Preguntes més freqüents

(clicka el quadradet blau per passar a una altra etapa infanto-juvenil)

Bebès i primera infància

Què es millor? Portar el nen a la llar d’infants o deixar-lo amb els avis?

Fins que els nens tenen edat de relacionar-se entre ells i gaudir d’aquesta relació, els és més positiu estar al càrrec d’un adult que pugui conèixer-los a fons i respondre en cada moment del que el nen necessita. Això ajudarà el menut a començar a ser conscient de les seves necessitats, aprendre a comunicar-les (primer pel gest i després parlant), aprendrà a jugar a través del joc amb l‘adult, etc. Quan el nen es pugui fer entendre, estarà preparat per anar unes hores al dia a un centre educatiu i aprofitar l’experiència per continuar progressant. Si ha d’anar unes hores a la llar d’infants per necessitats de la família, els pares poden compensar-ho oferint-li prou temps de relació i joc que complementi el temps passat a la llar d’infants.

Quan un nen no parla, com se’l pot forçar a fer-ho?

La parla sorgeix, d’una banda, de la imitació dels sons que el nen sent de l’adult que li parla. També de l’interès que el nen té per comunicar-se amb les persones que són importants per a ell, centralment els seus pares. Per això, poder tenir estones de joc, compartir activitats amb el nen que ell pugui entendre i que li interessin, serà un bon estímul per al seu desenvolupament i el de la seva parla. En canvi, exigir, renyar, fer xantatge al nen perquè parli, li genera neguit i malestar i el posa en pitjors condicions per als aprenentatges.

Com puc estimular el meu bebè perquè es desenvolupi millor?

L’eix central quant al desenvolupament dels nens és la relació amb el seu entorn —en especial, els seus pares— i l’interès que aquests els desperten. Això és el que motiva la seva curiositat, les ganes d’avançar en la seva motricitat, el desig d’entendre’ls i després de fer-se entendre per ells. Perquè tot això sigui possible, cal que els pares puguin disposar de temps per gaudir de la relació amb el seu fill; això permetrà que el nen els vagi coneixent i que els pares entenguin el menut i donin respostes comprensibles i coherents a les seves demandes, que reforçaran el desig del nen d’anar endavant. A vegades, els pares, volent oferir el millor al seu fill, segueixen programes d’ estimulació feixucs, que els donen molta feina i els resten la possibilitat de relacionar-se espontàniament amb el seu fill, de conèixer-lo a fons i de saber què necessita en cada moment. El millor estímul és la relació i el joc amb el bebè.

Com es pot aconseguir que els nens mengin més?

La preocupació perquè els nens vagin ben alimentats porta molts pares a voler decidir ells quina és la quantitat que el seu fill ha de menjar, sovint encara que el nen vagi prou ben alimentat i fins i tot si està grassonet i no té tanta gana. De vegades opten per entretenir-lo, distreure’l, jugar-hi, etc., perquè mengi sense adonar-se’n. Això fa que el nen no aprengui a reconèixer la seva gana ni que el menjar la calma. En canvi, el porta a confondre l’hora de menjar amb les estones de relació i joc amb els pares, amb la qual cosa alimentar-se es converteix en una acció que es fa per obtenir joc i que, per tant, convé allargar al màxim. El millor és seguir el ritme del menut, organitzant l’alimentació perquè sigui equilibrada i adequada, però que ell en graduï la quantitat convenient per a la seva salut.

Nuestro hijo de 15 meses llora mucho al ir a la guardería y veo que sufre. A esta edad ¿hay que llevar el niño a la guardería? ¿Cómo podemos los padres participar activamente en esta etapa de la educación?

Durante toda la primera infancia, la necesidad básica del niño, lo que le permite aprender, es ser cuidado por un adulto que se interese por él, que le dedique todo el tiempo posible y que lo conozca bien y pueda responder a sus necesidades, a sus expresiones y a sus deseos de relación de la forma más adecuada. A través de la relación con este adulto —generalmente los padres o uno de ellos—, el niño podrá ir desarrollando diferentes formas de comunicación, se podrá ir interesando por cuanto le rodea y lo podrá ir conociendo y comprendiendo. Al año o poco después, si además va a espacios en los que hay otros niños con sus padres o cuidadores, se le podrá ir enseñando a relacionarse con ellos; a jugar, a tolerar esperar su turno, etc.
Ya ve, por tanto, que a la edad de su hijo, la mejor guardería para el niño, y para su educación en sentido amplio, pasa por una relación rica y satisfactoria con los padres. Por otro lado, la guardería puede ser un recurso en casos de necesidad de los padres, ya que en realidad es más una necesidad de éstos que del niño.
Cuando el niño ya habla y puede de algún modo hacerse a entender, es ya un buen momento para asistir algunas horas, pocas al principio si es posible, a una institución escolar.

La meva filla va néixer a les 35 setmanes i tres dies de gestació. Va pesar 1600 g. Ara té 15 dies de vida: l’evolució ha estat molt bona, va guanyant pes i no té cap més problema de salut. Ja fa quatre dies que la van treure de la incubadora. La meva pregunta és la següent: a l’hospital ens han dit que, com que va tenir un pes tan baix en néixer, caldrà que vagi al CDIAP per tal que rebi estimulació precoç. Estem preocupats perquè no sabem exactament en què consisteix i no ens han explicat res més. Per tant, us agrairia que m’aclaríssiu una mica en què consisteix aquesta estimulació precoç, i que em diguéssiu també si el fet d’haver-nos derivat a vosaltres o que la nena pesés tan poc en néixer (tot i que ara està guanyant molt de pes i menja correctament), implica necessàriament que hi hagi d’haver algun tipus de problema en el seu desenvolupament.

Els CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) són equips on s’atenen els nens de 0 a 6 anys  que presenten trastorns en la seva evolució de qualsevol causa (motriu, de la parla, del caràcter, de relació, etc.) o que tenen risc de tenir alguna dificultat.
Els nens prematurs, per la immaduresa amb què neixen, tenen més risc que els altres d’evolucionar amb alguns problemes i per això hi ha serveis de neonatologia que els deriven per seguiment al CDIAP, de manera que es pugui orientar els pares respecte a la millor manera de facilitar-los una evolució harmònica i sana a tots nivells. Òbviament, doncs, derivar a un d’aquests centres no implica per força que hi hagi d’haver dificultats.
Pel que fa a la feina que s’hi fa, depèn del que calgui. S’ha d’avaluar tota la situació global per veure què és el més aconsellable. Algunes vegades es resol amb una entrevista amb els pares per valorar l’evolució del nen i poder suggerir-los la millor manera d’ajudar el nen a créixer. Altres vegades cal demanar exploracions mèdiques i/o fer tractaments específics (per al nen) amb el fisioterapeuta, el logopeda o el psicòleg. Així, doncs, la consulta no implica que hi hagi un problema ni indica un determinat tipus d’intervenció terapèutica.

Mi hijo tiene un año y tres meses y hace tres días que ha empezado a acudir a la guardería. Los tres días ha llorado y, por tanto, ha sufrido por tener que quedarse en la guardería. ¿Existe una educación alternativa en la que los padres podamos formar parte de esta nueva etapa? Gracias.

Durante toda la primera infancia, la necesidad básica del niño, lo que le permite aprender, es ser cuidado por un adulto que se interese por él, que le dedique todo el tiempo posible y que, por tanto, lo conozca bien y pueda responder a sus necesidades, sus expresiones y sus deseos de relación de la forma más adecuada. Mediante la relación con este adulto ‌—generalmente los padres o uno de ellos, el niño podrá ir desarrollando diferentes formas de comunicación, se podrá ir interesando por cuanto le rodea y lo podrá ir conociendo y comprendiendo. A partir del año o año y poco, si además va a espacios en los que hay otros niños con sus padres o cuidadores, también se le podrá ir enseñando a relacionarse con ellos; a jugar, a tolerar esperar su turno, etc.

Ya ve, por tanto, que a la edad de su hijo, hacia más o menos los tres años, la mejor guardería para el niño, y la educación en sentido amplio, pasa por una relación rica y satisfactoria con los padres. Por otro lado, la guardería puede ser un recurso en casos de necesidad de los padres, ya que en realidad es más una necesidad de éstos que una necesidad del niño.

Cuando el niño ya habla y puede de algún modo darse a entender, es un buen momento para asistir algunas horas, pocas al principio si es posible, a una institución escolar.

Gracias por su respuesta, se la agradezco profundamente, pero me gustaría saber además si ustedes conocen algún centro en Barcelona donde yo pudiera asistir con mi hijo para que juegue con otros niños y conmigo o con su padre. Mil gracias.

En nuestra respuesta en cuanto a ofrecer a su hijo la posibilidad de relacionarse con otros niños, pensábamos en la posibilidad de ir a algún parque o plaza, que siempre son espacio de encuentro con otras familias; también en la relación con otros niños de edad parecida a la del pequeño en el trato con familiares, o amigos con hijos pequeños.

De todos modos, contestando a su pregunta, existen, tanto en la oferta pública como en la privada, diferentes programas o centros que encajan bastante con lo que usted nos pide, y seguro que en la sede del distrito que le corresponda puede obtener la información necesaria. Por de pronto, nosotros le sugerimos que se dirija al  Espai Familiar de su distrito que, por el código postal que nos indicó, corresponde a  Ciutat Vella.
Allí ofrecen precisamente un espacio para los niños de 0 a 3 años y sus familias, para jugar, relacionarse y compartir experiencias.

Espai Familiar Erasme Janer
c/ Erasme Janer, 8
93-329-62-04

Mi hijo tiene 18 meses y es un niño feliz que juega, baila, canta, ríe y dice un montón de palabras. Yo le sigo dando el pecho, duerme casi toda la noche con nosotros y desde que nació hemos podido estar mucho con él tanto su padre como yo. Sin embargo aunque siempre ha estado muy pegado a mí, ahora lleva unas semanas que no puedo apartarme de él ni un segundo porque llora con angustia y quiere a mamá. Si yo no estoy y él está con su padre, su abuela o sus tías, todo va bien, se ríe, juega, no hay ningún problema, pero si aparezco entonces, sólo quiere que lo coja yo y, sobre todo, que no me vaya. Estoy un poco inquieta porque no sé qué hacer, siento que algo está pasando. ¿Me podríais ayudar a entender a mi hijo y a saber qué es lo mejor que puedo hacer, sobre todo para que él no tenga esa angustia de estar conmigo? Muchas gracias.

En la evolución, los niños diferencian a las personas próximas a ellos. A la edad de su hijo es habitual que prefieran tener trato con las figuras más próximas a ellos, aquellas con las que han establecido relaciones de afecto y cuidado, pues es con quienes se sienten más seguros y por tanto más tranquilos. Entre ellos, sin duda, destaca la figura de la madre que es quien, generalmente, ha asumido más los cuidados primarios del bebé o niño. A veces parecen incluso “pegarse” demasiado a la madre. En ausencia de esta persona —si no se prolonga demasiado—  pueden mantenerse tranquilos y contentos con quienes la substituyen, por ejemplo, el padre o los abuelos.
Progresivamente, los niños van disfrutando de relacionarse con los demás adultos cercanos, pero durante mucho tiempo siguen reclamando la presencia de la madre en los momentos de mayor inquietud: cuando se han hecho daño, si se despiertan por la noche, etc. Su hijo es aún pequeño y no es extraño que tenga esta relación intensa con usted. Al mismo tiempo, el hecho de que pueda estar tranquilo cuando usted no está es un buen indicativo. No parece que sea por ahora cuestión de preocuparse. Además, es mejor que de momento no haga nada precipitado por “desenmadrarlo”, por cortar este apego; es mejor que las cosas evolucionen por ellas mismas, ya que forzarlas y “cortar” la relación puede aumentar la ansiedad del niño y la necesidad de apegarse más.

Tinc un nen que a l'octubre farà 3 anys i li està costant molt de parlar bé. M'agradaria saber si és aviat per pensar que hi ha algun problema de la parla o si ja hauria de consultar un logopeda. A mi em sembla que té el parlar d’un nen més petit que ell, ja que només diu paraules soltes i no fa frases ni diu articles, tot i que s’hi s'esforça molt i parla molt a la seva manera.

Als tres anys, els nens solen tenir ja un llenguatge força complet, amb un vocabulari ric i frases gramaticals. Per això, és aconsellable que al seu petit el vegi ja ara un psicòleg o psiquiatre de nens que li faci una exploració completa. Es tracta de valorar els diferents factors que poden intervenir en el problema que vostè explica, i arribar a un diagnòstic i a una orientació terapèutica si és el cas. Aquest professional podrà indicar si cal que hi intervingui un logopeda o què cal fer.
En problemes com el que vostè explica val més no deixar passar el temps. Si es deixa, no és només el llenguatge el que evoluciona amb retard, sinó que totes les experiències del nen se’n ressenten ja que es veuen afectats en bona part la comunicació i l’intercanvi amb els altres.
A Catalunya hi ha una xarxa pública de Centres de Desenvolupament i Atenció Precoç (CDIAP) on podran atendre al seu fill i orientar-la. El seu pediatre o l’escola del nen li podran dir quin és el CDIAP que els correspon segons el lloc on viuen. Evidentment, si ho prefereix, també pot adreçar-se a una consulta privada.
Si desitja alguna cosa més de nosaltres, no dubti a tornar-nos a escriure.

Cuando mi hijo de dos años y medio empezó con el control de esfínteres, todo fue muy bien: poco a poco lo iba pidiendo y llegó un momento en que casi nos olvidamos de estar pendientes de que se hiciera pis porque siempre lo pedía. Pero últimamente comienza a hacérselo encima y además lo dice: “Mama, pipí encima”. Tengo también una nena de 18 meses y está muy claro que el niño tiene celos de ella. La pregunta es cómo debo reaccionar ante tal cambio, porque en una mañana puede llegar incluso a hacerse varios pipís encima. Cuando empezó a ocurrir esto yo no le di importancia y sólo le decía que no pasaba nada, pero que la siguiente vez me dijera que tenía pipí para ponerle el orinal; en fin, espero vuestra ayuda.

Es posible que, como usted dice, los celos hacia su hermanita tengan que ver con la dificultad en el control de esfínteres de su hijo. Posiblemente expresa de esta manera su inquietud y el malestar ante las atenciones que la niña recibe, aunque eso no significa que no la quiera mucho. De momento no es capaz de hacerse cargo de controlar sus necesidades, aunque antes ya supiera hacerlo. Parecería que, aun sin proponérselo, les esté recordando que él todavía es muy pequeño también.
Suponemos que su hijo evoluciona satisfactoriamente en todas las demás áreas; en ese caso, lo más probable es que si siguen teniendo paciencia con él, valoran sus logros y toleran sus “insuficiencias”, poco a poco podrá reorganizarse y controlar de nuevo sus necesidades fisiológicas.
Es importante a su vez evitar la creación de situaciones negativas circulares, como el enfado de los padres o las conductas represivas, que podrían llevar a fijar más el síntoma, haciendo así más difícil y lenta su remisión.
No duden en volvernos a escribir si necesitan algo.

Tengo un niño de 2 años y 8 meses: su lenguaje es escaso, sólo se le entienden ciertas palabras que son fáciles o cortas (pan, agua, etc.); cuando le hago una pregunta (de acuerdo a su edad) suele responderme con la última palabra de la pregunta (lo poco que se le entiende), es muy disperso y no suele comer solo (únicamente si le doy cremas), pero igualmente tarda mucho ya que se distrae con cualquier cosa o se queda mirando algo y puede estar así largo rato hasta que lo llamo por su nombre para que “despierte”. Otra cosa es que camina de puntillas, corre y salta normal, aunque algunas veces corre también de puntillas. Según el pediatra todo esto es normal a su edad, pero la educadora ya me había comentado sobre estos puntos que veía en mi niño. Ella dice que no es que tenga un “problema”, aunque si podemos hacer un seguimiento desde ahora podríamos mejorar gran parte de su evolución. ¿Me aconsejáis acudir al CDIAP como me sugirió la educadora?

Los Centros de Desarrollo y Atención Precoz (CDIAP) atienden a todos los niños que presentan trastornos evolutivos, riesgo de padecerlos, o cuyos padres tienen alguna preocupación en lo que se refiere a su crianza. Por lo que usted dice, su hijo parecería tener dificultades en varias esferas del desarrollo (atención, motricidad, alimentación). Así, pues, es cierto que sería aconsejable la consulta con el CDIAP que le corresponda para que —a través de los datos que ustedes les suministren y del conocimiento directo del pequeño— puedan aconsejarlos respecto a la mejor forma de favorecer su evolución en todas las áreas. La propia educadora —o bien el pediatra— sabrá darle la dirección de dicho centro.
Cualquier cosa más que deseen consultarnos, no duden en volver a escribir. Un saludo.

¡Hola! Tengo un bebé de 14 meses y vivimos los dos solos en Baleares, ya que su padre reside en Madrid, aunque viene a vernos todos los fines de semana y muy a menudo se queda tres o cuatro días a la semana. Pero desde hace unos dos meses, empiezo a notar lo mucho que mi hijo lo echa de menos. Noto que aunque lo lleve bien en general, muchas veces nombra a su padre y se entristece un poco. No sabemos qué hacer, ya que su padre tiene su trabajo en Madrid, pero yo vivo aquí con el bebé por la calidad de vida y porque a largo plazo su padre también se quiere venir a vivir aquí con nosotros. ¿A partir de qué punto debo considerar este sufrimiento de mi niño realmente grave? Gracias por la atención.

Usted nos describe un bebé que, en el sentido de las relaciones, de notar la presencia y la ausencia, parece muy bien orientado. Por supuesto que por los datos que usted nos da, no podemos saber si lo está en todas las otras áreas. Pero centrándonos en lo que a usted la preocupa, el hecho de que el niño note que el padre está ausente y de alguna forma exprese su tristeza no nos parece nada negativo, sino al contrario, nos muestra a un bebé expresivo, que puede dar a entender sus emociones y que valora la relación que ustedes le ofrecen. ¿Que qué puede hacer? Lo primero es, a pesar de que sea pequeño y de que alguien pudiera creer que no va a entenderla, hablarle a su hijo, poner en palabras lo que usted nota, diciendo por ejemplo: “Sí, papá se ha marchado y tú lo echas de menos, te gustaría que estuviera aquí, pero vendrá dentro poco…”. El niño no entenderá todas las palabras, quizá, pero sí lo que usted trata de transmitirle. Háblele de su padre, de lo que debe de estar haciendo, de si ha llamado por teléfono y de que él también se acuerda del niño. Hay quien cree que si alguien echa de menos no se le debe nombrar a la persona ausente, pero esto no es así, puesto que hablarlo, hacerlo presente en las palabras y pensamientos, hablar de los sentimientos, no solamente acompaña mucho mejor, sino que facilita que el niño vaya teniendo claros sus sentimientos y pueda expresarlos. En este sentido, acompaña claramente más. Otra posibilidad que usted tiene es irse a vivir a Madrid mientras el padre esté trabajando allí. Seguro que, en el sentido estrictamente familiar, tendrían aún mejor calidad de vida.

El nostre fill de 3 anys té un comportament molt diferent a casa i a l’escola: a l’escola és un nen mogut, si bé sense cap exageració, li costen alguns apartats dels que es treballen i va sobrat en altres, és molt afectuós, molt obert i agradable. Però a casa canvia molt, no accepta mai un no, sempre sembla que hagi de portar la contrària a tot, no es vol llevar, esmorzar, anar a fer un pipí, vestir-se..., sempre ha de ser quan ell vol. És força repetitiu amb les coses, molt insistent i absorbent, i tot això ho manifesta fent marranades o plorant; plora tot el dia. Cal dir que té una germana 14 mesos més petita i que li ha costat de caminar i parlar; està anant a una logopeda per resoldre aquest problema. Amb el nen no sabem com actuar i limita molt les activitats normals d’una família de les nostres característiques. La nostra pregunta és: té algun problema ? Com hem d’actuar?

Les dades que vostè ens dóna sobre el seu fill fan pensar que, en aquest moment, li està costant d’assumir els canvis que el creixement comporta. Se li estan fent difícils i durs i s’ho està passant malament. Manifesta el seu patiment a través de la conducta d’oposició i del plor que vostè refereix com a molt freqüent. A més, el fet que vostès estiguin absorbits per la germaneta petita, quan ell encara és també molt menut i, per tant, necessita encara molta atenció, li és probablement una dificultat afegida.
A l’escola, on els afectes no són intensos com a casa i a més no hi ha la germaneta, la seva conducta, tal com passa sovint, és diferent. Allà són molts nens, tots en condicions semblants. És una mostra de maduresa que pugui diferenciar i allà pugui integrar-se, aguantant el malestar quan n’hi ha. Tota l’ansietat que la separació de vostès comporta, el patiment, l’enyorament i la gelosia pot mantenir-los controlats les hores que és al centre escolar, però un cop és a casa, on ell se sent estimat i segur, surt, naturalment, la seva banda regressiva i es descarrega amb les conductes que vostè descriu.
Pensem que seria aconsellable que ho consultés amb un centre psicològic. Vostè té a la seva disposició el Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç (CDIAP) que li pertoqui segons el lloc de residència. Els CDIAP són centres públics gratuïts que formen part de la xarxa assistencial de Catalunya. El pediatre o bé l’escola li’n sabran donar l’adreça. Si ho desitja, naturalment, també pot consultar un servei privat.

Tinc dos bessons, nen i nena de 16 mesos. Des dels 5 que van a l'escola bressol, ja que vaig haver de tornar a treballar, encara que fent reducció de jornada, i puc estar totes les tardes amb ells. Són dos nens sans i feliços ‌—la pediatra sempre m'ho diu‌‌— i no tenen problemes de relació. Ara vaig observant que cada vegada més no estranyen la resta de la família que no veuen tant sovint, i quan hi són ells, a mi comencen a no fer-me cas. Estic preocupada i trista. Què puc fer? Avui, per exemple, quan he marxat a treballar, el meu fill ha preferit que l'agafés la seva àvia i no jo. Com puc potenciar la seva relació amb mi? Jugo amb ells cada tarda, els banyo, els preparo la roba, el sopar, els dono el menjar, els canto, ballem... També els renyo si fan alguna cosa que no haurien de fer, com enfilar-se al sofà, obrir els armaris, quan un pega l'altre o li treu la joguina... De fet, sóc jo la que marca les regles a casa i no sé si em comencen a veure com “la dolenta”, espero que no. I renyar-los només és dir-los “no” amb un to de veu diferent. Gràcies per la seva atenció.

Quan els nens van a una llar d’infants des de tan petits s’acostumen a haver-se de relacionar amb molta gent i, per tant, no s’estranyen tant amb la presència d’estranys. Naturalment, això es fa més evident en uns nens que en uns altres. Els seus, a més, pel fet de ser dos, s’han de “repartir” sempre la seva atenció —i la dels altres— facilitant que també en busquin en altres adults.  A més, sovint, quan comencen la llar d’infants o bé han de separar-se temporalment de la mare, els nens poden manifestar la seva inquietud no “reconeixent” els estranys, per no haver de notar tant l’absència de la mare i així disminuir el patiment.
És possible també que si vostè està preocupada, trista o ferida per la conducta dels nens, tingui ara més dificultat per establir-hi una relació fàcil i distesa.
Anar a la llar d’infants des de tan aviat és, evidentment, una dificultat per a l’evolució dels nens. Però es minimitza si se’ls hi porta el mínim d’hores possible i si els pares els dediquen la màxima atenció les hores que els tenen. Així, pares i nens enforteixen al màxim el coneixement mutu i els pares, amb la relació diària i continuada amb el nen, poden compensar els estímuls que l’educadora (que té molts nens al seu càrrec) no pot oferir.
Si vostè continua preocupada, estaria bé que fes una consulta al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que li correspongui per districte (el pediatre o l’escola dels nens li podran donar l’adreça)  o a una consulta privada d’atenció precoç, per tal de sortir de dubtes i rebre idees per millorar l’evolució dels nens.
Si desitja algun aclariment més, no dubti a escriure’ns.

Mi hijo tiene casi 4 años. Siempre había sido un niño inquieto y muy movido, pero bastante sensato y obediente. Desde que empezó la escolarización tenemos problemas con él, en el sentido de que no quiere levantarse, no quiere vestirse, no quiere desayunar... Todo funciona a través de amenazas: “Si no haces esto, te castigaré sin aquello”, o bien por recompensas: “Si haces esto, te daré un premio”. Se ha vuelto desobediente y desafiante, hay que decirle las cosas un mínimo de tres veces, puesto que se hace el sordo constantemente. En el colegio también me han comentado que no para quieto, que se levanta cien veces de la mesa en el comedor (como en casa), etc. Lo cierto es que cada vez me cuesta más no gritarle y no son pocas las ocasiones en que he pensado en darle un azote en el culete, a ver si reacciona. Tenemos la sensación, tanto su padre como yo, de que deberíamos estar todo el santo día castigándolo para conseguir que obedeciese, aunque nos reprimimos, porque queremos buscar la manera de hacerlo bien con él, sin entrar en una constante guerra familiar. En el colegio también suelen castigarlo, a pensar, en otra mesa, en la clase de los mayores... Estoy apenada y me siento bastante impotente. Su pediatra ha descartado la hiperactividad. Por otra parte, la valoración personal de sus profesores es que es un gran ser humano, solidario, atento con las cosas y las personas, muy cariñoso, etc. En febrero tuvimos una niña, pero lo que les relato viene de antes, incluso, de estar embarazada. No sabemos cómo impartir la tan necesaria disciplina o marcarle límites efectivos, sin que sea un proceso destructivo para nuestro hijo y para nosotros. Por último, comentarles que es un niño que no se defiende cuando algún compañero o compañera lo agrede y, en ese sentido, me siento culpable, puesto que hemos tratado de educarlo en la solidaridad y en el respeto al igual y la consecuencia es que “lo calientan” y su única defensa es el razonamiento con su agresor, en el sentido de repetir las máximas que le hemos dado en casa: “No se pega”, “hay que respetar a los compañeros”, etc. Si le preguntamos al respecto, no quiere contarlo y si por fin lo hace (le cuesta horrores hablar de las cosas del cole, sean las que sean), disculpa siempre al niño o niña que le ha pegado: “No quería hacerlo”, “se ha equivocado”, “la culpa es mía”, etc. Él nunca ha pegado a ningún niño, aunque ha intentado pegarnos a nosotros cuando se enfada. Obviamente, no toleramos esta actitud y la reprendemos al instante. Por favor, ¿podrían orientarme y aconsejarme? Se lo agradecería eternamente. Muchas gracias por su atención.

Nos describe usted a un niño sensible que, aunque ha aprendido las “máximas” de la familia y, cuando le pegan, se las repite a sus compañeros, no es capaz de respetarlas él mismo, ya que su inquietud de fondo no se lo permite (no puede parar quieto). Probablemente se suman sus características personales —lo describe usted como un niño “explorador”, o sea, movido, inquieto desde siempre— junto con el embarazo, la llegada de su hermanita y la entrada en el colegio.  Estas últimas son situaciones que siempre generan ansiedad en los niños.
Lo que parece también claro es que se está generando un círculo vicioso en la familia y en el colegio: su hijo los irrita con su conducta, con lo que no encuentran formas de ayudarlo a tranquilizarse. A su vez, ustedes, sintiéndose aun sin querer, tensos, enfadados e impotentes,  lógicamente aumentan su inquietud y temor. Igualmente, en el colegio va de castigo en castigo, todo lo cual por fuerza lo hace sentir cada vez más rechazado y también cada vez menos bueno y menos digno de amor.
Ante esta situación creemos que lo más adecuado sería que consultara usted con un equipo psicológico que, después de conocer la situación a fondo, les ayudara a encararla de forma que pudieran dar a su hijo el trato necesario para que él pudiese ir tranquilizándose y encarrilándose adecuadamente. Además, los profesionales que conozcan al niño valorarán si hace falta alguna ayuda específica para él.
Puede ponerse en contacto con el Centro de Desarrollo Infantil y Atención Precoz (CDIAP) o con el Centro de Salud Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ) que le corresponda según su lugar de residencia. Naturalmente, también puede consultar en un centro privado.
Si desean cualquier otra cosa, no duden en volver a escribir.

Bon dia, tinc una filla de 2 anys i 4 mesos. Ja fa uns 3 mesos que no porta bolquers de dia. En porta només per dormir a la nit i fa uns dies que tinc la sensació que s'aguanta les ganes de fer caca, està neguitosa, creua les cames i salta. Li dic que anem a fer caca i no vol. De vegades em diu que li fa mal el cul. Fa 4 mesos va tenir un germanet. No se si això és una cosa normal o hi pot tenir a veure el fet de tenir un germanet i ho fa per cridar l'atenció. No ho sé, però està força neguitosa. Va ser ella que, quan va néixer el seu germà, va dir que ja era gran i va voler deixar els bolquers. Moltes gràcies.

Aquesta conducta pot tenir a veure amb diferents factors: que la nena tingui angúnies relacionades amb la contenció d’esfínters, amb el fet d’haver de contenir i que, per por d’embrutar-se a sobre, hagi desenvolupat alguna tendència a retenir. Pot ser que això estigui provocant un cert restrenyiment de resultes del qual la defecació realment li faci una mica de mal. Amb això es pot estar produint un cercle viciós que portaria a més retenció. Tot això pot estar potenciat pel naixement del germà, circumstància que de segur afavoreix que estigui neguitosa. Hi pot haver encara altres possibilitats.
Podria proposar-se una dieta una mica laxant, amb fruita i verdura, per fer disminuir el restrenyiment, reduir un factor de la retenció i facilitar que es recuperi el funcionament normal. Però això podria complicar la qüestió alimentària, especialment si algun del aliments recomanables no agradessin a la nena. Per això, creiem que seria millor fer directament una consulta al Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç (CDIAP) que els correspongui per districte. El seu pediatre podrà donar-los l’adreça del Centre que els correspon a vostès. Allà estudiaran la situació i podran orientar-los sobre què està passant i què cal fer perquè la conducta no es fixi. De passada, podran explorar i orientar-los pel que fa a la relació amb el germanet i tot el que la nena deu estar vivint en aquests moments. És una bona manera de fer prevenció. Naturalment, també poden dirigir-se a una consulta privada.
Si desitgen alguna cosa més, no dubtin a tornar a escriure.

Tinc una nena que d’aquí a un mes farà 4 anys. Crec que la meva filla està massa preocupada per temes com la mort. Penso que tot ve d'ara farà un any: a la seva classe hi havia un nen que va morir arran d'una malaltia. Els mestres els van explicar el que havia passat amb un llenguatge adaptat a la seva edat i jo vaig fer el mateix. No li he parlat mai més del tema, però ella em pregunta molt sovint per aquest nen, si jo estic trista perquè s'ha mort, si penso que la seva família deuen estar tristos, em ratifica verbalment que el nen s'ha posat malalt i per això ha mort, etc. Jo intento contestar-li contrarestant la seva angoixa i intentant treure-li importància i donant-li normalitat per no angoixar-la més. D’altra banda, també em preocupa, i potser hi té alguna relació, que quan veu una pel·lícula amb algun episodi trist, per exemple una mort, algú que marxa, plora desconsoladament i no para de preguntar el perquè. Evidentment que aquesta és l'etapa per excel·lència del "perquè" i no sé si hi té relació, però crec que ho pregunta en excés. En general està molt preocupada per tot i té una gran memòria visual. Recorda coses o gent —de què potser hem parlat fa molts mesos i ni tan sols directament amb ella— i de sobte li vénen a la memòria i els inclou en la conversa; jo em quedo de pedra. No sé si tot deu tenir relació, però estic una mica preocupada per aquesta sobrecàrrega emocional que sembla que té la meva filla. Agrairia algun comentari. Gràcies per endavant.

La qüestió de la mort sol interessar i sovint preocupar molt els nens de 4 o 5 anys, ja que és quan se’ls fa clara la seva irreversibilitat. En el cas de la seva filla, no és estrany que s’hagi avançat el seu interès per aquest tema pel fet d’haver viscut una experiència tan propera i tan colpidora com és la mort d’un company de classe. A més, el fet que vostès tractin d’evitar la conversa més aviat li deu generar encara més angoixa. El sentiment ve a ser una cosa com “els pares també tenen por de la mort, per això no en poden parlar i no em poden protegir d’ella que deu estar molt a prop”. Per això, ajudarà més a la seva filla si li permet parlar del seu company difunt, recordar-lo, parlar de l’enyorança que potser sent, de la inquietud que té, potser de la por, i també, si vostè li reconeix que sí,  que la família del nen deu estar molt trista. El fet de poder-ne parlar, de poder-ho compartir, contràriament al que sovint es creu, ajuda a perdre la por a les situacions angoixants, les converteix en nomenables, en temes que es poden comentar, en lloc de quedar en el transfons com una amenaça més o menys fantasmal.
A la seva filla també li pot dir que és excepcional que un nen es mori, que la gent sol morir quan ja és molt velleta, i que, per tant, no és fàcil que ni ella ni vostès es morin abans que ella sigui gran i capaç de cuidar-se; aquest és un punt que preocupa sempre molt els nens. Pot recordar-li les persones que han arribat a grans que té al seu voltant. També serà bo que aprofiti per diferenciar que estar malalt —com a ella li deu passar de tant en tant— no  vol pas dir morir-se; si no, cada vegada que emmalalteixi, ella o algú estimat, tindrà la impressió que aquesta persona es morirà.
Dit tot això, és cert que vostè descriu una criatura molt sensible i patidora, més del que correspondria a les angoixes pròpies de l’edat. Pensem que els seria útil fer una consulta a un centre psicològic perquè després d’escoltar-los a vostès i d’estudiar la situació de la nena, els ajudin a donar-li suport o fins i tot, si ho consideren necessari, els proposin un ajut psicoterapèutic per a la seva filla.
Si volen, poden consultar al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) que els correspon segons el lloc de residència. Són centres públics finançats per la Generalitat. Òbviament, també pot consultar-ho a un centre privat.
Si desitja alguna cosa més, no dubti a tornar a escriure.

Tenim un fill de 3 anys que fa P4; és dels petits de la classe. És un nen que va parlar molt aviat i que té un vocabulari molt ric per a la seva edat. Té molta facilitat per expressar les emocions i parla sovint dels seus sentiments. És esquerrà de ma i de peu (xuta la pilota amb l’esquerra). A l’escola ens han comentat que té una immaduresa en el traç i això fa que tingui dificultats amb el grafisme i en les activitats que tenen a veure amb l’escriptura i la capacitat d’agafar coses, tot i que el nen és capaç de cordar cremalleres i botons. La tutora ens ha dit que el fet que sigui dels petits de la classe i esquerrà no és motiu perquè vagi endarrerit en aquells aspectes. Ell és molt conscient que els treballs de classe no li surten tan bé com als altres nens i això li ha creat un problema fins al punt que rebutja anar a escola i està angoixat: quan anem pel carrer cap a l’escola, a mesura que ens hi apropem se li accelera la respiració i es posa nerviós. Quan li preguntem si està enfadat perquè els treballs no li surten bé, la seva resposta és: "No estic enfadat, estic trist i tinc molta por". Com a pares, estem preocupats ja que el que volem és que el nostre fill vagi content a escola. Val a dir que és un nen molt nerviós, tremendament actiu, que necessita estar fent activitats constantment i que manifesta que dormir l’avorreix. Acostuma a estar enfadat i busca freqüentment el conflicte i l’enfrontament. De moment, ja hem parlat amb l’escola i ens han encomanat treballs per casa. Hem demanat que el canviïn de taula i el posin a primera fila i amb nens que no siguin els més brillants de la classe, ja que el nostre fill tendeix sempre a comparar els seus treballs amb els dels altres i això el fa estar encara més insegur. Voldríem que ens assessoréssiu sobre com enfocar aquest problema amb el nen i que ens digueu si creieu que seria convenient per a ell i per a nosaltres que ho parléssim amb un especialista. Moltes gràcies.

Ens descriu un nen capaç, avançat en la parla i amb molta facilitat per expressar-se verbalment i, fins aquest moment, amb certes dificultats per al grafisme i per a la producció escrita. També ens indica que des del punt de vista emocional és un nen sensible, patidor, exigent amb ell mateix, que quan les coses no li surten defalleix i se sent insegur. A més, ens explica el vessant enutjat del seu caràcter, que el porta  a conflictes i enfrontaments. Aquestes diferents facetes del nen naturalment s’influeixen unes a altres; així, si les coses no li surten com ell voldria, se sent més insegur, més trist i decaigut, i com ell mateix diu, amb por, situació que no li permet aprofitar millor les seves capacitats, per la qual cosa tot plegat encara li surt menys. Les feines escrites li costen i ell —que se n’adona perfectament— augmenta encara més els nivells d’angoixa, inseguretat i tristesa. Es crea un cercle viciós.
En aquesta situació de patiment pensem que val la pena parlar amb ell, donar-li suport, ajudar-lo a donar-se temps, recordar-li que els seus companys són més grans i que ell també anirà aprenent a dibuixar i a fer grafisme com tots.
De tota manera, a més, creiem que sí que val la pena que consultin amb un especialista que, després de conèixer el nen i recollir tota la informació que necessiti, faci equip amb vostès i amb l’escola per mirar d’ajudar-lo a disminuir els nivell d’angoixa i patiment. Els aspectes esmentats del caràcter del seu fill que vostè descriu, com ara la tendència a estar enfadat i a crear conflictes i enfrontaments, així com el neguit i la tensió que ens explica, i també la mateixa inseguretat i por, preocupen amb vista al caràcter i a l’estabilitat emocional del seu fill en el futur.
Si ho desitgen, poden adreçar-se al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) que els correspongui per la zona on viuen. El seu pediatre o bé l’escola els en sabran donar l’adreça. Naturalment, també poden decidir-se per una consulta privada. Si desitgen qualsevol altra cosa, no dubtin a tornar-nos a escriure.

Tenim un nen de dos anys i deu mesos. El mes que ve, quan encara no tindrà tres anys, naixerà el seu germà. Fa uns tres mesos que li hem tret els bolquers. Amb el pipí no hi ha hagut cap problema, però amb la caca, tot i que algun dia demana per fer-ne, gairebé sempre se la fa a sobre i ho diu de seguida que l'ha feta. Quan notem que és a punt de fer-ne li preguntem si ja n’està fent i si vol anar al bany, però diu que no. Al cap d'uns moments se la fa al damunt. Hi pot haver algun problema? Quina és la millor conducta a seguir? Gràcie

És evident que el seu fill s’adona de quan fa les deposicions, però li costa fer-les a l’orinal. Aquesta no és una situació infreqüent, ja que hi ha nens als quals se’ls fa difícil —o els espanta— haver de fer força asseguts, tenint a més la sensació que perden alguna cosa de dins que no acaben d’entendre. Això s’accentua encara més quan van restrets, situació que convé evitar mitjançant la dieta. És molt important no entrar amb el fill en un pols de retrets, esbroncades, crits, càstigs…  que no farien més que augmentar-li la inquietud i la tensió sobre la utilització de l’orinal. Convé més aviat animar-lo a asseure-s’hi encara que de moment no aconsegueixi fer-hi res; anar-li recordant que allà pot fer les necessitats, acompanyar-lo, estar amb ell l’estona que li calgui, parlar-ho i donar-li temps perquè pugui anar-ho acceptant.
Tot això encara més tenint en compte el proper naixement del germanet i la inquietud que, amb tota seguretat, li generen tots els canvis que es produeixen al seu voltant. Si li donen temps, no el forcen gaire i l’acompanyen en el procés d’acceptar l’orinal, ho acabarà aconseguint.
De tota manera, per a qualsevol qüestió que vulgui plantejar-nos, no dubti a tornar a escriure i, si la situació persistís massa temps o vostès estiguessin molt preocupats, seria aconsellable fer una consulta especialitzada a un psicòleg o psiquiatre de nens petits.

La nostra filla té 3 anys i va a P3. Sempre hem cregut que té facilitat de paraula i que és una nena desperta. No obstant, la timidesa li fa minvar tot el caràcter que demostra a casa. Quan es relaciona amb els altres a l’escola o al parc, perd totalment la seva identitat. Ho observa tot, sempre ho ha fet, però és poc activa envers els altres. Ara, a l’escola no parla amb ningú, ni amb els professors ni amb els alumnes. Es comunica a través de gestos (sí o no amb el cap) o, si forçosament ha de parlar, ho fa amb una veu molt fluixeta. Li preguntem si té por i ens diu que sí. També creiem que les activitats que fa a l’escola les realitza bé, però el que realment ens preocupa, i molt, és la seva relació amb la societat, en aquest cas l’escola, sobretot. Realment, quan surt del seu entorn familiar, és com si el gat se li mengés la llengua... Els pares tenim una tendència natural a patir i veiem això com un greu problema que necessita l’ajut dels professionals. Ho enteneu així per aquesta breu descripció que us en fem? Gràcies.

Un es pregunta què deu haver passat o què li deu estar passant a la seva nena per “haver-se tornat” tímida fins a aquest punt. És difícil saber-ho només amb la informació que ens dóna. Però el que sí que és clar és que cal acompanyar-la, donar-li temps i suport, parlar amb ella, destacar-li les qualitats que té i les coses que fa bé, tranquil·litzar-la en relació amb les que li costen, ajudar-la (com sembla que vostès ja fan) pel que fa a la por, tal vegada al temor de les coses que puguin fallar-li. D’aquesta manera, ella se sentirà estimada, tant si s’atreveix a fer les coses com si no, i podrà anar agafant més confiança en si mateixa.
De tota manera, si aquesta situació de temor i timidesa persistís, sí que seria recomanable consultar un professional (un psicòleg dedicat a nens petits) que pogués conèixer la nena i, d’acord amb vostès, encarrilar la situació. Podrien consultar-ho al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que correspongui al seu Districte. Aquests centres pertanyen a la xarxa d’assistència pública i atenen nens de zero a sis anys. L’escola mateixa els en podrà donar l’adreça i el telèfon per concertar una hora.
Si tenen alguna consulta més, no dubtin a tornar a escriure.

Tinc un fill de dos anys, i no sabem com afrontar els seus continus desafiaments. Només cal que li diguem que això no es fa o que allò no es toca, que li falta temps per fer el que no ha de fer. Ens és totalment impossible d’anar a passejar amb ell: el cotxet no el vol ni veure, no camina, i si ho fa no ens dóna la mà i va per on vol, i només aconseguim arribar on volem amb ell a coll. Amb el cotxe no podem fer trajectes més llargs de 10 minuts, perquè es treu les corretges de la cadireta (traient els braços) i es posa nerviós fins que comença a cridar i a plorar. No podem anar enlloc ni fer-lo creure amb res. És molt afectuós, i molt, molt intel·ligent per a l'edat que té. Parla moltíssim, té molta habilitat per fer-se entendre, i el seu pare i jo estem convençuts que també entén tot el que li diem. Estem molt desesperats perquè crec que potser som nosaltres els que no l'entenem o que potser no li dediquem prou temps. Estem molt desconcertats i ja no sabem com afrontar el seu comportament. El renyem, el castiguem al racó de pensar i li expliquem que això no pot ser, però no serveix de res: és com parlar amb una paret; la majoria de vegades ni ens mira ni ens escolta. Què podem fer?

Cap als 2 anys, tots els nens passen per un període d’autoafirmació, en què mostren que tenen idees pròpies i les defensen amb totes les seves forces. A més, com que encara són molt menuts, no saben explicar-se, ni poden ser flexibles, de manera que les rebequeries són sovint molt freqüents. Cal donar-los temps, acompanyar-los, ser ferms i a la vegada afectuosos, donar-los suport i explicar-los —encara que no sapiguem fins a quin punt ens comprenen— per què no poden fer tot el que volen. A poc a poc, el model dels pares tolerants i afectuosos amb ells, va ajudant-los a madurar i a poder ser ells també —progressivament— més flexibles i tolerants. Generalment els càstigs només empitjoren la situació —encara que sigui “anar al racó de pensar”, que d’altra banda no saben què vol dir.
Vostè descriu una situació força estancada amb el seu fill.  És possible que si estan molt ocupats els sigui difícil poder donar al nen tot el temps que necessita, i que ell, enyorat i neguitós, estigui més difícil. De fet, haurien de ser vostès els primers a canviar d’actitud, ja que d’ell, menut i immadur, no es pot esperar que exerceixi la tolerància.
Si la situació no evoluciona, li aconsellem consultar-ho al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) que li pertoca per Districte, perquè puguin conèixer el nen i donar-los orientacions que s’escapen a l’espai d’aquesta consulta. El pediatre —o la llar d’infants, si hi va— li’n sabran donar l’adreça. Són centres públics i cadascun atén el sector de població que li correspon.
Per a qualsevol altra cosa que necessiti, no dubti a tornar-nos a escriure.

Hola, bon dia, Tinc un nen de 2 anys que encara no parla, diu paraules soltes i molt poques i tot i que entén perfectament tot el que li diem i coneix els objectes, els colors, les formes, etc., no parla gens. Té episodis de mala conducta, quan no l’entenc o faig veure que no l’entenc perquè digui les coses pel seu nom i no assenyalant-les amb el dit. Llavors s’enfada molt, xiscla i plora i no sé què fer. També menja malament, encara vol el menjar triturat, tot i que menja pa i la fruita se la menja sencera; i li costa molt anar a dormir. Què faig? Sóc sola, no tinc company i a vegades se m’acaba la paciència i acabo cridant i renyant-lo molt.

En realitat, vostè ens fa diverses consultes en una. Anant per parts, el nivell de llenguatge que descriu del seu fill seria justet per a un nen que acabés de fer dos anys, però encara es podria considerar en la franja del que és normal. Si el nen estigués a prop de fer-ne tres, sí que seria molt escàs i preocupant, i caldria no esperar a fer una consulta.
Un altre punt és la qüestió de fingir que no s’entén el nen per obligar-lo a parlar o a parlar més correctament. Malgrat la bona intenció, mai no és una bona idea forçar els nens a parlar o tractar que parlin millor fent veure que no se’ls entén. Si el nen no té la paraula adquirida, no la pot dir.  Però, a més, la sensació que té el nen que no se l’entén, el sentiment de fracàs i de solitud per no aconseguir fer-se entendre, és molt frustrant i no fa anar més de pressa, sinó al contrari: fa que el nen se senti incapaç, insegur i que es bloquegi més. Tot i que a vostè li poden haver aconsellat que ho faci així, val més no fer-ho. Els seus enuigs no són mala conducta, sinó patiment, desesperació. La insistència i els renys li generen més malestar i ansietat —que surt en forma de rebequeria— i el posen en pitjors condicions per aprendre.
Serà molt més útil, tranquil·litzador i estimulant que vostè faci tot el possible per entendre’l, i que li repeteixi a ell amb una frase senzilla, clarament pronunciada, el que vostè ha entès. Així tots dos hi posaran esforç i ell podrà confirmar-li que vostè hi posa tot el possible de la seva banda. D’aquesta manera es preserva i s’amplia  la comunicació entre tots dos i ell pot anar aprenent la parla.
Els problemes de menjar i dormir podrien anar associats a la situació de tensió que ara es viu entre tots dos.
Haver de criar un fill tota sola és sempre molt difícil i s’entén molt bé que estigui neguitosa. Per això, seria positiu que fes una consulta al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) que li correspon per Districte. El pediatre o la llar d’infants —si hi va— li’n sabran donar l’adreça. Ells podran orientar-la i donar-li suport per fer-li menys difícil la funció de mare.
Per a qualsevol altra cosa que necessiti, no dubti a tornar-nos a escriure.

Tenim una nena de tres anys. A l’escola és molt trempada, autònoma, sociable, alegre, no té cap problema. A casa és una nena capritxosa, absorbent, molt ploranera, molt queixosa i rabiüda, no es vol vestir, no vol prendre’s la llet, no vol... No sembla la mateixa nena. No entenc aquest canvi de comportament que, a més, s’aguditza un tres-cents per cent amb la presència de la mare. El que em preocupa és que moltes vegades no em deixa dedicar al meu fill de 6 anys el temps que necessita i em preocupa també que no pugui ser feliç. Intentem explicar-li les coses, fer que raoni, mirem de tenir molta paciència, però no hi ha manera... No sé com fer-ho perquè sigui feliç a casa.

El que vostè explica no és excepcional. Sovint els nens treuen el més madur d’ells mateixos a l’escola, on els afectes són menys intensos que a casa, on hi ha altres nens que serveixen de model, en comparació amb els quals no es vol quedar malament… i el més regressiu a casa, on les necessitats i els afectes són més intensos i on hi ha més confiança. De fet, que la nena tregui les tensions a casa, tot i que li faci les coses més difícils, és una mostra de confiança cap a vostè, que ja es veu que és la persona central per a ella i, per tant, l’atenció de la qual es desitja i necessita més. Es clar que vostè dirà: “Quina gràcia!”. En realitat, els adults sovint fem el mateix: fora ens contenim i tenim més tendència a treure el mal humor a casa. A més, a casa hi ha el germanet i amb la gelosia hi hem de comptar, ja que no solament tenen gelosia els fills grans dels petits, sinó que els petits també en tenen del grans i ella potser nota que vostè està lògicament preocupada per donar-li l’atenció necessària al gran.
El problema és que es pot estar iniciant un cercle viciós: com més absorbent i “capritxosa” és ella (que, en realitat, no és tal, ja que es tracta de necessitats normals en els nens, tot i que més o menys intenses segons cadascun), més nerviosa, lògicament, es deu posar vostè, més es tensa l’ambient i més angoixada i culpable se sent ella…, la qual cosa deu portar novament a més necessitat d’atenció, de comprovar que vostè l’estima, a més reclamació…..
Recomanar-li paciència és fàcil. Tenir-la és molt més complicat. Però aquesta situació pot canviar molt, millorar, tot i que requereixi temps i tot sembli una eternitat. Si vostè es fa el càrrec que la nena està patint i que no és dolenta (com potser es pensa ella) ni té ganes de fastiguejar, sinó que fa allò que es pot esperar per les seves necessitats, potser això li servirà per aguantar-ho una mica millor. Donar-li a ella mostres d’afecte, seguretats, parlar-li, explicar-li que ja ho entén, potser la tranquil·litzaria una mica i faria les coses menys difícils. Els nens als quals els passa el que a la seva filla solen sentir-se dolents, no dignes de ser estimats i entenen els enuigs dels pares com que ja han perdut l’afecte d’ells.
De tota manera, si la situació es manté, potser seria útil l’ajut d’un professional, en la mesura en què ho podrien anar parlant i buscant maneres d’enfocar la situació. Podria consultar-ho al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que els correspongui per districte. L’escola o el pediatre els sabran donar l’adreça i el telèfon perquè demanin hora. Aquests centres atenen els nens entre els 0 i els 6 anys. Són d’assistència pública i, per tant, els pares no han de fer cap despesa econòmica.
Si desitgen alguna cosa més, no dubtin a tornar a escriure.

Hola, tinc un nen de 3 anys que ha començat P-3 aquest any i, tot i ser dels més petits de la classe, ha tingut una bona adaptació. És un nen amb una capacitat comunicativa poc freqüent a la seva edat, segons ens han dit sempre ja des de l’escola bressol; va començar a fer frases de tres i quatre paraules coherents a l’any i mig i, actualment, el seu vocabulari és molt ric i precís, i el seu raonament i comprensió tampoc no són gaire comuns a la seva edat. El problema és que és extremament sensible i es frustra amb molta facilitat. Quan no obté alguna cosa que creu que ha demanat de manera correcta, plora i es desespera, i tampoc no tolera que les coses es facin malament. És molt sociable, però busca sobretot la companyia d’adults perquè diu que els nens de la seva classe no parlen. La mestra diu que li fa falta passar més estones amb altres nens, però el nostre fill no té germans, tot i que ha anat a l’escola bressol des dels nou mesos i sempre hem procurat que estigui prop dels seus cosins o amics. Com es pot compensar la seva maduresa racional amb la seva immaduresa emocional, si és que es pot dir així?

Vostè ens descriu un nen molt intel·ligent, molt capaç especialment per a les funcions verbals, però tanmateix bastant fràgil emocionalment, com comenta quan parla d’immaduresa. Sembla molt exigent, tant amb ell mateix com amb els altres, i que necessita que tot sigui molt correcte i estigui molt ben fet, que mai no falli res. Per ell, que alguna cosa no surti bé és un gran fracàs o un desastre, per això pateix i es desespera. Diríem que li costa acceptar ser nen, o sigui ser petit, i que les coses costin o no sempre surtin bé. De fet, ell rebutja els nens de la seva edat perquè són nens, són petits, estan tot just aprenent, mentre que ell “ja sap”. Semblaria com si ell mateix hagués estat molt exigit o hagués pres la valoració de vostès com a exigència: potser, lògicament, se li ha celebrat  molt la seva capacitat i ell ha sentit que per ser aprovat, per complaure’ls, calia fer-ho tot molt bé, i ara necessita destacar per sentir-se segur.
Pensem que haurien de fer-li molt de costat, quan una cosa falla i ell es desespera reconfortar-lo, dir-li que no sempre pot sortir tot bé, que ja se sap que de vegades les coses no surten, ajudar-lo a esperar, a tornar a provar. No li exigeixin que demani les coses de manera correcta; si és ell qui s’ho exigeix, mostrin-li que no cal, que l’estimen encara que no sigui tan capaç. En definitiva, es tracta d’ajudar-lo a poder ser  nen, a aprendre les coses de manera progressiva, no haver de fer-les totes bé ara. No sembla que el que li calgui sigui passar més estones amb nens —que ja n’hi ha passat moltes fins i tot des de bebè—, sinó que necessita més suport de vostès en la seva fragilitat. El camí no serà ràpid, però pot ajudar molt.
Serà molt important l’evolució. Si vostès el reconforten, li fan costat i l’ajuden a tolerar el seu nivell de nen menut, pot evolucionar cap a sentir-se més segur, en lloc de ser tant capaç per una banda, però tan insegur en el fons. Si observen que la situació d’ara no es modifica prou i el nen continua patint i vostès també, els aconsellaríem que consultessin al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que els correspon segons el districte on viuen. Són centres d’assistència pública gratuïts. L’escola o el pediatre els en podran donar el telèfon i l’adreça. Evidentment, també poden dirigir-se a una consulta privada.
Si desitgen alguna cosa més, no dubtin a tornar-nos a escriure.

Soy madre de un bebé de 2 meses recién cumplidos pero desde que salió de la clínica casi siempre que subimos al coche tiene la misma reacción, que consiste en llorar y llorar sin parar hasta que nos bajamos. La verdad es que resulta muy angustioso, ya que el llanto se incrementa a medida que pasa más tiempo en el coche, llegando al extremo de pasar de llorar a gritar y sólo cesa, y eso con suerte, en el momento en que bajamos del coche, ya que a veces no ha parado hasta que hemos llegado a casa y lo hemos cogido en brazos. A veces ha llegado a tener esta misma reacción sin necesidad de subir al coche y simplemente por el hecho de ponerlo en su cochecito para salir a pasear, teniendo en cuenta que el lloro ha durado durante todo el paseo incrementando en intensidad a medida que éste avanzaba y cesando cuando se ha dormido por cansancio. En ambos casos nuestra reacción ha sido la misma —y más concretamente la mía, ya que soy yo la que va sentada a su lado en el asiento de atrás mientras él va en su capazo—: cantarle, hablarle intentando tranquilizarlo, cogerlo de la mano... pero no sólo no ha dejado de llorar, sino que incluso lo ha hecho más fuerte. Me gustaría saber si podemos hacer algo para intentar mejorar esta situación ya que el hecho de viajar en coche es inevitable, y no digamos el paseo en su cochecito, y si nuestra reacción es la correcta o debemos actuar de otra manera para evitar que sufra, ya que en alguna ocasión se ha llegado a poner tan rojo y a gritar con tal intensidad que parecía que se ahogaba y he tenido que cogerlo en brazos para calmarlo. No sé si será relevante, pero como dato del carácter de Alberto, que así se llama mi hijo, os diré que es un bebé muy nervioso y que apenas duerme. Muchas gracias de antemano por vuestra ayuda.

Usted nos dice que su hijo es un bebé muy nervioso, muy ansioso, con un estado de tensión que le impide dormir las horas normales de un niño de su edad, y al que algunas situaciones, como ir en coche o en su cochecito,  lo intranquilizan muchísimo y lo desorganizan. También nos dice que solamente es posible tranquilizarlo en brazos y que si no lo pueden tomar en brazos no deja de llorar. Evidentemente, ésta es su forma de descargar la tensión. Es lógico que, en estas situaciones, usted le tome la mano, le hable y le cante para acompañarlo, como dice que hace, pero a él, el hecho de oírla y tocarla, tenerla tan cerca y no estar en sus brazos, debe de hacérsele insoportable. Todo ello nos sugiere temores, o incluso pánico, que expresa con su estado de alerta y su necesidad de control que le impiden dormir. Creemos que es muy importante que ustedes le ofrezcan contacto corporal siempre que sea posible, hasta que el niño, cuando sea un poco mayor, se haya ido tranquilizando y pueda separarse progresivamente. Cada niño tiene sus ritmos y sus necesidades. Quizá de momento podrían salir a la calle llevándolo en un pañuelo o en una mochila para bebés, haciendo que note el contacto con el cuerpo de la madre o del padre e intentar el máximo tiempo de relación y de contacto corporal para darle seguridad. Sugeriríamos que por ahora intenten evitar en la medida de lo posible las situaciones que más inquietan al niño, para irlas recuperando paulatinamente a medida que se pueda. Se trata de que puedan ir haciendo las cosas normales, pero sin de momento forzar al niño más de lo imprescindible, con el fin de que se vaya tranquilizando y su nerviosismo y su carácter no se agraven. Queda claro que en su familia, ahora, todos lo están pasando mal y ustedes viven la angustia que representa oír al bebé llorar constantemente. En estas situaciones no es nada fácil para la madre —para los padres— tener la suficiente calma como para atenderlo convenientemente y poder ayudarlo a tranquilizarse.
Pensamos que sería conveniente que pudiesen contar con el apoyo de un profesional que les ayudara a encontrar formas de conseguir que su hijo pueda estar más tranquilo y se mantenga más organizado. Podrían consultar en el Centro de Desarrollo Infantil y Atención Precoz (CDIAP) que les corresponda según el sitio donde viven. Son servicios públicos y gratuitos. El pediatra de su hijo les podrá dar la dirección y el teléfono del mismo.

Tinc una filla de 2 anys i 10 mesos. Ha estat molt avançada en tot: als 18 mesos va passar de dir unes 30 paraules a parlar de manera molt clara, amb molt de vocabulari, construint frases llargues perfectament (en català), i als 18 mesos ja coneixia tots els colors (no sabem gaire bé com). Als 2 anys i escaig va començar a parlar el castellà i ara es totalment bilingüe (a casa parlem en català), també comptava fins a 10, ara reconeix els nombres i fa operacions senzilles, fa un mes ha passat de reconèixer algunes vocals i la inicial del seu nom i, en 15 dies, a conèixer la majoria de les lletres. Des dels 15 mesos que va a l’escola amb la mateixa mestra. Ja quan tenia 18 mesos ens va dir que era molt intel·ligent (per a nosaltres és la primera i no la comparàvem amb cap altre, ara també ho pensem). I fa poc ens va cridar a una tutoria i ens va dir que pensava que hauríem de fer alguna cosa. Pensa que hi ha molts indicis en el sentit que la nena és superdotada i que seria interessant diagnosticar-la abans no comencés el parvulari. Nosaltres anem una mica perduts, pensem que no hi ha cap problema, però ens diuen que seria interessant fer-ne un diagnòstic. Voldríem una opinió seriosa sobre aquest tema i ens han remès a la seva fundació. Gràcies!!!

Sí que sembla convenient que ho consultin. Encara que en efecte la nena que vostès descriuen sembla molt intel·ligent, hi ha el risc que passin desapercebuts altres factors que motiven que una criatura necessiti anar molt avançada, que necessiti aprendre-ho tot molt precoçment i destacar en aquest sentit. Potser el més habitual d’aquests factors és l’ansietat que fa que una criatura necessiti exercir molt de control sobre qualsevol cosa del seu voltant de la qual es pugui sentir temorosa. Aquests temors o ansietats poden ser totalment inconscients per a la criatura i als pares, i el seu estat d’alerta davant tot el que motiva ansietat pot passar per sobredotació. La nena pot necessitar conèixer, anticipar, adaptar-se en excés, i en general, escrutar-ho tot al seu voltant per no tenir cap sorpresa. Mostraria així que el problema té a veure amb vulnerabilitat i manca d’estabilitat per poder vincular-se més normalment a novetats i estímuls. La seva intel·ligència, en determinats nivells pot veure’s molt afavorida si ella és ja ben dotada, és clar; però això no impedeix que el malestar latent per sota corri també el risc de manifestar-se tard o d’hora, per exemple fent-la desadaptada en altres àmbits o en altres edats. El risc més gran, d’altra banda, és que determinades formes de desadaptació es poden valorar com si fossin justament això que vostès plantegen, o sigui que es poden veure com a hiperdotació de la criatura, la qual queda aleshores classificada en un grup que no és el seu, i que no li convé. Fins i tot en l’hipotètic cas que una criatura sigui molt, molt intel·ligent, el que aconsellaríem nosaltres seria que tingués un tracte i una educació al més possible semblant a qualsevol criatura normal de la seva edat, evitant en el possible esperar-ne més que allò que li pertoqui, per permetre-li una infantesa que no la condicioni en cap sentit. Els errors en aquest àmbit es descobreixen sovint massa tard i no faciliten gens que la criatura pugui desenvolupar una identitat ben definida, coherent i estable.

Hola, tinc un nen de 8 mesos que no vol menjar amb cullera de cap manera. Si no l’hi dono jo, encara menja una mica de cereals o fruita, però si sóc jo qui l’hi dóna, es tanca en banda. Potser la culpa és meva, ja que li dono el pit, i a ell això li encanta. Només menjaria pit tot el dia, però la infermera pediàtrica em diu que això no pot ser, que ha de provar gustos i s’ha d’acostumar a menjar amb cullera. Què puc fer? Jo li voldria donar el pit fins a l’any, però aquesta situació de guerra a l’hora de menjar em posa nerviosa, tot i que intento no mostrar-l’hi. Moltes gràcies.

La situació que ens descriu no és estranya, ja que per a alguns bebès passar a menjar amb cullera és un pas complicat. Quan no la veu a vostè accepta menjar alguna altra cosa perquè ell sap que aquella persona no ofereix possibilitats de pit, però si és vostè qui li dóna el menjar, sap ben bé que li pot donar el pit i no accepta cap altra cosa. Deu enfadar-se i fer la guerra perquè sent que vostè, podent-li donar el pit que ell tant vol, li’n priva i el frustra. Sembla que vostè està preocupada amb la impressió que, si continuen així, no es desenganxarà mai, ni a l’any ni més tard, i que, a més, anirà mal nodrit segons indica la infermera. Pensem que no passarà res d’això, ja que vostè és una persona sensible que se’n pot sortir molt bé.
Hi ha bebès que pateixen molt a la hora d’anar deixant el pit i substituir-lo per altres aliments, com si sentissin que van a perdre la mare, que ho perdran tot. Moltes vegades entre la por del nen i la preocupació de la mare es fa un cercle viciós amb molt de patiment. Per això és tan important que pugui ser la mare mateixa qui majoritàriament doni els aliments complementaris i qui introdueixi la cullereta a la boca del nen, en lloc que la mare doni solament el pit i algú altre s’ocupi de les farinetes. Així el nen veu que no la perd a ella, sinó que és compatible menjar coses noves i seguir tenint la mare i, de moment, fins i tot el pit. Però la introducció d’altres menges no ha de ser ràpida, val més que sigui gradual.  Vostè podria per exemple donar-li una culleradeta de farinetes abans del pit, de moment un cop al dia, perquè ho vagi tastant i es vagi acostumant al sabor, a la consistència i a la cullereta!! Val més començar per les farinetes que a ell li agradin més o li molestin menys. El nen farà les ganyotes habituals davant del gust desconegut. Després d’una o dues culleradetes, li dóna el pit. A mesura que el nen faci menys ganyotes i rebutgi menys l’aliment nou, vostè pot anar donant-li més quantitat, fins que l’accepti bé i ja pugui donar-li la quantitat sencera, la quantitat que ell vulgui. Anant augmentant poc a poc i progressivament les diverses farinetes, estaria molt bé que vostè pogués també arribar a donar-li el pit fins a l’any, com s’havia proposat: això seria molt bo per al seu fill, tant en l’aspecte de nutrició com pel que fa a la relació amb vostè. Potser haurà d’aguantar enuigs i rebutjos del nen, però amb paciència i calma ho anirà aconseguint.
Créixer, fer-se gran, sempre implica haver d’acceptar situacions noves que al principi poden costar. Per a l’evolució global del nen és millor anar a poc a poc amb els canvis, al ritme que el bebè els pugui anar acceptant. En aquest cas, val més que pugui menjar a gust que no forçar-lo i que l’hora dels àpats es converteixi en una situació tensa i desagradable per als dos, ja que l’hora de menjar és, a més del moment d’alimentar-se, també un moment de relació i d’intercanvi amb els altres.
Si ho necessita, torni’ns a escriure.

Tengo un bebé de 8 meses que se niega a comer nada que no sea el pecho y la fruta. Le he ofrecido en varias ocasiones que pruebe los cereales sin gluten, pero cuando le doy la primera cucharada (porque el biberón, ni probarlo) le da náuseas y no quiere comer más. Yo no lo fuerzo. He probado diferentes marcas, más espeso, más líquido, con leche materna, con leche de fórmula, y nada. Como no le gustaba, empezamos a probar con la verdura y esto todavía le gusta menos. Es que le dan arcadas. Voy probando, lo dejo descansar un par de días y luego lo intento de nuevo y no hay forma. Llevamos algo más de un mes así y no hemos prosperado nada. Bueno, algo sí, probamos con la fruta y, ¡sorpresa!, se la come desde el primer día. Puedo intentarlo las veces que sea necesario y esperar el tiempo que él necesite, pero mi miedo es si está bien alimentado con fruta y leche materna porque mi pediatra dice que le insista, pero yo creo que forzar al niño no me va a dar la solución. También he leído que el principal problema de la leche materna a partir de los 6 meses es que no aporta el hierro suficiente, por lo que se empiezan a incluir otros alimentos. ¿Me podríais aclarar un poco el asunto y explicarme si hay algún truquito para que mi bebé se decida a comer verdura con pollo y cereales?

a situación que usted nos refiere es bastante usual. No es extraño que a los bebés les cueste aceptar los cambios en la alimentación, ya que se encuentran de golpe con sabores desconocidos y con una forma de comer distinta de la habitual: la cuchara. De todos modos, en un mes su hijo ha hecho buenos progresos ya que ¡acepta la fruta!
Es cierto que es necesario que progresivamente tomen una dieta más variada, con nuevos nutrientes, pero su hijo ya ha empezado, y de esto es de lo que se trata.
El hecho de que usted pueda darle tiempo, no lo fuerce, y le permita irse familiarizando progresivamente con los nuevos sabores, consistencias, etc., permitirá que él pueda realizar el proceso de diversificar los alimentos que toma sin sentirse presionado y, por lo tanto, con menor ansiedad y malestar. Se trata de que tenga una alimentación correcta, pero también una situación emocional tranquila. El momento de comer es también un buen momento de relación y de juego, que puede ser muy agradable, preparando un buen futuro en esta área.
Para que su hijo pueda irse acostumbrando, vale la pena que cada día le ofrezca la papilla de cereales antes de una toma de pecho. Prepare muy poquita y déle solamente una cucharadita de las de café. Ante el sabor que no conoce o no le gusta, seguramente hará las muecas que ya sabemos. Después, que mame tranquilamente. Poco a poco se irá acostumbrando al sabor y usted verá que podrá aumentar la cantidad de papilla y reducir la toma de pecho. Cada bebé necesita un tiempo distinto, y como decíamos más arriba, es mejor dárselo. Cuando ya tome bien las papillas de cereales, será el momento de comenzar con las papillas de verduras. Suele ser buena idea comenzar con las hortalizas dulces (zanahoria, calabacín, patata y algunos guisantes); también se pueden hacer pruebas para ver qué le gusta más. Para que a usted no le sea tan complicado, puede preparar una cantidad y congelar pequeñas dosis. De esta forma podrá repetir lo de irlo acostumbrando poco a poco, comenzando por una cucharadita e ir ampliando según a él le vaya resultando atractivo.
De todos modos, si necesita cualquier otra orientación no dude en volver a escribirnos.

¿Puede decirnos si le ha parecido útil nuestra respuesta?

Muchas gracias por contestar a mi correo, es estupendo poder tener otro punto de apoyo aparte del pediatra. En ocasiones las madres, principalmente las primerizas como yo, nos angustiamos muy pronto cuando nuestro bebé hace algo diferente a lo que los pediatras consideran normal. De todas formas, hoy estoy muy contenta, porque mi hijo ayer por primera vez se comió los cereales. Toda la papilla. Ha pasado de comerse una cucharadita a una cantidad muy similar a la que come de fruta. Lo cierto es que es un cielo y cada día me enseña más.
Su respuesta me ha parecido muy útil.
Muchas gracias.

Nens de 5 a 12 anys

Com es pot limitar el consum de televisió als nens?

La televisió i el vídeo poden ser eines de distracció i fins i tot d’aprenentatge, però massa sovint tant els nens com els adults en fan un consum desmesurat i empobridor, que els fa perdre estona que podrien dedicar a tasques més creatives i enriquidores. Cal parlar amb els nens i ensenyar-los des de ben petits a triar quin programa (o quina pel·lícula) veuran; en els altres moments, val més deixar el televisor apagat i oferir-los alternatives que els interessin i agradin prou. En general, si ens oferim a jugar, mirar contes, pintar, anar a passeig, etc., amb ells, els nens renuncien de bon grat a la televisió. A poc a poc van fent seva la cultura de veure només allò que més els interessa i dediquen la resta del temps a jugar i a altres tasques més actives.

Cuando nuestro hijo se porta mal, ¿cómo dar con el castigo justo?

Cuando un niño “se porta mal” es que algo le pasa. El niño que “se porta mal” es un niño que se siente mal, que sufre y no sabe expresarlo, o mejor dicho, que lo expresa de esa forma. No sabe salir solo adelante. Puede estar tenso, enfadado, asustado… pero siempre necesita ayuda. Ningún niño crea problemas —ni los padece— si puede evitarlo. Por ello, no hay castigo justo. El castigo es siempre injusto, impuesto desde los que tienen la fuerza y el poder: los adultos. Es mejor tratar de captar qué le pasa al niño para poder ayudarlo, apoyarlo, estar a su lado. Es mejor estar disponible para escucharlo, darle tiempo. Cuando un niño “se porta mal” es cuando más necesita ayuda y comprensión por parte de sus adultos.

¿Cuándo hay que castigar a un niño que se porta mal?

Diríamos que nunca, que no se trata de castigar, sino de ayudar al niño. En realidad, los adultos castigamos desde la irritación, el enfado, la frustración, la impotencia, no desde nuestro cariño hacia el niño. Aunque lo justifiquemos con racionalizaciones y digamos que “lo hacemos por él”, el castigo es siempre una especie de venganza de los adultos, que deteriora su relación con el niño, ya que le despierta sentimientos de impotencia, injusticia y resentimiento. Además, el niño al que se castiga tiende a desarrollar una idea negativa de sí mismo, se siente malo, y esto disminuye su autoestima y no ayuda a su crecimiento. Es necesario buscar sistemas para ayudar al niño a salir de este tipo de conducta y de relación. Da mucho mejor resultado la tolerancia, la paciencia, el apoyo, la disponibilidad, y tener confianza en lo positivo del niño.

Nuestro hijo va mal en la escuela. La maestra dice que “es listo y no le va mejor porque no quiere”. Lo hemos probado todo: castigos, premios, privarlo de las cosas que le gustan, prometerle cosas que desea. ¿Qué más podemos hacer?

Si va mal en los estudios es que necesita ayuda por parte de los adultos: padres, quizá maestros… Si un niño puede ir bien, lo hace sin necesidad de premios; si va mal es que por su cuenta no puede hacerlo mejor. Los castigos empeoran la situación, desmoralizan al niño, disminuyen su autoestima, pueden llegar a hundirlo. Muchas veces, en el fondo de un chico que no va bien en los estudios hay un chico deprimido, desmoralizado, que ya ha tirado la toalla, que se cree tonto o que no podrá salir adelante. Privarlo de las cosas que precisamente le gustan es aumentar su desmotivación. A menudo, las cosas que le gustan son actividades en las que tiene éxito, se siente capaz —y por tanto son imprescindibles para mantener cierta confianza en sí mismo— o en las que busca refugio. Es esencial llegar a saber qué le sucede, y cómo ayudarlo. A veces se requiere la ayuda de un psicólogo.

¿Cómo hay que tratar los celos?

El niño celoso es un niño que sufre. Algún acontecimiento —habitualmente pensamos en el nacimiento de un hermano, pero por supuesto hay muchísimos otros— ha hecho que se sienta desplazado, no querido, y eso lo hace sentir también poco válido, poco satisfactorio para los demás, generalmente los padres. A menudo se habla de los celos de un niño recriminándoselos, “afeándole” su reacción celosa, como si no se pudiera tenerlos. En cambio, es importante recordar que los celos son un sentimiento universal, que todos conocemos por experiencia porque al menos en alguna ocasión los hemos sufrido. Por eso, al niño celoso hay que reconfortarlo, estar a su lado, darle seguridades. De esta manera podrá ir tolerando mejor la situación que le ha generado los celos e irá superándola.

Al niño miedoso, que sufre temores ¿hay que hacer que se acostumbre a aquellas cosas que le dan miedo?

A los miedos irracionales que no se corresponden con un peligro en el entorno del niño los llamamos fobias. Es cuando un niño —o un adulto—, a pesar de darse cuenta de que su miedo es injustificado, no puede evitarlo y no puede acercarse a según qué situaciones: la oscuridad, un perro… Las fobias son un sufrimiento, una ansiedad, que corresponde a imágenes y expectativas negativas en la mente de la persona. A veces se tiene la idea de que al niño que tiene una fobia hay que acostumbrarlo, curtirlo, a base de ponerlo en contacto con aquello que le da miedo. Si tiene miedo a la oscuridad, por ejemplo, pues que duerma a oscuras o tenga que moverse por la casa sin encender las luces. Este procedimiento, además de hacer sufrir mucho al niño, puede determinar que cada vez esté más inseguro y asustado, más frágil. Para ayudarlo a superarlas, a modificarlas, hay que, como siempre que se trata de ansiedad, darle tiempo, apoyo, seguridad. Si forzándolo mucho, ridiculizando su miedo como a veces se hace, el niño llega a “hacer de tripas corazón” la apariencia habrá cambiado, pero en su interior la fobia quedará encapsulada, disociada, constituyendo un punto frágil en su personalidad que puede derrumbarse ante situaciones difíciles. Superar una fobia requiere tiempo, pero es mejor tomarse ese tiempo que cambiar sólo la apariencia. Según la importancia del problema se necesitará ayuda de psicólogo.

Nos han dicho que a nuestro hijo no le debemos pegar ni castigar. ¿Qué debemos hacer entonces? ¿Dejarle hacer todo?

¡Ni mucho menos! Dejarle hacer todo sería abandonarlo a sí mismo. Por el contrario, hay que ayudarlo a diferenciar lo que puede hacer y lo que no, a comprender las consecuencias de sus actos; hay que indicarle claramente, aunque con flexibilidad, que depende de las circunstancias, hasta dónde puede llegar y de dónde no puede pasar. Lo que sucede es que esto, como toda tarea educativa, requiere siempre la paciencia necesaria y una suficiente “prestación personal”, o sea dedicar tiempo, conversar con el niño, y también lo que llamamos “predicar con el ejemplo”. A veces los adultos estamos muy atareados o tensos y queremos resultados en el acto, métodos expeditivos que a menudo deterioran la relación con el hijo y las posibilidades realmente educativas.

On podríem consultar per les dificultats de conducta del nostre fill d’11 anys? Podríem fer-ho a la seva Fundació?

Catalunya té una xarxa de Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ). Per tant, podrien consultar-ho al CSMIJ de la zona on viuen. El seu pediatre i/o metge de família els indicarà la seva ubicació exacta. Probablement també sabran orientar-los a l’escola on assisteix. Òbviament, poden consultar qualsevol dels centres de salut mental infantojuvenil que atenen de manera privada. Entre ells hi ha —efectivament— la nostra Fundació, on els atendrem amb molt de gust si decideixen venir. Trobaran la nostra adreça i el nostre telèfon per demanar hora a la mateixa pàgina WEB.

Soy una madre de un niño de 7 años. La maestra nos dijo que existía algún problema con él y nos animó a que consultáramos con un profesional sobre su actitud y comportamiento. Éste no informó de que nuestro hijo podría sufrir el trastorno del TDAH. Puesto que teníamos dudas de que posiblemente se le haya etiquetado muy rápidamente, solicitamos mas información a un neurólogo, pero lo que hizo fue recetarle Rubifen sin valorar siquiera si el diagnóstico era o no acertado. Mi duda radica en que tras informarme un poco de este trastorno, he leído que en muchas ocasiones se interpreta de muchas maneras e incluso se diagnostica erróneamente, puesto que es el disfraz de otros problemas más ocultos. Creo que lo que realmente necesito es una visión más amplia y certera de que mi hijo tiene con seguridad este trastorno y, si es así, si existen alternativas fiables y efectivas a la medicación.

Tiene usted razón al pensar que es necesario un diagnóstico a fondo, que considere no sólo los síntomas, lo visible, del niño, sino también lo que hay detrás, lo que el niño está viviendo y le está inquietando. Debemos recordar, además, que la medicación puede tener efectos secundarios y esto hace aún más necesario un diagnóstico preciso y un tratamiento adecuado.
Lo aconsejable es llevarlo a un Centro de Salud Mental donde estudien bien el problema y les propongan una pauta de tratamiento amplia, que tenga en cuenta los distintos aspectos.
Si usted lo desea, puede acudir al Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil (CSMIJ) que le corresponde por distrito. Su pediatra o la escuela del niño sabrán darle la dirección y el teléfono correspondientes. También puede, por supuesto, consultar a un centro privado. Si decide venir al nuestro, encontrará el teléfono para pedir hora en nuestra WEB.

Tenim dos fills de 7 i 9 anys. El petit, aparentment, és un nen “normal”. És sociable, va bé a l'escola i habitualment està content. Li agrada molt dibuixar i el problema és que, de vegades, quan ho fa, traça figures monstruoses; per exemple, ahir va fer un dibuix amb un nen que estava escrivint i pel darrere li sortia un monstre, i un altre en què hi havia un nen dormint i un altre monstre que sortia de sota el llit. Dibuixa monstres que surten de terra, braços tallats, cervells... Els monstres son realment esgarrifosos (dibuixa molt bé) i és un tema recurrent. Algunes nits té malsons, i de vegades ens diu que quan tanca els ulls veu monstres i no se'ls pot treure del cap. Ens preguntem si això és normal. Ens recomaneu que el vegi un especialista? Ens podeu aconsellar sobre quina ha de ser la nostra actitud davant d'això? Pensem que potser li han pogut influir imatges que ha vist en algunes pel·lícules o a Internet.

Teniu raó de plantejar-vos la consulta a un especialista, ja que els dibuixos que fan els nens, com els seus jocs i la seva imaginació en general, són expressions del que tenen a la ment, és a dir, de la seva vida interior i, per tant, expressen les seves vivències, ansietats i benestar. A més, tot i que el nen, pel que dieu, va bé en conjunt i té moltes bones qualitats —sociabilitat, bon rendiment escolar, habilitat per al dibuix, etc.—, també és cert que expressa ansietat a través dels malsons i de les imatges de monstres que poblen la seva ment i que l’envaeixen sense que ell ho pugui controlar. Aquest és un patiment latent, que no es manifesta obertament més que pels malsons, però que és allà i que és un signe de risc.
La consulta a l’especialista hauria de servir per conèixer tot això millor i poder diferenciar la importància o no d’aquestes manifestacions. Consultar no vol dir haver de fer forçosament alguna cosa més, però poder parlar-ho, rebre unes orientacions i potser un seguiment, sí que serien mesures preventives vàlides i higienitzants, que sortirien al pas de qualsevol situació de risc que requerís ser atesa.
A Catalunya existeix una xarxa pública de Centres de Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ). De ben segur l’escola o el pediatre dels vostres fills us sabran donar l’adreça del que us pertoca. Podeu, òbviament, també consultar el centre privat que decidiu.
Si desitgeu alguna cosa més, no dubteu a escriure’ns.

Tenim dos fills de 7 i 9 anys. El petit, aparentment, és un nen “normal”. És sociable, va bé a l'escola i habitualment està content. Li agrada molt dibuixar i el problema és que, de vegades, quan ho fa, traça figures monstruoses; per exemple, ahir va fer un dibuix amb un nen que estava escrivint i pel darrere li sortia un monstre, i un altre en què hi havia un nen dormint i un altre monstre que sortia de sota el llit. Dibuixa monstres que surten de terra, braços tallats, cervells... Els monstres son realment esgarrifosos (dibuixa molt bé) i és un tema recurrent. Algunes nits té malsons, i de vegades ens diu que quan tanca els ulls veu monstres i no se'ls pot treure del cap. Ens preguntem si això és normal. Ens recomaneu que el vegi un especialista? Ens podeu aconsellar sobre quina ha de ser la nostra actitud davant d'això? Pensem que potser li han pogut influir imatges que ha vist en algunes pel·lícules o a Internet.

Teniu raó de plantejar-vos la consulta a un especialista, ja que els dibuixos que fan els nens, com els seus jocs i la seva imaginació en general, són expressions del que tenen a la ment, és a dir, de la seva vida interior i, per tant, expressen les seves vivències, ansietats i benestar. A més, tot i que el nen, pel que dieu, va bé en conjunt i té moltes bones qualitats —sociabilitat, bon rendiment escolar, habilitat per al dibuix, etc.—, també és cert que expressa ansietat a través dels malsons i de les imatges de monstres que poblen la seva ment i que l’envaeixen sense que ell ho pugui controlar. Aquest és un patiment latent, que no es manifesta obertament més que pels malsons, però que és allà i que és un signe de risc.
La consulta a l’especialista hauria de servir per conèixer tot això millor i poder diferenciar la importància o no d’aquestes manifestacions. Consultar no vol dir haver de fer forçosament alguna cosa més, però poder parlar-ho, rebre unes orientacions i potser un seguiment, sí que serien mesures preventives vàlides i higienitzants, que sortirien al pas de qualsevol situació de risc que requerís ser atesa.
A Catalunya existeix una xarxa pública de Centres de Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ). De ben segur l’escola o el pediatre dels vostres fills us sabran donar l’adreça del que us pertoca. Podeu, òbviament, també consultar el centre privat que decidiu.
Si desitgeu alguna cosa més, no dubteu a escriure’ns.

El meu fill està diagnosticat de TDAH. Fa un any que pren Concerta i acudeix al psicòleg regularment. Està força tranquil i dialogant. Voldria saber si existeix un altre tractament més suau o si seria perillós provar de deixar la medicació. Gràcies.

Pel que diu, sembla que el seu fill ha estat atès per un especialista i que el programa terapèutic està anant bé. Seria indicat que aquest professional fes també el seguiment, la qual cosa inclou modificar la medicació o arribar a suprimir-la quan sigui correcte fer-ho. Tanmateix, és millor replantejar-se periòdicament si el pla terapèutic segueix sent l’aconsellable i si la medicació s’ha de continuar prenent. Hem de recordar que el fàrmac té alguns efectes secundaris. Per tant, podria demanar hora de revisió al psiquiatre que ha prescrit tant el tractament farmacològic com el psicològic per fer una actualització de la situació del nen.

Soy madre de un niño de 7 años al que hace unos meses, tras hablar con su maestra y comentarnos que existía algún problema con él, nos animó a que consultáramos con un profesional sobre su actitud y comportamiento. Tras la visita, se nos informó de que nuestro hijo podría sufrir el trastorno del TDAH. Puesto que teníamos dudas de que posiblemente se le haya etiquetado muy rápidamente, solicitamos más información a un neurólogo, pero lo que hizo fue recetarme Concerta tras 10 minutos de consulta, sin valorar siquiera si el diagnóstico era o no acertado. Procedí a informarme sobre este trastorno y vi que en muchas ocasiones se interpreta de muchas maneras y hasta se diagnostica erróneamente, ya que puede ser el disfraz de otros problemas más ocultos. Creo que lo que necesito es una visión más amplia y certera sobre lo que mi hijo realmente tiene, si verdaderamente tiene este trastorno y si existen alternativas fiables y efectivas a la medicación.

Tiene usted razón al pensar que es necesario un diagnóstico a fondo, que considere no sólo los síntomas, lo visible, del niño, sino también lo que hay detrás, el conjunto de sus características, lo que el niño está viviendo, sus sensibilidades; todo lo que pueda ser causa del trastorno. Lo aconsejable es llevarlo a un Centro de Salud Mental donde estudien bien el problema y les propongan una pauta de tratamiento amplia, que tenga en cuenta los distintos aspectos de su personalidad y de su evolución.
Si lo desea, puede acudir al Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil (CSMIJ) que le corresponde por distrito. Su pediatra o la escuela del niño sabrán darle la dirección y el teléfono correspondientes. También puede, por supuesto, consultar en el centro privado que usted elija.
Si desea consultar algo más, no dude en escribirnos.

Tinc una filla de 5 anys que cada vegada que li demanem que s’endugui el plat que ha utilitzat a la cuina o que ajudi en alguna cosa de les feines de la casa fa una rebequeria. Què hem de fer, evitar fer-li fer coses? I quan agafa una rebequeria, com l' hem de calmar?

Pel que vostè ens explica, la seva filla té dificultats per acceptar aquestes tasques que li proposen com a manera de col·laborar en les obligacions domèstiques.
Reacciona amb molta ràbia a la frustració que li suposa haver de complir determinades obligacions, que probablement no entén i segur que no li vénen gens de gust. Tenen raó quan es plantegen que l’educació ha d’anar cap aquí: que els fills col·laborin en les tasques casolanes i que les coses es facin entre tots. No fer res de la feina de casa significa quedar-se en una posició regressiva de no aprendre i de fer-se servir, gens útil en el futur dels joves.
Ara bé, pel que fa a la seva filla cal tenir en compte l’edat: és petita i les coses noves es van assumit progressivament: cal donar-li temps, demanar-li una col·laboració progressiva, que de moment pot ser fins i tot intermitent, en el sentit de que ho faci alguns dies, però altres, en què li costi més, de moment encara no ho faci. També cal tenir en compte la manera com li proposem o demanem a la nena aquesta col·laboració. Potser la nena ho sent com una imposició i no com un “fer les coses entre tots”, “posar-hi el seu gra de sorra”, “fer com els pares”. Potser ho sent com una obligació que no sempre pot assumir i en alguns moments pot sentir que la ultrapassa.
Fóra bo que aquest ensenyament fos progressiu, gradual i sense forçar, més basat a motivar a la nena i il·lusionar-la que no pas obligar-la o forçar-la.
Pel que fa a la seva reacció, caldria poder tranquil·litzar-la i ajudar-la a través de la tolerància de vostès a la situació. La rebequeria és, de fet, l’expressió de la manca de recursos per elaborar i acceptar la frustració que sent en aquell moment. Si vostès li ofereixen un model diferent, mostrant-li com són capaços d’aguantar l’ansietat i la ràbia d’ella, estaran mostrant a la nena una fermesa i una manera de fer que ella podrà anar interioritzant progressivament.
Si desitgen algun aclariment, no dubtin a escriure’ns.

M’agradaria saber quins aspectes són importants a treballar amb un nen de 9 anys amb lateralitat creuada (ull esquerre / mà dreta), sense problemes de lectoescriptura però amb dificultats d’atenció, de rendiment escolar i d’estructuració espacial. Gràcies.

Si bé tenim totes les ganes d’aportar alguna cosa per ajudar-los, ens trobem que necessitaríem molta més informació per poder-ho fer. Coses com el caràcter del noi, la manera de ser, les afeccions, els amics, les seves capacitats intel·lectuals i tants altres factors relacionats amb l’aprenentatge i les capacitats socials influeixen en la manera com es reacciona a qualsevol dificultat.
Desitgem afegir que multitud de treballs seriosos demostren que tenir la “lateralitat creuada” no ha de donar necessàriament problemes; de fet, és comuna a molta part de la població, i no li representa cap dificultat.
Per això, creiem que haurien de fer una consulta a un servei de psiquiatria i psicologia de nens i adolescents. Amb totes les dades que els calgui recollir, ells podran dir quina és la manera més adequada d’ajudar el seu fill.
A Catalunya hi ha una xarxa de Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) desplegada a tot el territori. Haurien de preguntar a l’escola del nen o al pediatre quin els correspon a vostès segons la seva adreça. Allà els sabran orientar sobre el que ens pregunten. Evidentment, també poden consultar privadament.
Qualsevol altra cosa que desitgin, no dubtin a tornar-nos a escriure.

Bona tarda, tinc un nen de 7 anys i m'agradaria que m'informessin sobre la lateralitat creuada i els seus possibles tractaments i solucions. Gràcies.

Se sol anomenar lateralitat creuada al fet que el nen tendeixi a usar preferentment, per exemple, la mà esquerra i l’ull i la cama drets, o la mà i l’ull drets i la cama esquerra, o qualsevol altra combinació. Hi ha autors que afirmen que això produeix dificultats en l’organització de l’espai de les persones que ho presenten i, en conseqüència, en l’aprenentatge, especialment en l’àrea del llenguatge. Aquesta manera de pensar estava de moda sobretot fa uns 25 o 30 anys. De tota manera, hi ha professionals que l’han continuat sostenint. D’altra banda, hi ha estudis seriosos que ho rebaten i, de fet, sabem que bona part de la població té lateralitat creuada i això no li presenta cap problema. Fins i tot més, hi ha persones amb lateralitat creuada que són brillants per als idiomes. Així que, al nostre entendre, no es pot parlar de tractament de la lateralitat creuada. Si el nen de 7 anys que vostè ens presenta té algun problema, hauria de fer una consulta a un centre especialitzat per aclarir què li passa. Si necessita alguna cosa més, no dubti a tornar-nos a escriure.

Bona tarda. El mes de febrer farà un any que va morir el meu pare. Va ser una mort sobtada ja que va tenir un atac de cor. Tinc dos fills, de 7 i 4 anys. Ara fa cosa de tres setmanes el nen de 7 anys ha començat a parlar de l'avi. Tot sovint es posa a plorar recordant-lo i diu que el troba molt a faltar. Això es repetia a l’hora d'anar a dormir però ara ja fa 4 o 5 dies que també li passa durant el dia. Suposo que està manifestant el dol, cosa que no va fer en el moment de la mort. Per la seva part, la nena també fa una setmana (potser arran de la conducta del seu germà) que té problemes per dormir, fins al punt que arriba a no agafar el son en tota la nit. Ella no parla directament de l'avi, però crec que també pot ser degut a això mateix. A més, ha adquirit una conducta molt agressiva, arribant a mossegar. Em podeu orientar per tal de superar aquesta situació i recomanar-me bibliografia que parli sobre el dol infantil? Moltíssimes gràcies.

El que vostè descriu fa realment pensar que, prop de l’aniversari de la mort de l’avi, el nen està revivint el dol per la seva pèrdua. A més, està en una edat —els 5-7 anys— en què els nens pregunten i es preocupen per la mort i necessiten fer-ne la seva elaboració. Segurament s’hi afegeixen altres elements, que podrien tenir a veure amb el que s’estigui vivint a la família, amb la manera com han elaborat el dol els adults o amb alguna cosa que el nen està vivint, que potser serà difícil de trobar, que intensifica la seva situació emocional.
El millor seria que fessin una consulta a un psicòleg que pogués conèixer el nen i veure fins a quin punt es tracta d’un dol normal, que evoluciona i va cap a resoldre’s, o si es tracta d’un dol complicat que pot involucrar altres àrees i que podria deixar conseqüències. En aquest cas, el nen potser necessitaria alguna ajuda específica. Podrien fer la consulta al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui segons el seu domicili. El pediatre del nen o l’escola els podran indicar quin és. Naturalment, també poden fer una consulta privada.

Fa uns dies, la meva filla de 8 anys va començar a plorar perquè no volia anar a l’escola. Aquesta és una conducta estranya en ella ja que mai no havia tingut cap problema, al contrari, li encanta anar a escola. Té molts amics i treu bones notes. Els professors estan sorpresos i jo encara més. He parlat llargues estones amb ella i em diu que no li agrada i que no hi vol anar (li he insistit si hi havia cap problema amb algun nen, nena o professor, si l’havien amenaçat o si tenia res a dir-me, però ella m’assegura que no.) Només em sap dir que té un sentiment de pena que no pot evitar i plora molt. Diu que no sap ben bé què li passa. Els professors m’han dit que la resta del dia la passa bé i a casa també es comporta com sempre. Fins i tot he parlat amb les seves amigues i em diuen que està bé, tot i que hi ha estones que està trista i plora. Quan surt de l’escola ens explica què ha fet i fa els deures com sempre. Fins i tot convida amics a jugar a casa. Però quan arriba l’hora d’anar a dormir torna a plorar i a dir el mateix: “No vull anar al cole”. Un altre canvi ha estat que vol deixar de fer patinatge (esport que practica des de fa 2-3 anys i del qual estava enamorada). Diu que se n’ha cansat (quan fa dues setmanes li encantava) El meu marit i jo ja no sabem què més dir ni fer... Estem desesperats perquè no trobem un motiu que expliqui aquest canvi de comportament tant estrany. Coneixem la nostra filla o pensàvem que la coneixíem i ara estem desconcertats. És una persona alegre i amb ganes de fer coses i jugar, i ara aquest canvi...

El que vostè explica fa pensar que la seva filla està travessant, per la raó que sigui, o desencadenat pel motiu que sigui —que el més segur és que ella realment no sàpiga— un període de decaïment, amb elements depressius de fons. L’ajuda de vostès, que estiguin al seu costat, que l’escoltin i que a ella li quedi clara la seva presència incondicional, és enormement important. Ho és que vostès segueixin amb ella encara que la nena no els sàpiga explicar què li passa. Però sembla que ara, a més, necessitaria ajuda especialitzada, o sigui, la consulta a un psicòleg que entengui en funcionament emocional i funcionament humà en general, que faci una exploració completa i que pugui aconsellar-los sobre què cal fer. Pensem que val més fer aquesta consulta abans no s’estableixin cercles viciosos que empitjorin la situació i facin més difícil modificar-la i encarrilar-la. Vostè descriu una nena maca, amb una pila de recursos, que si rep l’ajuda adequada se’n sortirà bé i tirarà endavant tan bé o millor del que ho feia.
Poden fer la consulta al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui per zona. L’escola o el pediatre de la nena els en podrà donar l’adreça i el telèfon. Naturalment, també poden fer la consulta a un centre privat.

Tinc dos nens de 6 i 9 anys. El petit es distreu constantment a classe, no escolta, viu en un altre món, està absent... En, canvi les notes són bones, la mestra diu que per la poca atenció que presta, molt bones, però és incapaç d'escoltar quan expliquen alguna cosa per a tothom. Actualment fa 1r de Primària i fa temps que arrosseguem el problema. Ell n’és conscient i no sap com solucionar-ho, amb la mestra li estem molt a sobre i últimament l’hem pressionat molt i aquests dies ha sortit de l'escola plorant. Jo no sé com fer-ho, i la mestra, tampoc. Tots estem d'acord que no és un problema de rebel·lia... És un bon jan, massa a vegades. La situació la viu amb dolor perquè sap el que passa i no sap com resoldre-ho. A mi em fa molta llàstima veure'l així i no sé com el puc ajudar. La mestra, tampoc. Podeu ajudar-nos?

Pel que ens diu, pot tractar-se d’un nen intel·ligent però amb algun problema de maduració d’alguns aspectes o facetes, que donin com a resultat aquest símptoma: la dificultat de mantenir l’atenció prou estona. Si fos així, s’entén molt bé que el nen ho pateixi i no hi pugui fer res pel seu compte, és a dir, que necessiti ajuda per madurar aquestes funcions. Vostè diu que el nen se n’adona i ho pateix, el descriu conscient del problema i desitjant arreglar-lo encara que no sap com. Tot el que sigui pressionar-lo, renyar-lo o castigar-lo és contraproduent, ja que augmenta el malestar, la preocupació, l’ansietat i el patiment del nen i empitjora la situació, fent que encara sigui menys capaç de concentrar-se. Es tracta de fer una consulta a un psicòleg que, després que vostès li expliquin a fons la situació i els antecedents que calguin, explori el nen i un cop tingui clar quin és el problema pugui orientar-los sobre què cal fer per millorar la situació. El fet que ell se n’adoni i hi pateixi és ja un pas perquè vulgui ser ajudat i hi posi de la seva banda.
La consulta la poden fer al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els toca per districte. Són centres d’assistència pública i gratuïta. Pot preguntar el lloc i el telèfon al pediatre del nen o a l’escola. Naturalment, també poden fer una consulta privada.

Tengo un niño de 7 años, adoptado hace cuatro y hasta hace dos semanas su comportamiento era el de un niño positivo, alegre, todo le parecía bien tanto en casa como en el colegio, pero a la vuelta de las vacaciones de Navidad, el primer día de colegio me llamaron porque no paraba de llorar. Fui a buscarlo, indagué en las causas y no me supo decir qué era lo que le había pasado; este hecho se viene repitiendo con bastante frecuencia y ahora comienza a llorar en el momento de salir de casa y dice que no sabe cuál es la causa. Por favor, me gustaría que nos orientasen, ya que estamos perplejos ante esta situación. A veces pienso que lo tengo muy mimado y que es a causa de esto, pero creo que quiere llamarnos la atención sobre algo. Muchísimas gracias.

Por la manera en que usted nos plantea la situación, parece que se ha dado un cambio drástico y repentino en el estado de ánimo de su hijo, coincidiendo con un período vacacional en el que probablemente ha podido disfrutar más de su familia, su hogar, etc. Probablemente ni él mismo sepa las causas de su malestar, y eso hace que la situación le resulte, si cabe, más angustiosa.
Usted valora que posiblemente el niño les está llamando la atención sobre algo, y es por eso que vale la pena acompañarlo en su desazón, ayudándole a darle sentido a las cosas que está sintiendo y mostrándole que ustedes están allí, comprendiéndole, escuchándolo y ofreciéndole apoyo en ésta y cualquier otra situación que se pueda presentar. Eso puede calmar a su hijo y mostrarle un buen modelo para poder enfrentarse a la angustia que le produce “volver” a separarse de los suyos tras un tiempo tan gratificante como parece haber sido el descanso de Navidad.
De todos modos, si la situación persiste, sería recomendable una consulta a un psicólogo que pudiese valorar, a través de una exploración amplia, qué le está sucediendo a su hijo.
Dicha consulta la pueden realizar en el Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil (CSMIJ) que les corresponda por distrito, o bien optar, si lo prefieren, por una consulta privada.

Tengo un hijo de 6 años recién cumplidos. En el colegio me decían continuamente que tenía un déficit de atención. Lo llevé a Psiquiatría y valoraron que quizá tenía un déficit, pero que no era grave. Es un niño “movido”, pero estoy acostumbrada a que sea así y para mí no es siempre un inconveniente. Pero la falta de atención sí puede serlo, ya que puede disminuir su nivel de aprendizaje. Le han recetado Rubifen 5mg (dos pastillas por la mañana y una antes de comer). Parece que atiende un poco más pero se queja de que le duele la cabeza y tengo la sensación de que lo estamos “drogando”. Nos hace sentir muy mal porqué además probé la medicación para saber que “sentía” él y tuve que sentarme en un banco porque empecé a marearme. Nos han dicho que no hay nada más para la falta de atención. Tampoco sé si realmente necesita esta medicación, ya que en Psiquiatría no dieron tanta importancia al problema. En cambio, el colegio me bombardea continuamente. ¿Alguien me podría ayudar? Me siento fatal y tampoco sé que alternativas tengo. Muchas gracias.

Si en el colegio le dicen que al niño le pasa algo que le dificulta atender y aprender y usted lo nota “movido”, hemos de recomendar que consulte a un psicólogo que haga un estudio psicológico a fondo del niño, con tests y todo lo que sea necesario para orientarse bien sobre qué le sucede, ya que los datos que usted tiene hasta ahora no son suficientes. El hecho de ser movido (inquieto) y que le cueste atender puede deberse a factores muy diversos y cada uno de ellos necesita una forma específica de tratarlo psicológicamente. Lo primero y básico es saber bien y ampliamente en qué consiste el problema del niño y, por tanto, qué es lo que hay que hacer. Usted tiene razón en tener sus dudas acerca de la medicación, ya que es necesario cerciorarse bien de qué sucede, si realmente se necesita medicación y cuál es la indicada. A menudo sucede que una medicación por sí sola no es suficiente para mejorar problemas como el que usted nos explica. Incluso es posible que el niño necesite la ayuda de un tratamiento psicológico.
La consulta pueden hacerla en el Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil (CSMIJ) que les corresponde por distrito. La misma escuela o el pediatra pueden decirles dónde está y darles el teléfono para pedir hora. Por supuesto, también pueden dirigirse a una consulta privada.
Para cualquier otra cosa que deseen consultarnos, no duden en volver a escribir.

Hola, tengo un niño que cumplirá 8 años este mes; a los 5 años empezamos a ver que tenía dificultades para escribir y, más tarde, dificultades para leer. En el colegio estaban de acuerdo conmigo pero me decían que aún era muy pequeño y teníamos que esperar unos años a ver si el problema era de inmadurez y se resolvía con el tiempo. Le explico un poco los síntomas: escribía las letras y los números a la inversa, a veces una letra, otras la palabra entera, otras escribía de derecha a izquierda, cuando leía le pasaba lo mismo: en lugar de leer “la” decía “al”, cambiaba sílabas, juntaba las palabras de una frase o las separaba por cualquier sitio, tanto si escribía como si leía, todo esto a un ritmo muy lento sin entender nada de lo que leía. A los 6 años lo llevé al optometrista para descartar una lateralidad cruzada, me dijeron que era diestro pero que tenía la izquierda muy presente, estuvo haciendo unos ejercicios hasta que nos dijeron que había mejorado; cuando empezó 2.º de Primaria lo empecé a llevar a una pedagoga un día a la semana: todavía acude y cada día lee un poco en casa, ha mejorado bastante pero tiene el nivel de lectura de un niño de P-5. Le cuesta mucho y se frustra. El psicólogo del colegio dice que tiene síntomas disléxicos, pero él trata a los niños a partir de 3.º. Yo estoy muy preocupada y veo que necesita más ayuda. Mi pregunta es si ustedes pueden hacer una valoración a mi hijo, para saber si es dislexia o no, si lo pueden tratar o si me pueden sugerir algún psicopedagogo cerca de mi domicilio que pueda tratarlo. Muchas gracias, espero su respuesta. Atentamente.

Tiene usted razón en querer realizar esta consulta sin perder tiempo. Sí, señora, nosotros podemos hacer un estudio a fondo del problema de su hijo para llegar a un diagnóstico y a una orientación sobre lo que es necesario hacer. En nuestra web encontrará el teléfono para pedir hora. En principio también podemos ocuparnos del tratamiento o de indicar un profesional adecuado para realizarlo, pero esto se debería hablar una vez realizada la exploración, cuando se tenga claro qué debe hacerse.
También pueden ustedes consultar en el Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil (CSMIJ) que les corresponda por distrito. Estos centros son sectorizados, públicos y a cargo de la Seguridad Social. La escuela o el pediatra les podrán dar la dirección y el teléfono para pedir hora. De todos modos, si desea consultar en nuestro centro, la atenderemos con mucho gusto. Y para cualquier otra cosa que desee consultarnos, no dude en volver a escribir.

Mi hijo de 12 años, tiene problemas en el cole, problemas de conducta: no admite nunca la culpa, siempre es culpa de los demás, no puedes hablar con él ya que manipula la situación para llevarte al enfrentamiento y siempre acaba ganando. Niega tener cualquier problema; llora cuando le riñes; cuando no hace lo que quiere; no reconoce quien manda y su palabra ha de ser la última. La verdad, es muy difícil el día a día.

Por lo que usted nos dice, sería conveniente que hicieran una consulta al CSMIJ (Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil) que corresponda a su distrito. El colegio de su hijo o el pediatra les podrán dar la dirección y el teléfono para pedir hora. Por supuesto, también pueden dirigirse a una consulta privada.
Creemos que la situación que usted describe, que quizá ya lleva un cierto tiempo de evolución, requiere ser atendida pronto, ya que sugiere problemas en la relación del muchacho con los demás y también entre ustedes y el riesgo (si no se ha establecido ya) de círculo vicioso que empeore progresivamente las cosas. La consulta debería aclarar el fondo de la situación y debería aportar orientaciones (y quizá también tratamiento psicológico) que mejoren la evolución.

Tinc una nena de cinc anys que es diu Judith. Sempre va amb la seva millor amiga a l'escola, a les activitats extraescolars, van a jugar una a casa de l'altra, però des d'un temps cap a aquí, aquesta amiga la “maltracta”, tant física com psíquicament; per exemple, la Judith està fent pipí i ve aquesta nena i li diu: “Surt del lavabo que primer faig pipí jo i després tu” i la treu a empentes, o bé, per exemple, li pren el berenar, o la mossega. Nosaltres li hem dit que no s'ho deixi fer i que es defensi amb un bon atac. Ja sé que no és la solució, però ella ens diu que és la seva millor amiga, que no n'hi ha per tant; ho veu quasi normal i d’aquí no la traiem. Pensem que depèn molt d’aquesta nena i no sabem què fer. Que ens podríeu ajudar? Moltes gràcies per l’atenció.

Pel que vostè explica és evident que la Judith ha establert una forta relació de dependència de la seva amiga. En aquestes formes de relació les dues persones implicades hi participen amb aspectes del seu propi caràcter i de la seva personalitat. En la de la Judith i la seva amiga hi intervenen, evidentment, les característiques de personalitat de l’amiga, però també les de la Judith, que la porten fins i tot a acceptar aquest maltractament. La dependència excessiva no li permet fer crítica de la situació ni trobar formes de resoldre-la per ella mateixa. Tot i que no ens ho diu, podria ser que, per aquesta amistat, la Judith s’hagi anat allunyant d’altres nenes amb qui el tracte podria haver estat més igualitari, fet que fa que encara s’uneixi més a “l’amiga”. Pensem que seria útil que professionals especialitzats poguessin estudiar a fons aquesta situació i els ajudessin —fent equip amb l’escola— a fer que la seva filla modifiqués la seva manera de relacionar-se, pogués ampliar el cercle d’amistats i no hagués d’aguantar de ningú cap situació de maltractament.
Pot consultar al Centre de Salut Infanto-Juvenil que li correspon per zona de residència; el pediatre o bé l’escola li’n sabran donar l’adreça. Naturalment, també pot consultar en un centre privat.
Per a qualsevol aclariment que desitgi, no dubti a tornar a escriure.

Hola. Somos unos padres que tenemos un problema con nuestra hija de siete años. Desde principio de curso ha tenido muchas dificultades en clase. Al principio pensábamos que era porque ha habido un cambio de niños de clase y ella no se adaptaba. Luego, porque la maestra se puso enferma y la sustituta no conseguía controlar la clase. Como eso les ocurría a muchos más niños de la clase, no le dábamos más importancia. Hasta que ya hemos visto otro problema mucho peor. Resulta que se han hecho grupitos y las niñas que hasta ahora iban con nuestra hija se han juntado con otra niña y dejan a la mía de lado. Hasta aquí es algo “normal” y “cosa de niños”. Pero a medida que hemos sabido más cosas, nos preocupamos cada vez más: no es que la dejen de lado, es que se burlan de ella continuamente. Como es la más pequeña de estatura, la rodean entre todas y se burlan de ella hasta que se marcha. Hasta tal punto es descarada la cosa que varios de los otros padres nos han preguntado, preocupados, si sabíamos lo que estaba pasando y cada uno de ellos nos da un detalle, una historia de acoso a nuestra hija. Ya hemos hablado con la profesora de la niña y durante un tiempo pareció arreglarse el problema, sólo para volver ahora con más fuerza. Hemos vuelto a hablar y ahora le quitan importancia y explican que a la niña la ven bien en clase y no se queja. Insistimos e insistiremos en el colegio para que vigilen y traten el problema, pero otra cuestión nos preocupa ahora todavía más. A principios de curso apuntamos a la niña a unas colonias de quince días en verano para aprender inglés y ella está muy ilusionada con ellas. Pero resulta que a las colonias también irá la niña que está promoviendo el acoso. Y la amiga con la que iba a ir ahora está siguiendo a la acosadora, le ríe las gracias e ignora a mi hija. Por un lado, nos sabe mal que se pierda las colonias por algo que no es culpa suya y no queremos que se sienta castigada. Pero, por otro, no nos atrevemos a enviarla a quince días de tortura. ¿Hacemos bien en no enviarla de colonias y buscar alternativas?

A esta edad, en caso de duda, como lo que les está sucediendo a ustedes, es mejor que la niña no vaya a las colonias. Mas aún cuando las niñas que la han tomado con la de ustedes estarán también en ellas. Antes sería necesario explorar bien la situación, aclarar qué está sucediendo y resolverlo. Por lo que cuentan parece que, claramente, hay una situación de relación entre las niñas en la que su hija recibe la peor parte y en la que la escuela debería intervenir. Por otro lado, sería necesaria una consulta acerca de su hija, para conocer su carácter, sus tendencias y reacciones, las formas en que se relaciona, las dificultades que pueda tener, para llegar a entender lo que ha vivido y las razones por las que le cuesta defenderse. Este estudio podría además ser importante para orientarse en relación al futuro de la niña en cualquier situación de dificultad. Por supuesto, también estaría bien que se consultara por las otras niñas, por lo menos las promotoras del acoso, pero esto no está en nuestra mano resolverlo.
Para el estudio, les aconsejamos que se dirijan al Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil (CSMIJ) que les corresponda por distrito. La misma escuela o su pediatra les podrán dar la dirección y el número de teléfono. Naturalmente, también pueden dirigirse a una consulta privada de psicología.
Si desean consultar algo más, no duden en volver a escribirnos.

Tinc un fill de 6 anys que després de controlar satisfactòriament els esfínters als 2 anys, va començar a escapar-se-li la caca als 5; vaig consultar el psicòleg del cole, em va aconsellar estar més per ell, fer que es netegés els calçotets i que aquest fet tingués un cost per a ell, que no sonés a càstig. Primer no va funcionar, però desprès semblava que sí. Des de fa quatre setmanes que torna a passar-li, acompanyat d'una relació mes tensa amb mi, la mare. Tot i que intento apropar-m’hi, no hi ha manera, no aconsegueixo saber què li passa. Em podeu orientar? Gràcies.

Amb la trajectòria que vostè explica, seria aconsellable no esperar més a fer una consulta al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) que els correspongui segons el lloc del seu domicili. Es tractaria d’aclarir la situació subjacent a aquest símptoma, o sigui, s’hauria de fer una exploració psicològica del nen i de la seva relació amb l’entorn per tenir més clar què està passant. Vostè mateixa nota canvis, no solament en el control d’esfínters, sinó també en la relació amb vostè, que deuen tenir a veure amb les vivències per les quals ell està passant en aquests moments. Ja es veu que encara que el símptoma remeti en alguns períodes, en el fons la situació està latent i es pot tornar a manifestar en qualsevol moment. Caldria també valorar l’orientació terapèutica a seguir. L’escola o el pediatre els podran donar l’adreça del CSMIJ. Naturalment, també poden adreçar-se a una consulta privada.
Si desitgen algun aclariment, no dubtin a tornar-nos a escriure.

Mi hijo de 9 años le quiso gastar una broma a un compañero: le quitó las zapatillas de deporte y el compañero no pudo hacer deporte ese día. Él hizo deporte con las zapatillas del otro. Después, al hablar con él, decía que no confiábamos en él, que las zapatillas eran suyas, etc. Yo, su madre, confiaba plenamente en él, pero después las profesoras averiguaron que el niño había mentido. Más tarde, la profesora puso una nota en su agenda para mí, en la que decía que ya todo estaba aclarado, que el niño había querido gastar una broma pero que luego todo se fue complicando. Al preguntarle por qué no me dijo la verdad, el contestó que “como sabía que lo íbamos a castigar le daba miedo”. ¿Qué debo hacer yo ahora? ¿Castigarlo? ¿Reñirlo? No sé qué hacer. Gracias por su atención.

Por lo que usted dice, parece que ésta es la primera vez que sucede una cosa así, la primera en que su hijo toma un objeto de un compañero, mintiendo y diciendo que se trata de una broma. Si es así, lo mejor sería que lo pudieran hablar (él y usted o él y su padre, el que tenga más capacidad para conversar con el hijo), lo pudieran escuchar y le pudieran expresar su preocupación por el tipo de “broma”, por la mentira, por el malestar que le hizo pasar al compañero… Se trataría de conseguir una conversación lo más distendida posible, en la que le aclararan que no lo quieren reñir, y mucho menos castigar, y que realmente creen que no quería hacerle daño al compañero. Reñirlo o castigarlo no serviría más que para disminuir la confianza de su hijo en ustedes y, por lo tanto, sería negativo, pero tratar de conversar amistosamente puede, por el contrario, ampliar la confianza y facilitar conversaciones posteriores, que si se pueden llevar bien serán posibles incluso en situaciones difíciles.
En caso de que se repitiera una situación parecida, las medidas a tomar creemos que deberían ser muy distintas, pero nunca en la línea de la recriminación o el castigo que son siempre negativos en la relación entre padres e hijos, sino en la de averiguar qué le sucede a su hijo, cuál es el problema que lo empuja a una conducta de este tipo. Se trataría de realizar una consulta psicológica. Si algo parecido se repitiera, vuélvanos a escribir.

Mi hija padece “mutismo selectivo”; al menos, eso es lo que creemos. Todo empezó cuando tenía 3 años y comenzó a ir al cole. Ahora tiene 10 y desde la escuela se ha conseguido que participe en su clase de manera normal, pero fuera de esta aula su comportamiento sigue siendo no participar ni hablar. ¿Cómo podemos seguir ayudándola?

El síntoma al que generalmente se llama “mutismo selectivo” puede corresponder a niños muy distintos unos de otros: puede tratarse de niños vergonzosos, a los que les cuesta hablar cuando no conocen a las personas; en el otro extremo, puede tratarse de un “bloqueo”, aunque también existen muchas otras posibilidades… Más que el síntoma, de todos modos, lo más importante es el conjunto de la personalidad del niño, es decir, las cosas que suceden en su fondo, sus formas de vivir las situaciones y de reaccionar, la ansiedad que pueda padecer, la estructura de su personalidad, sus emociones, su inteligencia…
En el caso de su hija, hay que tomar muy en serio que hace siete años que se mantiene el síntoma, aunque se haya atenuado cuando ella está en su aula. Por todo esto debemos aconsejarle una consulta psicológica que permita llegar a un diagnóstico amplio y completo, en el que se aclaren las distintas facetas del problema y se llegue a la orientación terapéutica necesaria para resolverlo. Hay que pensar que la niña puede necesitar tratamiento psicológico.
Si lo desean, pueden consultar en el Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil (CSMIJ) que le corresponda por zona. La misma escuela podrá darle el teléfono para pedir la hora. Por supuesto, pueden también realizar una consulta privada.
Si desean alguna aclaración, no duden en volvernos a escribir.

Tinc una filla de 8 anys i una de 6. Fa uns mesos se’ns va morir un hàmster i van plorar molt. Estaven molt tristes i en vam anar a comprar un altre. Suposo que relacionat amb això, des de fa uns dies la petita, a l’hora d’anar a dormir, de vegades es posa a plorar i ens diu que no es vol morir. Nosaltres no som creients i no li volem dir que anirem al cel; els dic que jo tampoc no em vull morir, que falta molt de temps, però no es queda tranquil·la. Quan em pregunten si tornarem a néixer els dic que crec que no, però que no ho sé perquè mai no m’he mort, però continuen intranquil·les. Com se’ls ha de plantejar el tema de la mort? Gràcies.

La nostra impressió és que vostè ho encara molt bé: els diu les coses tal com les pensa, sense crear més neguits ni inquietuds de les que ja hi ha. Diríem que hauria de continuar en aquesta línia. El que passa és que no es pot esperar que les seves filles, ni ningú, arribin a pair i a encaixar la qüestió de la mort ràpidament. És un dels temes i angúnies difícils de superar per part de tothom. Cadascú s’ho planteja a la seva manera i alguns opten per negar-ne la importància i dir que no els fa res. Però, de fet, tothom necessita un temps per assumir-ho i, en realitat, és una qüestió que queda plantejada per a tota la vida, encara que de maneres diferents en les diverses etapes. Pensem que vostè ja va ben encaminada, però que haurà de seguir parlant-ho amb les filles i continuar acompanyant-les durant molt de temps, fins que elles hagin desenvolupat un criteri propi i ho puguin assimilar com allò que és: una de les dificultats d’aquesta vida.

La meva filla de 5 anys, quan repassem el dictat que li posen cada setmana, he observat que té dificultats a l’hora d’estudiar-lo. Hi ha una manca d’interès o bé d’atenció que fa que es distregui molt. Quan li faig copiar 10 vegades la paraula perquè se l’aprengui, és normal que després torni a fer-la malament? És cert que jo li marco el ritme a l’hora de fer els deures i penso que potser no és bo. Potser hauria de buscar ella la manera millor d’estudiar. A què pot ser deguda aquesta dificultat a l’hora d’escriure?

Generalment, l’edat d’aprendre a llegir i escriure es considera que són els 6 anys, primer de primària. Per tant, la seva filla encara és petita i potser no s’ha interessat gaire per aquests aprenentatges. No tots els nens s’hi interessen a la mateixa edat. En general, als 5 anys, l’escola els hi va introduint, però sense posar-hi gaire exigència; més aviat com un joc o quelcom que pot ser divertit. Si la manera de fer-ho fos massa exigent i poc atractiva, el problema podria ser fer-li avorrir la lectura i l’escriptura i això després es fa difícil de canviar. Això sí que seria un problema. Val més seguir tant com sigui possible el ritme d’ella, interessar-la, fer-li atractiu l’aprenentatge, donar-li temps, buscar tècniques que l’estimulin, encara que ho aprengui una mica més tard.
Vostè té la sospita que li marca massa el ritme i potser aquest és un punt fonamental: l’excés de pressió, d’ exigència. Com que no hi ha cap retard en el temps, convindria oferir-li suport, estímul i valoració.
Li recomanaríem que en parlés amb l’escola per obtenir el parer i l’orientació d’ells. Si vol, també pot consultar-ho al CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) que li correspongui per districte. Són centres públics i gratuïts. Tant el pediatre com la mestra li’n podran donar l’adreça i el telèfon.
Si ho desitja, ens pot tornar a escriure sense cap problema.

Hola, tinc una filla de 5 anys i un nen de 3. Ens van cridar de l’escola per fer-nos saber que la de 5 anys tenia problemes de concentració i que no posseïa el nivell de lectura ni d’escriptura que tenien els altres, que es distreu per tot, com si volgués controlar tot el que passa al seu voltant, i que en els seus dibuixos es veu que la nena prem molt el llapis. Estem angoixats ja que la professora va dir que si no canvia hauríem de consultar-ho amb algun especialista. La meva pregunta és que a partir de quina edat m’haig de preocupar pel tema de la lectura i l’escriptura.

Consultar un especialista no és greu. La consulta en si mateixa no ens indica encara res, no és signe de gravetat. També, en general, es consulta regularment el pediatra, per exemple. La consulta seria per aclarir què passa i per orientar-se sobre com enfocar-ho per millorar la situació.

L’edat d’aprendre a llegir i escriure és cap als 6 anys, al primer curs de primària, potser amb una introducció prèvia a P-5. Però la professora deu notar coses —potser la dificultat de concentrar-se de la nena— que li fan pensar que és millor no tardar a consultar per tal d’anar orientats des d’ara i fer el que calgui per ajudar la nena. Ens semblaria una bona idea fer cas de la professora.

Tinc una filla de 6 anys que des de fa temps fa uns moviments una mica especials. En moments d’emoció o situacions imprevistes (generalment coses bones, com obrir un regal, participar en un joc col·lectiu, mirar pel·lícules...) mou espasmòdicament les mans. Darrerament, aquests moviments s'han accentuat molt i ja impliquen estiraments del coll i certes gesticulacions facials. A l’escola m’han aconsellat que ho consulti, encara que la nena no té cap problema a nivell escolar, al contrari, m’han dit que va molt bé en els estudis, que té un comportament exemplar i que la relació amb els companys és molt bona. Només fa aquestes gesticulacions quan a l’escola fan activitats noves i que no són les de rutina, i a casa en les situacions que deia abans. La veritat és que és una nena molt maca i que no dóna cap problema ni a casa ni a l’escola. Els pares pensem que és una manera que té de manifestar els nervis que passa davant d’una situació desconeguda o emocionant. Voldríem saber què cal fer i on creieu que ens hem de dirigir.

La primera impressió que ens causa la seva pregunta és que sí, que convindria que ho consultessin. Perquè el que ens diu suggereix que hi ha estats emocionals que afecten la nena amb intensitat i potser sense que ella mateixa se n’adoni. Vostès veuen que passa “nervis”, o sigui tensió i ansietat, i amb tota seguretat és molt bona cosa que se n’adonin, ja que vol dir que l’observen, que la coneixen bé i, per tant, la podran ajudar millor. El fet que vagi bé en els estudis i en el comportament tant a casa com a l’escola és, en principi, una dada favorable. Però també ens fa pensar que, per exemple, ella podria necessitar portar-se de manera exemplar en tots els àmbits —pares, companys, escola— i que aguanta un fons d’ansietat que es manifesta en determinades situacions amb aquests moviments. Aleshores, situacions que semblaria que no l’haurien d’afectar, o no l’haurien d’afectar tant, d’alguna manera la sobrepassen i es desborden sense trobar una millor via d’expressió. Els moviments que vostès refereixen serien la manera de descarregar la tensió que acumula. Al cap i a la fi, vostès fan notar que és tant davant de novetats com davant d’alegries o moments emocionals diversos, fet que suggereix que tots ells d’una manera o altra la posen a prova i l’afecten d’una manera que li impedeix elaborar-ho millor. Els suggerim que ho consultin al CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) que els correspongui per districte. Aquests centres són públics i gratuïts. El pediatre o l’escola els en poden donar l’adreça i el telèfon. Si ho desitgen, ens poden tornar a escriure.

Tinc un nen de 7 anys, i en realitat no és que cregui que tingui un problema greu, però li costa molt expressar els seus sentiments, generalment quan li passa alguna cosa. A força de jugar amb preguntes, i jugant amb ell li he anat traient fins ara, però és clar, ara cada vegada la cosa és més difícil, es fa gran. Jo crec que sent gelosia del seu germà de 4 anys, i tot el dia l'està punxant per qualsevol cosa, el mortifica. Hem parlat amb ell, li hem explicat, l'hem castigat, generalment li faig copiar la malifeta, però darrerament, està molt alterat, crida per tot, s'enfada, tot li molesta; respon bastant bé als càstigs, però l’actitud conciliadora li dura poc. Ara, a més, està poc motivat per estudiar, no sé què li passa, ell diu que ja s'ho sap, però abans anava a la seva habitació tot sol i feia els deures de bon humor, i ara està apàtic; no infeliç, però no està igual. He de preocupar-me?

Sembla desprendre’s de la seva pregunta que de preocupada pel nen ja n’està, cosa ben natural veient que pateix, està apàtic i es mostra infeliç. Pel que ha parlat amb ell, vostè ha deduït que la causa és la gelosia, però probablement les causes siguin múltiples, sense que el nen mateix en sigui totalment conscient. Ell, anant a l’habitació i fent els deures tot sol, donava la impressió d’una autonomia que no tenia tan assolida com semblava. Cal remarcar que no és habitual que els nens de 7 anys en tinguin tanta, d’autonomia; a aquesta edat sempre és preferible que estudiar i els deures siguin una activitat en la qual se l’acompanyi, per la qual se l’interessi, en què ell vegi un estímul, no pas una obligació. El mateix pel que fa als problemes amb el germanet; els càstigs no faran més que augmentar el sentiment d’infelicitat i de ser dolent per part del nen, tot i que sembli que ell sap el que fa quan molesta el germà. Més i tot: els càstigs augmenten també el sentiment de gelosia, d’inadequació, d’haver perdut l’estima dels pares, i així successivament. Si hi ha un problema de gelosia, caldria que vostè l’ajudés a sentir-se estimat i cuidat, a la vegada que el separés del menut, impedint així que el molesti i mortifiqui. Quan un nen fa patir el germanet després se sent malament, dolent, culpable, cosa que no fa més que estimular la inquietud, el malestar i el sentiment que no l’estimaran, i el porten a estar més gelós i a sentir-se més infeliç.
De tota manera, si tot i fer costat al seu fill gran la situació persisteix, li aconsellem que ho consulti, perquè un psicòleg el pugui conèixer i mirar d’entendre quin és el fons de la qüestió per veure com ajudar-lo. Pot adreçar-se al CSMIJ (Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil) que li correspongui per districte. El pediatre, o bé l’escola, li’n sabran donar la referència.

Adolescència

Tenim 4 fills: una noia de 23 anys i tres nois de 14, 12 i 7 anys. El de 14 anys sempre s'ha mostrat molt gelós envers els dos més petits, sobretot respecte del de 12 anys. Ara, fa 3r d'ESO, remuga per tot, diu que només veiem les gràcies de l'altre i contínuament ens planta cara, fins a arribar a la mala educació (una família que és un desastre, sempre us baralleu, etc). Les baralles no són més que les discussions normals (suposo) d'una parella enfeinada, que gairebé no es veu i que intenta arribar on gairebé no pot. No ens diu clar on va, ni amb qui. Hem provat de parlar, renyar, explicar, oferir ajuda si té qualsevol problema, reafirmar que sempre ens té al seu costat, acompanyar-lo, anar-lo a recollir, fer el que ens demana (no sempre ho demana, més aviat ho exigeix) si podem i no és res de l'altre món: quedar-se un cap de setmana a casa amb la germana gran, mentre la resta anem a la muntanya. La situació explicada així ens sembla la normal en un noi de 14 anys. També està una mica gras i això li suposa avergonyir-se, creiem, però no fa res per arreglar-ho, ja que menja amb molt d’afany, com ansiós. Però veiem que ell pateix i nosaltres també, i ens fa la sensació que ens va tancant les portes al seu voltant. A l'institut i amb els companys, amics i coneguts és el més encantador del món. Salutacions i moltes gràcies.

Vostè ens descriu part de l’ambient de casa seva, sobretot relacionat amb el fill de 14 anys, però no ens formula cap pregunta; per tant, li comentarem una mica la impressió que ens fa.
Semblaria que aquest xicot, en plena adolescència, i mogut pels sentiments que sigui —potser, com vostè diu, gelosia— està posant-los les coses difícils tot i que, segons el seu relat, vostès tenen força paciència i el noi força qualitats i possibilitats.
D’altra banda, aquestes dificultats ens donen la mesura del malestar i el patiment del noi, que es manifesta així perquè no sap fer-ho d’altra manera. El risc que hi veiem és que, a les relacions, es fixin uns cercles viciosos que ja es comencen a entreveure. Un tendeix a pensar que aquí caldria una consulta amb un psiquiatre o psicòleg especialitzat en adolescents, per tal de parlar aquesta situació detingudament amb els pares i amb el noi, i arribar a trobar les intervencions necessàries perquè les coses puguin millorar.

El meu fill, de 15 anys acabats de fer, té un bon expedient acadèmic i llegeix moltíssim, però sempre fa moltes faltes d'ortografia. La seva professora de català ens va comentar que potser tenia un problema de “lateralitat creuada” (?) i que potser aquí ens podríeu ajudar, amb un diagnòstic. Caldria demanar una visita? Com? On? Queda cobert per la Seguretat Social? Us sembla millor que ens adrecem a un altre lloc? Moltes gràcies.

Pel que ens diu, el seu fill podria tenir algun problema d’aprenentatge de l’escriptura de tipus dislèxic, però tal i com vostè ja apunta caldria saber més al respecte i fer una exploració global del noi. Pot consultar al Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ) que li pertoqui segons la zona de residència. Els CSMIJ són centres públics, finançats per l’Institut Català de la Salut. El metge de capçalera o l’escola sabran donar-li l’adreça del que els correspon segons el lloc on viuen. També pot consultar a algun centre privat. Si desitja fer-ho a la nostra Fundació, en trobarà el número de telèfon a la pàgina web.
Si necessita alguna cosa més, no dubti a escriure’ns.

Tengo una hija de 13 años con muchos miedos. Cuando empezó el curso escolar, 2.º de ESO, empezó a encontrarse mal, con dolores de barriga; cuando conseguí saber lo que le pasaba, me explicó que tenía miedo de ir al instituto, de que alguien la pegara. Es una niña que va muy bien en los estudios, es muy extrovertida y enseguida hace amistad. Cuando parecía que esto se iba olvidando, ha tenido la mala suerte de que ha sufrido un intento de atraco: unas niñas que no eran del instituto le quisieron quitar el móvil, en la puerta del centro. Ahora se encuentra en una situación en la que no sé como ayudarla, sus miedos son cada vez mayores. No quiere salir sola, cuando me lo pide la voy a buscar pero no sé si ésta es la mejor solución. Me gustaría me dieran su opinión.

Por lo que usted nos dice, su hija lo pasa muy mal debido a temores y ansiedad que seguramente van con ella desde hace mucho tiempo; durante un período, al inicio del curso con todas sus novedades, se habían exacerbado, y más recientemente sólo le ha faltado el susto del intento de atraco para agravar su situación y que ella se sienta aún peor. Todo esto sugiere que se trata de una situación emocional de fondo, algo de su personalidad que se agrava si vive situaciones traumáticas o inquietantes para ella. Se trata de un problema que debería estudiarse bien. Por ello, sería recomendable realizar una consulta profesional psicológica o psiquiátrica, que ayudara a aclarar el trasfondo emocional, de personalidad, de los miedos de su hija y, a partir de ahí, poderlos tratar y resolver de la manera más adecuada. Para ello pueden acudir al Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil (CSMIJ) que le corresponda por distrito. Su pediatra o la escuela de la niña sabrán darle la dirección y el teléfono correspondientes. También puede, por supuesto, consultar en un centro privado.
Si desea algo más, no dude en volvernos a escribir.

Tengo una hija de 13 años con muchos miedos. Cuando empezó el curso escolar, 2.º de ESO, empezó a encontrarse mal, con dolores de barriga; cuando conseguí saber lo que le pasaba, me explicó que tenía miedo de ir al instituto, de que alguien la pegara. Es una niña que va muy bien en los estudios, es muy extrovertida y enseguida hace amistad. Cuando parecía que esto se iba olvidando, ha tenido la mala suerte de que ha sufrido un intento de atraco: unas niñas que no eran del instituto le quisieron quitar el móvil, en la puerta del centro. Ahora se encuentra en una situación en la que no sé como ayudarla, sus miedos son cada vez mayores. No quiere salir sola, cuando me lo pide la voy a buscar pero no sé si ésta es la mejor solución. Me gustaría me dieran su opinión.

Pel que vostè explica, podrien proposar a la seva filla una consulta a un psicòleg. Ens sembla l’opció a recomanar. Una persona de fora de casa i especialitzada sabrà ajudar-la a revisar la seva situació i aclarir-se. Però és clar, tenint 15 anys dependrà d’ella que aquesta consulta es faci. A la noia se li pot recordar que una consulta és de moment només un pas per arribar a saber què passa. No indica que després s’hagi de fer res més, ni tampoc no ho descarta. Tot serà en funció del que vagi passant i del que ella —i vostès— vagin decidint.

Com ja deu saber, pot adreçar-se al CSMIJ que li pertoca per zona; el metge o bé l’escola li’n donaran l’adreça. Naturalment, també pot consultar privadament.
Si necessita alguna cosa més, no dubti a tornar a escriure.

Tengo una hija de 13 años con muchos miedos. Cuando empezó el curso escolar, 2.º de ESO, empezó a encontrarse mal, con dolores de barriga; cuando conseguí saber lo que le pasaba, me explicó que tenía miedo de ir al instituto, de que alguien la pegara. Es una niña que va muy bien en los estudios, es muy extrovertida y enseguida hace amistad. Cuando parecía que esto se iba olvidando, ha tenido la mala suerte de que ha sufrido un intento de atraco: unas niñas que no eran del instituto le quisieron quitar el móvil, en la puerta del centro. Ahora se encuentra en una situación en la que no sé como ayudarla, sus miedos son cada vez mayores. No quiere salir sola, cuando me lo pide la voy a buscar pero no sé si ésta es la mejor solución. Me gustaría me dieran su opinión.

Pel que vostè explica, podrien proposar a la seva filla una consulta a un psicòleg. Ens sembla l’opció a recomanar. Una persona de fora de casa i especialitzada sabrà ajudar-la a revisar la seva situació i aclarir-se. Però és clar, tenint 15 anys dependrà d’ella que aquesta consulta es faci. A la noia se li pot recordar que una consulta és de moment només un pas per arribar a saber què passa. No indica que després s’hagi de fer res més, ni tampoc no ho descarta. Tot serà en funció del que vagi passant i del que ella —i vostès— vagin decidint.

Com ja deu saber, pot adreçar-se al CSMIJ que li pertoca per zona; el metge o bé l’escola li’n donaran l’adreça. Naturalment, també pot consultar privadament.
Si necessita alguna cosa més, no dubti a tornar a escriure.

Hola. Sóc una noia de 19 anys i estic estudiant el segon any de carrera. Fa anys que penso que podria tenir dislèxia, però pel meu bon rendiment acadèmic mai no he fet gaire cas del problema. Darrerament he notat que tinc més problemes a l'hora d'estudiar i voldria saber com puc contactar amb algun professional per fer les proves per determinar si realment tinc dislèxia i, si aquest fos el cas, com ho puc tractar. Gràcies.

Els problemes de tipus dislèxic poden tenir una gravetat molt variada, des de petites dificultats que entorpeixen poc fins a ser molt invalidants. Pel que expliques, a tu fins ara t’ha entrebancat poc. Però és cert que, justament en aquests casos, de vegades la consulta es fa ja de gran, o de no tan petit, i de fet, a totes les edats, si cal, es poden fer coses per millorar-ho. La idea de fer una consulta ens sembla molt raonable.
Per contactar amb un professional que conegui la qüestió de la dislèxia creiem que seria millor que ho fessis en un servei per a nens i adolescents, que en general coneixen més a fons aquest problema que els que atenen adults. El que passa és que els serveis públics per a adolescents atenen fins als 18 anys. A la nostra Fundació això es podria resoldre perquè tenim consulta privada; per tant, si vols, pots demanar hora per a aquesta consulta trucant al número que figura a la nostra web. Altres possibilitats són dirigir-te a una altra consulta psicològica privada o consultar al Centre de Salut Mental per Adults (CSMA) que et correspongui segons el lloc on visquis, i a veure què te’n diuen. El teu metge et podria donar l’adreça i el telèfon del que et correspon.
Desitgem que et vagi molt bé en l’elecció que facis i qualsevol cosa que necessitis, no dubtis a tornar-nos a escriure.

Adopcions

Per què és obligatori obtenir el Certificat d’Idoneïtat per poder adoptar?

L’adopció és una mesura que té com a finalitat oferir una família a nens que estan en situació de desemparament. Sovint, degut a les circumstàncies del seu passat, els nens adoptats presenten dificultats de personalitat o per vincular-se. Cal garantir que els adults que els adoptin, els seus futurs pares, tinguin els recursos necessaris per fer front a la seva criança i educació. I també que tinguin les capacitats emocionals suficients per realment afillar-se’ls. A la vegada, en el procés cap a la idoneïtat, els professionals subministren informació i suport als futurs pares per ajudar-los a valorar l’adequació del seu projecte, així com els recursos amb què compten per afrontar-lo amb èxit. No es pot córrer el risc que els menuts hagin de tornar a viure situacions d’inestabilitat.

Tenim un fill de 10 mesos que vam adoptar fa un mes. Fins aleshores havia viscut sempre en una institució. El procés d’adaptació va molt bé. Quan és adequat que vagi a la llar d’infants?

Com sabem, la llar d’infants és una necessitat de les famílies, no dels infants. Aquests poden fer totes les experiències que farien en el medi escolar amb la família, amb un suport i un acompanyament més específics per a ells, situació que els ajudarà a sentir-se més segurs.
Algunes vegades als pares els és imprescindible que algú tingui cura del bebè, tot i que sigui tan petit, i no tenen altra elecció que la llar d’infants. En general, sempre recomanem que sigui com més tard millor: mai abans que el menut sigui capaç de fer entendre les seves necessitats i els seus desigs a algú que no és de la família, senyal que podrà comunicar-los a l’educadora de la llar d’infants.
En el cas d’un nen adoptat, és important que se li doni prou temps per reconèixer els seus pares com a tals, poder-s’hi vincular consistentment i també orientar-se en la quotidianitat de la seva nova vida. Caldria que els pares —en cas de necessitat, amb l’ajut d’un altre adult que conegui bé el nen— se n’ocupessin directament tot el temps necessari de manera que pugui sentir-se segur de la relació amb ells abans no hagin de deixar-lo en un altre medi, i més sabent que li pot recordar al nen la institució on vivia abans. De tota manera, quan hagi d’anar a la llar d’infants, s’hauria de considerar també el nombre de nens que hi ha a la classe, la quantitat d’hores que hi ha d’anar i la possibilitat de fer un període d’adaptació progressiva abans de prendre una decisió.

Acabamos de adoptar a una niña (de 1 año de edad) y nuestra otra hija, biológica, de 3 años, se niega hacer las actividades extraescolares que venía realizando (Música y Kumon). ¿Qué sería más conveniente, “forzarla” a que las haga o, por el contrario, es mejor que las deje por una temporada? Atentamente

La llegada de un nuevo hijo al hogar suele generar inquietud y malestar al hijo o hijos que ya estaban en la familia; necesitan un tiempo para habituarse a ver a sus padres ocupándose de otro niño (aun cuando previamente al nacimiento o adopción pudiesen mostrarse muy ilusionados). Suelen necesitar regresar pronto al hogar —del colegio— para “ver” qué hacen sus padres con el recién llegado y asegurarse también de que ellos siguen siendo queridos, que no han perdido su lugar en el hogar, etc. Si se les permite adaptarse progresivamente a la nueva organización familiar, en general van tranquilizándose de forma progresiva y vuelven a ilusionarse por las actividades propias de su edad.
En el caso que nos refiere hemos de tener en cuenta que, por un lado, su hija es muy pequeña y que a esta edad al salir del colegio están cansados, han tenido que pasar muchas horas alejados de sus padres y desean por encima de todo volver a casa y beneficiarse de la relación cariñosa y exclusiva con sus padres. Además, la hermanita llega con una edad en la que está muy presente en el hogar desde el primer momento, ocupando todos los espacios, puesto que ya se desplaza y pasa muchas horas despierta. Es de suponer, además, que su hija ha tenido que soportar la separación de ustedes durante todos los días del viaje al país de origen de su segunda hija o bien adaptarse a todos los cambios y tensión del viaje. Como seguramente ya se ve, creemos que lo más conveniente es que, de momento permitan a su hija mayor quedarse en el hogar con ustedes, vivir la nueva situación de la familia intensamente con todos y tener el tiempo que necesite para habituarse a ella.

Somos una pareja que acaba de adoptar un niño extranjero. En cuanto a salud, se le ve bien de peso y altura. Su habla lleva un poco de retraso debido a que su idioma es otro y a que le hablamos en castellano y catalán. Sabe decir seis o siete palabras y poco más, pero lo entiende casi todo. Sólo lleva tres semanas en casa. Lo conocimos en el orfanato cuando tenía cuatro meses. Muestra mucho apego por nosotros, manifiesta mucho cariño, ríe mucho y come bien. Le cuesta mucho dormir y le dejamos una luz encendida. Conseguimos que no se levantara llorando a medianoche, creo que con terrores nocturnos. Ahora se despierta, llora un poco y, si lo acaricias, se vuelve a dormir en diez minutos. Tiene muchas rabietas al cabo del día y si no le das lo que desea, acaba llorando, con pataletas y golpeándose la cabeza. Pedimos que por favor nos asesoren en el tema de las rabietas, ya que no se las consentimos y procuramos hacerle entender que hasta que no deje de llorar, de romper o de pegar no le cogeremos en brazos. Y a la hora de dormir utilizamos el método del Dr. Estivill, aunque dulcificado. Antes probamos a acompañarlo durante la noche, pero sólo quería jugar y se dormía al cabo de horas; ahora, en cambio, conseguimos que se duerma tras veinte minutos o media hora. A veces llora, otras sólo se levanta y volvemos a llevarlo a la cama calmándolo, con muestras de afecto hasta que se duerme. Les agradecería que nos aconsejaran. Tenemos mucha paciencia porque hace muy poco que está aquí, pero nos gustaría que nos proporcionaran algunos consejos. Reciban un cordial saludo.

Los niños que han recibido insuficiente atención afectiva durante sus primeros meses o años de vida presentan un trastorno en su evolución emocional y relacional. Además, la adopción les comporta una pérdida de todos los referentes conocidos que, aunque fuesen insuficientes y a veces inadecuados, les permitían estar orientados. Cuando son adoptados deben iniciar la relación con sus padres, quienes inicialmente son para ellos desconocidos, y adaptarse a multitud de situaciones nuevas que comporta la vida en la familia.
El cúmulo de circunstancias descritas anteriormente motiva que conductas como las que usted describe en su hijo sean frecuentes en los niños adoptados durante los primeros lapsos de vida en su familia. Por tanto, inicialmente, no se trataría tanto de “educar” al pequeño y hacerlo desistir de las conductas que usted refiere como de acompañarlo, ayudarlo a tranquilizarse, a sentirse seguro, comprendido y querido. Lo de educar vendrá más tarde y en ese momento será importante, pero no ahora. Pasar de ser unos adultos y un niño desconocidos a ser padres e hijo es un proceso que requiere de un período generalmente largo.
A pesar de lo dicho, pensamos que les sería útil consultar con especialistas que pudiesen orientarlos respecto a cómo abordar las diferentes situaciones que se presentan en el proceso de convertirse en familia. Les sugerimos dirigirse a la unidad de atención post adoptiva del Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) o bien al Centro de Salud Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ) que les corresponda según su lugar de residencia; a buen seguro, el pediatra del pequeño sabrá darles la dirección del mismo. Otra posibilidad es consultar en un centro privado. Si desean hacerlo en nuestra Fundación, hallarán el teléfono de contacto en nuestra web.

Som una família monoparental i estic preocupada perquè el meu fill adoptat fa un any (ara en té quatre) té problemes a l'escola. Podrien dir-me si us plau si hi ha algun servei d'atenció a les famílies adoptives que sigui gratuït, ja que no puc pagar cap psicòleg privat?

L’ICAA —l’Institut Català per l’Acolliment i l’Adopció— té una Unitat d’Atenció Postadoptiva a la qual vostè pot adreçar-se; el telèfon és el 93 483 18 24. Aquest servei pot oferir un nombre de visites reduït i atén en especial les consultes que són específiques de la situació adoptiva. Si calgués alguna altra actuació, ells la derivaran al servei públic que li correspongui per zona.
Com que, pel que vostè diu, la dificultat del seu fill es refereix a l’àmbit escolar, també pot plantejar-se de consultar al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) que correspongui al seu districte. El pediatre o l’escola li’n sabran donar l’adreça.
Si necessita alguna cosa més, torni a escriure’ns.

Tengo un niño de 7 años, adoptado hace cuatro y hasta hace dos semanas su comportamiento era el de un niño positivo, alegre, todo le parecía bien tanto en casa como en el colegio, pero a la vuelta de las vacaciones de Navidad, el primer día de colegio me llamaron porque no paraba de llorar. Fui a buscarlo, indagué en las causas y no me supo decir qué era lo que le había pasado; este hecho se viene repitiendo con bastante frecuencia y ahora comienza a llorar en el momento de salir de casa y dice que no sabe cuál es la causa. Por favor, me gustaría que nos orientasen, ya que estamos perplejos ante esta situación. A veces pienso que lo tengo muy mimado y que es a causa de esto, pero creo que quiere llamarnos la atención sobre algo. Muchísimas gracias.

Por la manera en que usted nos plantea la situación, parece que se ha dado un cambio drástico y repentino en el estado de ánimo de su hijo, coincidiendo con un período vacacional en el que probablemente ha podido disfrutar más de su familia, su hogar, etc. Probablemente ni él mismo sepa las causas de su malestar, y eso hace que la situación le resulte, si cabe, más angustiosa.
Usted valora que posiblemente el niño les está llamando la atención sobre algo, y es por eso que vale la pena acompañarlo en su desazón, ayudándole a darle sentido a las cosas que está sintiendo y mostrándole que ustedes están allí, comprendiéndole, escuchándolo y ofreciéndole apoyo en ésta y cualquier otra situación que se pueda presentar. Eso puede calmar a su hijo y mostrarle un buen modelo para poder enfrentarse a la angustia que le produce “volver” a separarse de los suyos tras un tiempo tan gratificante como parece haber sido el descanso de Navidad.
De todos modos, si la situación persiste, sería recomendable una consulta a un psicólogo que pudiese valorar, a través de una exploración amplia, qué le está sucediendo a su hijo.
Dicha consulta la pueden realizar en el Centro de Salud Mental Infantil y Juvenil (CSMIJ) que les corresponda por distrito, o bien optar, si lo prefieren, por una consulta privada.

Hola, tenim una nena que al juliol farà 3 anys, va nàixer a Rússia i la vam adoptar als 13 mesos. És molt vital i espavilada però està, segons el meu criteri, una mica retardada en la parla. He pensat de portar-la al CDIAP que ens correspon. En tinc l'adreça i el telèfon, però necessito saber quins passos he de fer i quins requisits són necessaris perquè em pugin atendre. Si he d’aportar algun informe de pediatria o de la mestra de la guarderia a la qual va. Gràcies.

Ens sembla molt adequat que consulti el CDIAP que li pertoca.
Cada centre té una organització pròpia pel que fa a papers que cal presentar. Per tant, el més pràctic serà que els telefoni directament a ells i els pregunti quins documents necessiten per poder-los donar hora per a la primera visita. Aleshores, el professional que els atengui ja els demanarà els informes que cregui oportú, o potser preferirà posar-se en contacte directe amb l’escola, el pediatre, etc.
Si desitja qualsevol altra cosa, no dubti a tornar-nos a escriure.

Altres qüestions

Hola, m’agradaria saber la vostra opinió en relació amb la custòdia compartida i com afecta el nen o nena. Més concretament, voldria comentar-vos que tinc una amiga separada amb una filla de dues setmanes. Estan parlant de custòdia compartida i com que hi ha tanta confusió al voltant d’aquest tema, els costa molt aclarir-se. A partir de quina edat creieu que és adequada per a la criatura la custòdia compartida? Moltíssimes gràcies. És molt interessant poder disposar d’aquest consultori i us felicito molt per la iniciativa!

Gràcies per la vostra apreciació i la vostra valoració. Estem molt contents que la iniciativa us sembli útil.
Anant al tema, ens sembla molt bona cosa i és desitjable que mares i pares vulguin tenir cura dels fills i que els dediquin el màxim de temps possible. El temps que els pares consagren als fills, a tenir-ne cura, jugar amb ells, conèixer-los, és un factor cabdal per al creixement i la bona evolució dels nens en totes les àrees: emocional, intel·lectual, social, conductual, etc.
Ara bé, pel que fa al sistema de criança s’han de posar en primer terme les necessitats de la criatura i en aquest sentit no és el mateix un bebè de dues setmanes, un nen d’altres edats o un adolescent. El bebè petit —i els nens, com més petits, més encara— necessita molta estabilitat i els mínims canvis possibles, almenys fins que hagi crescut una mica i s’hagi orientat en el seu entorn i en relació amb les persones (que val més que siguin poques) que el cuiden. Si la mare li dóna el pit —com és desitjable— necessitarà estar amb ella la major part del temps, almenys els primers temps, perquè es puguin anar acoblant les necessitats de la criatura amb la funció del pit i amb tot el que s’hi relaciona. Tot i això, és evident que el pare podrà compartir tenir cura del bebè, podrà exercir funcions molt importants de suport i també de cura de la criatura, encara que sigui la mare qui faci la funció nutrícia, perquè no pot ser d’altra manera, si més no durant un temps. Pensem que tot això val tant per a pares que viuen junts com per a pares separats.
Ara bé, en la criança dels nens de pares que se separen intervenen tres tipus de factors: les necessitats del nen; els desitjos i sovint els conflictes dels pares i, quan aquests no s’entenen, la llei. Quan els pares, tot i separats, són capaços de tenir en compte en primer lloc les necessitats del nen, com hauria de succeir sempre, estaran disposats a dialogar; però això moltes vegades no s’aconsegueix. Sovint els pares es mouen més pels seus propis desitjos, conflictes i rancúnies que per les necessitats del fill. En aquest cas no és ni molt menys excepcional que acabin consultant perquè sigui la llei qui decideixi com faran la criança: quan, com i on veuran la criatura, qui es cuidarà de què, qui pagarà què, etc. Un dels resultats d’aquestes disputes pot ser la custòdia compartida o, evidentment, altres reglamentacions. Però la llei no pot tenir prou en compte els matisos individuals de cada situació: característiques i necessitats del nen, característiques i qualitats del pare i de la mare, capacitats que poden oferir al fill, temps disponible per dedicar-li, sensibilitats, aspectes de la personalitat i el caràcter de cada un i tants altres. Tampoc no pot, la llei, tenir la flexibilitat necessària per ajustar-se sempre que calgui a noves condicions i canvis. D’altra banda la llei no intervé si no se la convoca, per ella mateixa no obliga, en tot cas són els pares qui la criden a intervenir com a conseqüència de la seva incapacitat per deixar de banda rivalitats i conflictes. En canvi, si ells són capaços de fer una separació “civilitzada” podran organitzar la cura del fill de la millor manera per a aquest. Per aconseguir-ho, cal tenir en compte que no tots els nens són iguals, ni evolucionen i maduren al mateix ritme, ni necessiten les mateixes coses, el mateix suport, les mateixes condicions. Per tant, és recomanable que els pares ho parlin amb un psicòleg especialitzat en evolució infantil i factors i sistemes de criança, per tal de tenir en compte els factors múltiples que intervenen en cada situació i aconseguir que el diàleg entre pares i psicòleg produeixi les orientacions correctes per a la cura del fill i per a la millor funció de tots dos pares.
Si els pares estan centralment interessats en la criatura preferiran aquest sistema que guanyar plets als jutjats i obtenir un disseny rígid de criança. Perquè és evident que és desitjable que els dos pares comparteixin la custòdia i que cada un pugui oferir el millor de si mateix al fill, ja que tots dos són inqüestionablement importants, però cal conèixer les seves qualitats i condicions per tal d’organitzar la millor custòdia. Això significa estudiar bé la situació i, d’alguna manera, posar en marxa prou col·laboració tot i que la relació de la parella s’hagi trencat.
De fet, segons com vagin les relacions ara, tant entre els pares com en relació amb el fill, les relacions en el futur seran d’una manera o d’una altra. Moltes “victòries” en el present són grans pèrdues més endavant, i sobretot ho són per als fills. Si els pares se n’adonessin bé —ara— potser estarien més disposats a deixar en segon terme els conflictes entre ells per fer tot el treball psicològic que calgui per preservar les seves relacions amb els fills i que aquests en surtin el menys afectats possible.
Evidentment, queda molt per dir sobre tot això, però aquests serien punts de partida per anar-ho pensant.

¿Cómo afecta a los hijos la separación des padres?

La separación de los padres significa siempre la ruptura del núcleo familiar central del hijo, de su espacio de seguridad; en este sentido, es siempre traumática. Puede llegar a hacerse insuperable cuando los padres siguen peleándose y pleiteando después de haberse separado. También cuando a la pérdida del núcleo familiar se añaden otras pérdidas en cadena, como el contacto con uno de los padres, la casa, la escuela, los amigos, una rama familiar… A menudo, sin embargo, la mala relación entre los padres, con agresividad abierta o distancia e incomunicación, era ya traumática para el hijo; la separación es entonces la culminación de un problema que hace años que existía.
De todos modos, que la separación sea más traumática y dolorosa o, por el contrario, más soportable y superable depende de muchos factores a considerar si se quiere reducir su influencia negativa.
Muchos padres, cuando deciden separarse, consultan a un experto para encontrar la mejor forma de proteger al hijo y ayudarlo a elaborar y superar la situación. Este cuidado puede hacerla menos traumática.

La meva filla presenta una disminució, tot i que no hi ha un diagnòstic concret. Fins ara ha anat a una escola normal amb una ACI (Adaptació Curricular Individualitzada). L'any que ve començarà 1r d’ESO i a l’escola actual m’han dit que l’he de portar a una escola especial. Tinc molts dubtes de quina seria convenient. No sé quins criteris seguir per escollir l’escola més adient.

Buscar una nova escola per als fills sempre és una situació difícil, que ens omple de dubtes; més quan concorren circumstàncies especials com les que vostè descriu. És impossible orientar-la respecte a quina escola serà la més adequada des de la nostra consulta on line. Però és ben segur que els professionals que coneixen la noia (psicòlegs, psicopedagogs, mestres, etc.) sí que podran fer-ho.
Si no ho hagués fet ja, pot adreçar-se a l’EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic) que, com el seu nom indica, el formen psicòlegs i pedagogs que assessoren les escoles públiques (i les concertades quan se’ls ho demana). Ells es poden coordinar amb l’escola a la qual va ara la seva filla i també amb els col·legis especialitzats per orientar-la respecte a quina pot ser la més adequada. També l’ajudaran a veure quina escola és més adient els professionals mateixos de cadascun dels col·legis d’ensenyament especialitzat, ja que ells sabran si tenen el grup adequat per a la seva filla.

Sóc professora en una escola d'educació especial i el meu grup és de nens amb TGD. Un alumne nou de 5 anys presenta una hipersensibilitat alimentària amb rebuig a nous gustos i textures. Els pares comenten que el forcen a menjar i que han de ser dos per poder-lo sostenir; tot i així, la seva dieta és redueix a macarrons (cada vegada en menja menys), carn a la planxa o arrebossada, peix arrebossat de la marca Pescanova, pizza de Casa Tarradellas de 4 formatges (no la toca, l’hi donen) i unes galetes determinades i xocolata... Des que es queda al menjador escolar, la situació a casa ha empitjorat, els pares tenen més problemes (a l'escola no dina res, només es menja l'esmorzar si li agrada el que li han posat). Faig la consulta per si em podeu orientar cap a un psicòleg o psiquiatre especialitzat en problemes d'alimentació en nens autistes o de l'espectre autista perquè ens pugui assessorar, tant a l'escola com a la família. Rebeu una cordial salutació.

Tal i com vostè segur que sap, és freqüent que els nens que presenten Trastorn Generalitzat del Desenvolupament siguin extremament selectius en la seva alimentació. I és cert, creiem que és necessari que tots ells siguin controlats per un psiquiatre que s’encarregui d’organitzar tota l’assistència: atendre els pares, coordinar-se amb l’escola, indicar tractament psicològic quan calgui i valorar la conveniència de medicació en alguns moments; en alguns casos fins i tot recomanar fer exploracions complementàries, etc. Probablement el seu alumne ja ha estat derivat a l’escola per un psiquiatre o psicòleg, i és a ell a qui s’hauria de consultar en aquest moment respecte a les dificultats alimentàries que el nen presenta. Fer intervenir un altre professional podria dispersar la informació, confondre la família i potser no aportaria gaire de nou. Si no fos així, si no hagués estat derivat per un psiquiatre o psicòleg que s’ocupés del nen, i si l’escola on vostè treballa no compta amb cap psiquiatre, com de fet succeeix en algunes altres de les especialitzades en nens amb TGD, podrien consultar-ho al centre de salut mental (CSMIJ) que correspongués a la família segons el lloc del seu domicili, o bé, per exemple, al Centre Carrilet de Barcelona, grans especialistes en aquest problema.

Sóc una alumna de Magisteri interessada en el tema de la dislèxia. M’agradaria saber on poder informar-me sobre el tema; si hi ha algun tipus de xerrada a la qual pugui assistir, així com altra informació referent al tema.

Una psiquiatra d’aquesta Fundació, la Dra. Eulàlia Torras, té publicat un llibre que es diu Dislexia en el desarrollo psíquico (Editorial Paidós, 2002, Barcelona). També a Internet pots trobar molta cosa de diferents línies teòriques i de variada qualitat. Pel que fa a cursos, cada any a la Fundació es dóna un curs sobre reeducació, que evidentment té relació amb la dislèxia, tot i que no solament amb aquest problema, sinó també amb altres problemes d’aprenentatge. De fet, potser t’interessaria trucar a la nostra Secretaria i donar la teva adreça electrònica perquè t’anem enviant les activitats docents que fem. Desitgem que puguis orientar-te i trobar el que vas buscant. Si desitges alguna cosa més, sisplau, torna a escriure’ns.

Hola. Soc logopeda en un CDIAP. L'altre dia em va arribar una nena adoptada en un país asiàtic: té dos anys i mig, va arribar aquí el setembre de 2007, té un vocabulari d'unes deu paraules, tot i que ara comença a repetir paraules, la seva fonètica és poc clara. La mare és mestra i està preocupada, perquè començarà P-3 aquest any; en la seva llengua tampoc no diu res, la mare comenta que a l’orfenat no li parlaven. Va a l'escola bressol i la mestra diu que és una nena autònoma i espavilada, sembla que sí que entén les ordres i les coses que se li diuen. La mare també diu que la seva comprensió és bona. La meva pregunta és si caldria que aquesta nena vingués al centre a treballar tota aquesta àrea del llenguatge. Si fos una nena d'aquí jo l'hauria agafat a tractament, però com que fa poc que ha arribat penso que cal donar-li temps. He donat orientacions a la mare, he tractat de minvar la seva angoixa i hem quedat per d'aquí a un parell de mesos. En casos d'adopció i problemes de desenvolupament de llenguatge, què cal fer, donar més temps? Intervenir? Si tinguéssiu bibliografia al respecte i m'ho diguéssiu us ho agrairia. Gràcies per endavant per la vostra atenció.

El retard en el llenguatge és molt freqüent en les criatures adoptades. Tal i com tu apuntes, no és problema de parlar el nostre idioma, sinó un problema més de fons, de manca d’evolució també del llenguatge intern, ja que a les institucions sovint s’ofereix als nens molt poques possibilitats de vincular-se i, per tant, d’interessar-se en la relació, la comunicació, etc.
Així, doncs, el més important en el cas de la teva pacient seria que pogués establir vincles intensos i estables amb els seus pares, que li permetin sentir-se prou segura, observar i anar-se interessant en la manera de parlar d’ells. Semblaria que està en el bon camí ja que ja comprèn ordres senzilles i comença a imitar. Però naturalment, això requereix temps ja que, com dèiem, no es tracta de “fer un canvi d’idioma”, sinó de recuperar les bases del pensament verbal. Els estudis mostren que els nens que provenen d’institucions agafen l’evolució normal en els dèficits motrius ràpidament, però que tot el que és àrea de pensament i llenguatge els costa molt més. Sovint veiem que aquests nens tenen dificultats d’articulació ja que tot el desenvolupament de la parla es fa tard, o sigui, no en el moment neurològic òptim.
Sí que pensem que cal fer tractament, però de moment a través dels pares. Així:
1) Si se senten recolzats, podran estar prou tranquils per no forçar la nena, fet que destorbaria l’establiment de vincles i el seu interès per parlar, però,
2) a la vegada prou preocupats —la nena s’hi juga molt!!— com per invertir-hi, ells, molt d’esforç. Cal que dediquin moltes estones a fer activitats plegats, millor si agafen com a punt de partida activitats que interessin i motivin la nena. Algunes idees podrien ser: joc de representació, mirar contes, etc. És vàlid tot allò que pugui interessar la nena en la comunicació.
També val la pena que vegis tu sovint la nena —en presència dels pares— per valorar-ne l’evolució, donar idees als pares, etc.
Treballar els dèficits d’articulació pensem que val més deixar-ho per més endavant, quan la nena mateixa els noti i tingui interès a ser ajudada, en el cas que no els corregís per ella mateixa.
En darrer lloc, et recomanem el llibre Adopción y vínculo familiar compilat per Vinyet Mirabent i Elena Ricart, editat l’any 2005 conjuntament per l’editorial Paidós i la Fundació Vidal i Barraquer.
Si desitges alguna altra cosa, no dubtis a tornar a escriure’ns.

Hola, sóc mestra i a classe tinc un nen de 3 anys que està fent P-4, tot i que no farà els 4 anys fins a final de desembre. La mare està preocupada perquè, a casa, el nen no explica res de l'escola. És fill únic i la mare el té molt consentit i mimat. Amb ella fa rebequeries i, pel que fa als hàbits d'autonomia, no aconsegueix que faci res tot sol. A classe es porta bé, tot i que té el plor fàcil quan algú l'enreda o no se surt amb la seva. També li haig d'anar al darrere perquè s'espavili sol, i quan vol ho fa. A nivell de llenguatge té una parla molt clara, es mostra àgil, però pel que fa al raonament té dificultats, com també per explicar coses, ja que no construeix una frase ben feta. A més, li costa el càlcul mental, si bé quant a l’aprenentatge no té cap dificultat. Moltes vegades surt per "petaneres" quan estem explicant alguna cosa. M'agradaria saber si s'hi pot fer alguna cosa, si presenta algun problema que em passi per alt o si és només la immaduresa. Gràcies.

Pel que expliques, es pot pensar en un nen una mica immadur pel que fa al desenvolupament d’algunes funcions, però sobretot una mica fràgil i necessitat de molta atenció i suport, més del que seria desitjable a la seva edat. El fet que sigui fill únic hi pot influir, però un es pregunta com deu ser la relació amb la mare, ja que pot ser que les angúnies d’ella afectin la relació amb el nen i el mantinguin més fràgil i “menut” del que li correspondria per l’edat. Quant al que es pot fer en aquesta situació, veiem dues possibilitats. Una seria seguir-lo per observar i avaluar l’evolució que haurà fet d’aquí a uns tres o quatre mesos. En aquest temps estaria bé que el recolzessis i l’estimulessis a fer el que pot fer, tant com et fos possible a l’aula. La segona opció seria fer una consulta al CDIAP (Centre de Desenvolupament i Atenció Precoç) que els correspongui per Districte; com que la mare està preocupada, pensem que li serà útil que l’escoltin i l’orientin per evitar cercles viciosos generats per l’angoixa familiar. Una consulta no significa haver de fer res més que explorar el nen i la situació global per saber com van les coses. Si tot està bé, no caldria fer res més, o potser sí, ja que seria convenient que se’l tornés a veure pocs mesos després per avaluar-ne l’evolució. Com deus saber, els CDIAP són centres finançats i dependents de la Generalitat. També es pot, naturalment, fer una consulta privada, però això ja és qüestió que haurà de decidir la família.
Si vols alguna cosa més, no dubtis a tornar-nos a escriure.