LES APARENCES ENGANYEN
Glòria Setó
psicòloga clínica
Aquesta història és real, me la va explicar la meva mare i tracta sobre el seu avi d’Aragó.
El meu besavi era pastor. Cada dia sortia amb les seves ovelles a pasturar i el seu gos l’acompanyava. Parlava poc però era molt bo ensinistrant gossos. Li portaven de tots els pobles del voltant perquè els ensinistrés i els ensenyés a guiar un ramat.
Un dia li van encarregar un gos molt jove i, ràpidament, se’l va emportar al camp. Ell sempre feia servir el mateix mètode, que consistia a lligar amb una corda el seu gos, que es deia Lobito, i el que havia de ser ensenyat. Començava fent un xiulet i quan s’aixecava el Lobito també ho feia l’altre. Així, l’aprenent sabia que quan sonava el xiulet s’havia d’aixecar. Ho va intentar amb aquest gos però no va resultar; quan li deia que anés cap a la dreta anava cap a l’esquerra, i quan li deia que anés cap endavant ho feia endarrere, mai no li feia cas. El meu besavi ja n’estava fart però continuava perquè creia que necessitava més temps.
Un dia va arribar l’amo del gos, li va preguntar si ja estava prou ensenyat, i ell li va explicar que no el podia ensenyar perquè mai nofeia cas del que li deia. El senyor va contestar que el gos devia ser curt de gambals i que el matés d’un cop, i se’n va anar. La meva mare i els seus cosins van plorar molt perquè no volien que el matés.
Un dia, el meu besavi, que era molt tossut, se’l va tornar a emportar per donar-li una última oportunitat. Va veure que anava a un lloc i el va seguir; aleshores, el gos es va ajupir i va mirar uns matolls silenciosament. Llavors, d’aquells matolls va sortir una llebre grossa, el gos la va agafar i l’hi va portar. Ell, molt sorprès, va comprendre que aquell gos no era pastor sinó que era caçador.
A partir d’aquell dia, cada cop que el meu besavi anava al camp portava alguna cosa per dinar.
Jordi, 10 anys
Aquesta faula em fa pensar com és d’important respectar les característiques individuals per no malmetre els recursos personals.
En la nostra pràctica clínica ens trobem sovint amb nens i nenes amb potencials molt bons en aspectes que poden no estar tan valorats —prou valorats— com d’altres en l’àmbit familiar i/o escolar.
No és el mateix un noi brillant en les matemàtiques o les llengües, a qui suposadament les tasques escolars li aniran bé, com aquell que ho és per al dibuix, la música, l'escultura, l'esport, que encara que siguin grans aptituds, poden ser compatibles amb el fet que el curs no li vagi bé.
Descobrir les seves capacitats personals i potenciar-les, ajudar-lo a desenvolupar-les, és sovint preparar-li un avenir molt encertat, però a més farà que ja ara se senti millor amb si mateix, que doni sortida a la seva creativitat i augmenti la seva autoestima. Això farà possible que pugui encarar la resta de les seves activitats amb més ànim i, per tant, desenvolupar-les millor.
Sovint tendim a imaginar que sabem què és millor per l'altre. En canvi, és part important de la nostra feina ajudar-lo a descobrir i acceptar les seves capacitats individuals, entrin o no en allò convencional i ajudar-lo a escollir per si mateix acompanyant-lo en el complex camí de fer-se adult.
|
Fundació 
Articles
