coneixen més a fons aquest problema que els que atenen adults. El que passa és que els serveis públics per a adolescents atenen fins als 18 anys. A la nostra Fundació això es podria resoldre perquè tenim consulta privada; per tant, si vols, pots demanar hora per a aquesta consulta trucant al número que figura a la nostra web. Altres possibilitats són dirigir-te a una altra consulta psicològica privada o consultar al Centre de Salut Mental per Adults (CSMA) que et correspongui segons el lloc on visquis, i a veure què te’n diuen. El teu metge et podria donar l’adreça i el telèfon del que et correspon.
Desitgem que et vagi molt bé en l’elecció que facis i qualsevol cosa que necessitis, no dubtis a tornar-nos a escriure.

L’adopció és una mesura que té com a finalitat oferir una família a nens que estan en situació de desemparament. Sovint, degut a les circumstàncies del seu passat, els nens adoptats presenten dificultats de personalitat o per vincular-se. Cal garantir que els adults que els adoptin, els seus futurs pares, tinguin els recursos necessaris per fer front a la seva criança i educació. I també que tinguin les capacitats emocionals suficients per realment afillar-se’ls. A la vegada, en el procés cap a la idoneïtat, els professionals subministren informació i suport als futurs pares per ajudar-los a valorar l’adequació del seu projecte, així com els recursos amb què compten per afrontar-lo amb èxit. No es pot córrer el risc que els menuts hagin de tornar a viure situacions d’inestabilitat.

Com sabem, la llar d’infants és una necessitat de les famílies, no dels infants. Aquests poden fer totes les experiències que farien en el medi escolar amb la família, amb un suport i un acompanyament més específics per a ells, situació que els ajudarà a sentir-se més segurs.
Algunes vegades als pares els és imprescindible que algú tingui cura del bebè, tot i que sigui tan petit, i no tenen altra elecció que la llar d’infants. En general, sempre recomanem que sigui com més tard millor: mai abans que el menut sigui capaç de fer entendre les seves necessitats i els seus desigs a algú que no és de la família, senyal que podrà comunicar-los a l’educadora de la llar d’infants.
En el cas d’un nen adoptat, és important que se li doni prou temps per reconèixer els seus pares com a tals, poder-s’hi vincular consistentment i també orientar-se en la quotidianitat de la seva nova vida. Caldria que els pares —en cas de necessitat, amb l’ajut d’un altre adult que conegui bé el nen— se n’ocupessin directament tot el temps necessari de manera que pugui sentir-se segur de la relació amb ells abans no hagin de deixar-lo en un altre medi, i més sabent que li pot recordar al nen la institució on vivia abans. De tota manera, quan hagi d’anar a la llar d’infants, s’hauria de considerar també el nombre de nens que hi ha a la classe, la quantitat d’hores que hi ha d’anar i la possibilitat de fer un període d’adaptació progressiva abans de prendre una decisió.

L’arribada d’un nou fill a la llar sol generar inquietud i malestar al fill o fills que ja estaven en la família; necessiten un temps per a habituar-se a veure als seus pares ocupant-se d’un altre nen (encara que prèviament al naixement o adopció poguessin mostrar-se molt il·lusionats). Solen necessitar tornar aviat a la llar —del col·legi— per a “veure” què fan els seus pares amb el nouvingut i assegurar-se també que ells continuen sent volguts, que no han perdut el seu lloc en la llar, etc. Si se’ls permet adaptar-se progressivament a la nova organització familiar, en general van tranquil·litzant-se de manera progressiva i tornen a il·lusionar-se per les activitats pròpies de la seva edat.

Els nens que han rebut insuficient atenció afectiva durant els seus primers mesos o anys de vida presenten un trastorn en la seva evolució emocional i relacional. A més, l’adopció els comporta una pèrdua de tots els referents coneguts que, encara que fossin insuficients i a vegades inadequats, els permetien estar orientats. Quan són adoptats han d’iniciar la relació amb els seus pares, els qui inicialment són per a ells desconeguts, i adaptar-se a multitud de situacions noves que comporta la vida en la família.
El cúmul de circumstàncies descrites anteriorment motiva que conductes com les que vostè descriu en el seu fill siguin freqüents en els nens adoptats durant els primers lapses de vida en la seva família. Per tant, inicialment, no es tractaria tant de “educar” al petit i fer-ho desistir de les conductes que vostè refereix com d’acompanyar-ho, ajudar-ho a tranquil·litzar-se, a sentir-se segur, comprès i volgut. Això d’educar vindrà més tard i en aquest moment serà important, però no ara. Passar de ser uns adults i un nen desconeguts a ser pares i fill és un procés que requereix d’un període generalment llarg.
Malgrat el que s’ha dit, pensem que els seria útil consultar amb especialistes que poguessin orientar-los respecte a com abordar les diferents situacions que es presenten en el procés de convertir-se en família. Els suggerim dirigir-se a la unitat d’atenció post adoptiva del Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) o bé al Centre de Salut Mental Infantojuvenil (CSMIJ) que els correspongui segons el seu lloc de residència; de ben segur, el pediatre del petit sabrà donar-los la direcció d’aquest. Una altra possibilitat és consultar en un centre privat. Si desitgen fer-ho en la nostra Fundació, trobaran el telèfon de contacte en la nostra web.

L’ICAA —l’Institut Català per l’Acolliment i l’Adopció— té una Unitat d’Atenció Postadoptiva a la qual vostè pot adreçar-se; el telèfon és el 93 483 18 24. Aquest servei pot oferir un nombre de visites reduït i atén en especial les consultes que són específiques de la situació adoptiva. Si calgués alguna altra actuació, ells la derivaran al servei públic que li correspongui per zona.
Com que, pel que vostè diu, la dificultat del seu fill es refereix a l’àmbit escolar, també pot plantejar-se de consultar al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) que correspongui al seu districte. El pediatre o l’escola li’n sabran donar l’adreça.
Si necessita alguna cosa més, torni a escriure’ns.

Per la manera en què vostè ens planteja la situació, sembla que s’ha donat un canvi dràstic i sobtat en l’estat d’ànim del seu fill, coincidint amb un període vacacional en el qual probablement ha pogut gaudir més de la seva família, la seva llar, etc. Probablement ni ell mateix sap les causes del seu malestar, i això fa que la situació li resulti, si cap, més angoixant.
Vostè valora que possiblement el nen els està cridant l’atenció sobre alguna cosa, i és per això que val la pena acompanyar-ho en el seu neguit, ajudant-lo a donar-li sentit a les coses que està sentint i mostrant-li que vostès són allí, comprenent-li, escoltant-ho i oferint-li suport en aquesta i qualsevol altra situació que es pugui presentar. Això pot calmar el seu fill i mostrar-li un bon model per a poder enfrontar-se a l’angoixa que li produeix “tornar” a separar-se dels seus després d’un temps tan gratificant com sembla haver estat el descans de Nadal.
De totes maneres, si la situació persisteix, seria recomanable una consulta a un psicòleg que pogués valorar, a través d’una exploració àmplia, què li està succeint al seu fill.
Aquesta consulta la poden realitzar en el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui per districte, o bé optar, si ho prefereixen, per una consulta privada.

Ens sembla molt adequat que consulti el CDIAP que li pertoca.
Cada centre té una organització pròpia pel que fa a papers que cal presentar. Per tant, el més pràctic serà que els telefoni directament a ells i els pregunti quins documents necessiten per poder-los donar hora per a la primera visita. Aleshores, el professional que els atengui ja els demanarà els informes que cregui oportú, o potser preferirà posar-se en contacte directe amb l’escola, el pediatre, etc.
Si desitja qualsevol altra cosa, no dubti a tornar-nos a escriure.

L’adopció és una mesura que té com a finalitat oferir una família a nens que estan en situació de desemparament. Sovint, degut a les circumstàncies del seu passat, els nens adoptats presenten dificultats de personalitat o per vincular-se. Cal garantir que els adults que els adoptin, els seus futurs pares, tinguin els recursos necessaris per fer front a la seva criança i educació. I també que tinguin les capacitats emocionals suficients per realment afillar-se’ls. A la vegada, en el procés cap a la idoneïtat, els professionals subministren informació i suport als futurs pares per ajudar-los a valorar l’adequació del seu projecte, així com els recursos amb què compten per afrontar-lo amb èxit. No es pot córrer el risc que els menuts hagin de tornar a viure situacions d’inestabilitat.

La separació dels pares significa sempre la ruptura del nucli familiar central del fill, del seu espai de seguretat; en aquest sentit, és sempre traumàtica. Pot arribar a fer-se insuperable quan els pares continuen barallant-se i pledejant després d’haver-se separat. També quan a la pèrdua del nucli familiar s’afegeixen altres pèrdues en cadena, com el contacte amb un dels pares, la casa, l’escola, els amics, una branca familiar… Sovint, no obstant això, la mala relació entre els pares, amb agressivitat oberta o distància i incomunicació, era ja traumàtica per al fill; la separació és llavors la culminació d’un problema que fa anys que existia.

Buscar una nova escola per als fills sempre és una situació difícil, que ens omple de dubtes; més quan concorren circumstàncies especials com les que vostè descriu. És impossible orientar-la respecte a quina escola serà la més adequada des de la nostra consulta on line. Però és ben segur que els professionals que coneixen la noia (psicòlegs, psicopedagogs, mestres, etc.) sí que podran fer-ho.
Si no ho hagués fet ja, pot adreçar-se a l’EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic) que, com el seu nom indica, el formen psicòlegs i pedagogs que assessoren les escoles públiques (i les concertades quan se’ls ho demana). Ells es poden coordinar amb l’escola a la qual va ara la seva filla i també amb els col·legis especialitzats per orientar-la respecte a quina pot ser la més adequada. També l’ajudaran a veure quina escola és més adient els professionals mateixos de cadascun dels col·legis d’ensenyament especialitzat, ja que ells sabran si tenen el grup adequat per a la seva filla.

Tal i com vostè segur que sap, és freqüent que els nens que presenten Trastorn Generalitzat del Desenvolupament siguin extremament selectius en la seva alimentació. I és cert, creiem que és necessari que tots ells siguin controlats per un psiquiatre que s’encarregui d’organitzar tota l’assistència: atendre els pares, coordinar-se amb l’escola, indicar tractament psicològic quan calgui i valorar la conveniència de medicació en alguns moments; en alguns casos fins i tot recomanar fer exploracions complementàries, etc. Probablement el seu alumne ja ha estat derivat a l’escola per un psiquiatre o psicòleg, i és a ell a qui s’hauria de consultar en aquest moment respecte a les dificultats alimentàries que el nen presenta. Fer intervenir un altre professional podria dispersar la informació, confondre la família i potser no aportaria gaire de nou. Si no fos així, si no hagués estat derivat per un psiquiatre o psicòleg que s’ocupés del nen, i si l’escola on vostè treballa no compta amb cap psiquiatre, com de fet succeeix en algunes altres de les especialitzades en nens amb TGD, podrien consultar-ho al centre de salut mental (CSMIJ) que correspongués a la família segons el lloc del seu domicili, o bé, per exemple, al Centre Carrilet de Barcelona, grans especialistes en aquest problema.

L’ICAA —l’Institut Català per l’Acolliment i l’Adopció— té una Unitat d’Atenció Postadoptiva a la qual vostè pot adreçar-se; el telèfon és el 93 483 18 24. Aquest servei pot oferir un nombre de visites reduït i atén en especial les consultes que són específiques de la situació adoptiva. Si calgués alguna altra actuació, ells la derivaran al servei públic que li correspongui per zona.
Com que, pel que vostè diu, la dificultat del seu fill es refereix a l’àmbit escolar, també pot plantejar-se de consultar al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) que correspongui al seu districte. El pediatre o l’escola li’n sabran donar l’adreça.
Si necessita alguna cosa més, torni a escriure’ns.

El retard en el llenguatge és molt freqüent en les criatures adoptades. Tal i com tu apuntes, no és problema de parlar el nostre idioma, sinó un problema més de fons, de manca d’evolució també del llenguatge intern, ja que a les institucions sovint s’ofereix als nens molt poques possibilitats de vincular-se i, per tant, d’interessar-se en la relació, la comunicació, etc.
Així, doncs, el més important en el cas de la teva pacient seria que pogués establir vincles intensos i estables amb els seus pares, que li permetin sentir-se prou segura, observar i anar-se interessant en la manera de parlar d’ells. Semblaria que està en el bon camí ja que ja comprèn ordres senzilles i comença a imitar. Però naturalment, això requereix temps ja que, com dèiem, no es tracta de “fer un canvi d’idioma”, sinó de recuperar les bases del pensament verbal. Els estudis mostren que els nens que provenen d’institucions agafen l’evolució normal en els dèficits motrius ràpidament, però que tot el que és àrea de pensament i llenguatge els costa molt més. Sovint veiem que aquests nens tenen dificultats d’articulació ja que tot el desenvolupament de la parla es fa tard, o sigui, no en el moment neurològic òptim.
Sí que pensem que cal fer tractament, però de moment a través dels pares. Així:
1) Si se senten recolzats, podran estar prou tranquils per no forçar la nena, fet que destorbaria l’establiment de vincles i el seu interès per parlar, però,
2) a la vegada prou preocupats —la nena s’hi juga molt!!— com per invertir-hi, ells, molt d’esforç. Cal que dediquin moltes estones a fer activitats plegats, millor si agafen com a punt de partida activitats que interessin i motivin la nena. Algunes idees podrien ser: joc de representació, mirar contes, etc. És vàlid tot allò que pugui interessar la nena en la comunicació.
També val la pena que vegis tu sovint la nena —en presència dels pares— per valorar-ne l’evolució, donar idees als pares, etc.
Treballar els dèficits d’articulació pensem que val més deixar-ho per més endavant, quan la nena mateixa els noti i tingui interès a ser ajudada, en el cas que no els corregís per ella mateixa.
En darrer lloc, et recomanem el llibre Adopción y vínculo familiar compilat per Vinyet Mirabent i Elena Ricart, editat l’any 2005 conjuntament per l’editorial Paidós i la Fundació Vidal i Barraquer.
Si desitges alguna altra cosa, no dubtis a tornar a escriure’ns.

Pel que expliques, es pot pensar en un nen una mica immadur pel que fa al desenvolupament d’algunes funcions, però sobretot una mica fràgil i necessitat de molta atenció i suport, més del que seria desitjable a la seva edat. El fet que sigui fill únic hi pot influir, però un es pregunta com deu ser la relació amb la mare, ja que pot ser que les angúnies d’ella afectin la relació amb el nen i el mantinguin més fràgil i “menut” del que li correspondria per l’edat. Quant al que es pot fer en aquesta situació, veiem dues possibilitats. Una seria seguir-lo per observar i avaluar l’evolució que haurà fet d’aquí a uns tres o quatre mesos. En aquest temps estaria bé que el recolzessis i l’estimulessis a fer el que pot fer, tant com et fos possible a l’aula. La segona opció seria fer una consulta al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que els correspongui per Districte; com que la mare està preocupada, pensem que li serà útil que l’escoltin i l’orientin per evitar cercles viciosos generats per l’angoixa familiar. Una consulta no significa haver de fer res més que explorar el nen i la situació global per saber com van les coses. Si tot està bé, no caldria fer res més, o potser sí, ja que seria convenient que se’l tornés a veure pocs mesos després per avaluar-ne l’evolució. Com deus saber, els CDIAP són centres finançats i dependents de la Generalitat. També es pot, naturalment, fer una consulta privada, però això ja és qüestió que haurà de decidir la família.
Si vols alguna cosa més, no dubtis a tornar-nos a escriure.