TINC POR
Glòria Zegrí, psicòloga clínica
Sabem que, tant el plor del nadò en sentir un soroll fort o davant la presència d’una persona desconeguda, com els malsons del nen al voltant dels 3 anys, son manifestacions de temors força corrents a la infància. Tot i així, aquest malestar dels nens ens inquieta o, com a mínim, no ens deixa indiferents. Sovint els pares se sorprenen i es pregunten si no seràn reaccions exagerades o negatives del fill, que ells haurien de saber suprimir o “treure-li”.
La por és un sentiment natural que tots estem predisposats a experimentar des del naixement i al llarg de tota la vida. Fins i tot, tenir por és signe de salut quan ens ajuda a preveure i prendre precaucions en front de situacions de risc o de perill.
Quan el nen té por expressa la seva necessitat de dependència de l’adult per afrontar canvis i noves experiències en diferents moments del seu desenvolupament.
Durant els dos primers anys de vida les pors més comunes són envers allò desconegut, la foscor, els animals i la separació dels pares. Aquestes pors els nens les expressen mitjansant el plor i són senyal d’un bon desenvolupament, ja que indiquen que comencen a diferenciar-se dels altres i a prendre consciència del seu entorn. Quan el nen diu que té por a la foscor, el millor serà que li parlem obertament del seu temor idonar-li alguna explicació; per exemple, podem dir-li : “què et passa? Tens por?...no hi ha ningú, mira...estem els de casa...però puc deixar una llum oberta o fer-te companyia una estona”. Normalment, la presència comprensiva i afectuosa dels pares és suficient perquè el nen es calmi en el moment, però no hem de creure que no tornarà a passar. De fet, caldrà un temps, diferent en cada nen, i paciència per part del pares, perquè el fill acabi controlant la por i se senti més segur.
Més endavant, es posen de manifest temors que corresponen a emocions contradictòries dins el mon intern del nen. Se sent confós quan sentiments negatius i agressius es contraposen a l’estima que sent pels seus pares i educadors, ja que són els que tenen cura d’ell i al mateix temps li posen límits. A més, la diferenciació entre les seves fantasies i pensaments i la realitat és encara precària. És quan a la nit pateix malsons de monstres o bruixes, relacionats amb la creença de ser dolent i que, per tant, serà castigat o agredit.
Altres reptes, com l’inici de l’escolaritat o canvis familiars com el naixament d’un germà, desperten sentiments de rivalitat i competència que poden espantar-lo i fer-li passar per periodes de por o de rebuig a anar a l’escola.
Així doncs, l’experiència viscuda pel nen d’uns pares que no s’espanten del seu malestar ni s’inquieten massa, capaços de comprendre que la por s’ha d’experimentar i no suprimirla o “treure-la”, serà la base sobre la qual, i mica en mica, el nen anirà agafant confiança en ell mateix. |
Fundació 
Articles
